A TAULA

He superat amb èxit els primer tram d’aquest Nadal. No és fàcil. Que l’hagi superat, però, no significa que pugui cridar victòria perquè quan et confies tot se’t torna en contra. He estat amb la família, he anat de festa, he menjat molt i de moment, llevat del mocador de roba que m’han regalat, he vist pocs obsequis. Un any més no sé què demanar als tres reis. Tinc tot el que necessito, és veritat. I el que m’agradaria és massa car. Renovar mitjons i calçotets és urgent! De moment, però, creuem els dits o toquem fusta, no he agafat la maleïda passa del ventre que ha fet estralls entre el clan dels Corominas Cordomí. El dia de Sant Esteve la taula era una tragèdia. “No, no vull vi... cava tampoc, gràcies” deia el meu pare amb cara de compungit. “És molt bo” comentava la meva mare a la meva cunyada, sense haver provat res del plat, amb les seves ganes exagerades de quedar bé. El foie una mica més i es declara en vaga davant de tan de passotisme gastronòmic. Llevat de les meves carícies amb el ganivet va ser el gran oblidat del tec. És la metàfora d’una manera de fer ja caduca que encara es respira a moltes llars. Treure el millor a taula els dies “especials”, amb el perill que aquell dia determinat l’estómac et doni pel sac, en comptes de menjar el que et ve de gust quan el cos t’ho demana o l'ocasió s'ho mareix.

* Una abraçada i que tingueu una bona entrada d’any al grapat de lectors que de mica en mica ja no entreu en aquest recó d’internet perquè sóc un impresentable que tinc l’hortet ple d’herbes i ben oblidat. Intentarem millorar el 2008. No prometo res, però.

EL CAMBRER

Avui hem entrat en un bar qualsevol i al cap de poca estona, sense haver d’estar pendents del cambrer, un noi molt diligent, entre simpàtic i seriós, ens ha demanat què volíem prendre, ens ha entès amb l’idioma que escrit aquestes paraules i ens ha portat el que havíem demanat sense cap equivocació. Fins i tot la sacarina per prendre el tallat. La cosa no acaba aquí. La taula on ens hem assegut era estable i no estava plena de gots, tovallons rebregats i tasses de cafè amb el sucre ressec. La il·luminació del local no era escassa i el fil musical correcte.
El cambrer, llest com una gasela, ha vist que hem deixat el paquet de tabac al costat del mòbil, i repeteixo, sense haver de dir-li res o anar fins la barra, ens ha dut un cendrer net i ben eixut.
Durant l’estona que hi hem estat ha coincidit que poca gent entrava al local. Per iniciativa pròpia, no crec que fos l’amo de l’establiment, s’ha dedicat a netejar la barra, ordenar les cadires i atendre la gent. Com que la conversa s’allargava i la primera consumició s’havia esgotat, ens ha preguntat: "volen prendre alguna cosa més?". I no només això, al cap d’una estona ha entrat un amic per asseure’s amb nosaltres i ha vingut a demanar-li què necessitava. Us imagineu que tot el que us he explicat fos veritat? Anar a fer un cafè amb un amic seria un esdeveniment tranquil i no un despropòsit com és actualment.

ALÈ D'AMOR

És un acte d’amor seguir algú pel carrer quan sens alguna cosa especial per ell/a? No us espanteu que de moment encara no m’ha agafat per fer aquestes coses. De pitjors, sí, però aquesta de moment no. Em ve aquesta pregunta al cap després d’haver anat a veure “En la ciudad de Sylvia” y haver escoltat un tema dels Pets que es diu “l’amant que no et toca” que plantegen la qüestió. El film de José Luis Guerin (molt recomanable) planteja altres reflexions més profundes, però ja en parlarem, si s’escau, un altre dia. La persona amb la que he comentat aquest tema em va contestar un tallant “amor aquest comportament?”.
Apropar-se a algú amb la cautela d’un depredador, però amb la bona fe d’una tortuga trobava que era un acte romàntic fins que el seu comentari em va fer dubtar l’opinió inicial. Es tracta de mirar-s’ho des del punt de vista de la víctima. Pensar com es pot sentir algú quan percep a uns metres de distància l’alè d’un estrany que segueix el ritme nerviós que marca el seu cor. Aquell inquietant: qui és aquest? Què em vol fer? Pot ser aterrador. Millor no sentir-ho mai a la pròpia pell. Arribats a una segurament errònia primera conclusió se’n planteja una segona: i dels romàntics clàssics que de la timidesa aguda en fan el seu modus vivendi què en fem en un moment on qualsevol “relació” entre dues persones pot ser llegida, amb bona o mala intenció, com a assetjament?

UNA QUEIXA I UNA RECOMANACIÓ

FAIG TARD

No és la primera vegada que em passa. Anar a un concert de festa major o a una discoteca que han contractat un grup que estic interessat en escoltar i arribar tard. El motiu: no posen els horaris de les actuacions. Et passes la setmana calculant a quina hora ho poden fer. Mires els diaris i els cartells promocionals amb atenció i descobreixes que no, ni rastre de l’hora. Rumies, preguntes al restaurant on sopes si en saben alguna cosa, ho planifiques tot i, com que Murphie és un cabró, t’equivoques. És frustrant arribar i escoltar “moltes gràcies, sou els millors, fins l’any vinent”. Recordeu-ho si mai organitzeu un acte!

TERÀPIA DE SHOCK

Una de els actuacions més interessants de les passades Festes del Tura d’Olot, des les que vaig poder assistir, va ser la dels joves garrotxins Teràpia de Shock. Un grup de nois molt joves (entre 14 i 18 anys), que es comporten d’alt de l’escenari com autèntics gats vells d’aquest ofici. Acostumat a veure grups locals que toquen com estaquirots espantats, aquest nois em varen emocionar. No són un grup més amb talent com molts d’altres que intenten fer-se un forat en el món de la música. Si una discogràfica responsable confia amb ells i la sensació de “banda” i “bon rotllo” que transmeten ara amb només un any de vida continua, tenen l’èxit assegurat. El personal femení que escoltava el concert m’ha confirmat que són “guapos”. Un punt a favor més en la seva prometedora carrera. Queda escrit.

http://www.terapiadeshock.com

SENSE COMENTARIS

EL GRAN MASTURBADOR

Salvador Dalí va plasmar en el quadre “el gran masturbador” moltes de les seves obsessions. Les roques afilades de Cadaqués li van servir per crear uns dels olis més coneguts del s.XX. Aquesta obra datada de 1929 és visitada cada any per milers de persones al Museo Reina Sofía de Madrid. El que donaria Figueres per poder-lo tenir penjat a les parets del Teatre Museu Dalí!
Ara a l’Alt Empordà un regidor de Palau-Saverdera també serà conegut popularment com El Gran Masturbador. Aquest personatge que respon al nom de Miguel Martínez i que ha estat elegit pel seu poble com edil de CiU en les passades eleccions municipals, sembla ser que té la costum delictiva de practicar l’onanisme en públic en presència de menors.
Hem sabut que presumptament aquest senyor es tocava els genitals perquè una família de Barcelona ha denunciat als mossos que el passat 4 d’agost al Centre Cívic de Palau el Sr. Martínez va cridar la seva filla de 9 anys perquè veiés l’escena.
Explica avui Diari de Girona que els pares tenen el suport de l’Associació de Veïns on resideixen i d’un parell de veïnes del municipi que també estan disposades a testificar perquè segons explica una d’elles “trena anys enrere aquest mateix home es va masturbar davant de la meva mare i també ho ha fet moltes altres vegades davant de les nenes del poble”. Esperem que els fets siguin veritat i que el regidor sigui castigat per la llei (i rebi l’atenció psicològica necessària) perquè sinó la seva imatge estarà esquitxada per la resta de la seva vida.
El que convida a la reflexió és preguntar-se com és que si això ha passat tota la vida ningú s’ha atrevit a denunciar-ho. Han hagut de ser persones alienes a la vida diària del poble les que han pres la decisió? Hi ha moltes respostes possibles, però una en sobresurt. En aquestes comunitats on tothom es coneix els falta una bona tramuntanada que s’endugui les pors de la gent. No només a l’Empordà, a tot arreu. Molts racons de les parets de pedra d’aquests indrets idíl·lics pels “pixapins” durant el cap de setmana, amaguen les vergonyes que s’han tapat anys i panys amb el silenci còmplice de tothom. La roba bruta es renta a casa, és veritat, però és necessari tard o d’hora, fer la bugada amb els que podreixen el clima. Un dia parlarem què passa el dia de les eleccions municipals al voltant de les meses electorals on la pressió per votar un determinat partit és asfixiant perquè famílies senceres passen tota la jornada “fent guàrdia” per seguir tenint el control de tot plegat.

RAJOY PRESIDENT

Venen Pizarro (president d’Endesa) i Atienza (president de REE) al Parlament de Catalunya a donar explicacions de l’apagada del passat juliol i tots els nostres polítics, gallets com mai els últims dies, gairebé els hi posen una catifa vermella i els hi serveixen canapès perquè l’estada a Catalunya fos més grata. Li faig un massatge mentre s’espera senyor Pizarro? Quin ridícul més espantós. Semblaven xaiets davant aquests llops dels negocis. I és que aquests dos directius varen preparar la compareixença a consciència i sabien perfectament de què venien a parlar. Què es pensaven els membres del govern i l’oposió? Que una persona, per ser de Madrid, arriba a dirigir un imperi energètic per casualitat? En comptes de discutir amb tècnics especialistes en energia, tota la bancada de metges, historiadors i llicenciats en filologia catalana, amb dificultats per enviar un missatge de mòbil, fent-nos passar vergonya. El més trist de tota la història que es viure ahir al Parlament és que aquestes dos personatges varen marxar per la porta amb el cap ben alt i havent culpat el company de viatge. Estic convençut que de tornada a casa seva, junts amb el jet privat, reien satisfets tot recordant aquella dita que diu que “perro ladrador poco mordedor”. Avui sí, vinga a demanar la dimissió de la ministra de Foment. I ella, tota cofoia, dient que si algú l’ha de fer plegar serà el president del govern espanyol. L’altra dia un periodista radiofònic es preguntava en veu alta que si Zapatero perdia les properes eleccions no seria pel “pacte” amb els abertzales navarresos sinó per les constants crisis d’infraestructures de Catalunya. No sé si algú n’ha pres nota de tot el que està passant i la imatge que transmeten.

PLUJA A GIRONA

O Girona és impermeable o hem de fer repetir la carrera a tots els arquitectes de la ciutat. Sobretot els municipals. Amb poca pluja n'hi prou perquè tot quedi completament empantanegat. Voreres, places, carrers i entrades de pàrquing. Algú pot pensar que això passa només al Barri Vell perquè fa honor al seu nom. No! A les places noves, en principi ben fetes, la situació encara és pitjor. Rajoles posades en esbiaix, desenes de metres quadrats sense cap reixa per drenar i oscil·lacions estranyes que sobre el plànol ningú va planificar. És un escàndol sortir de casa i arribar a la feina (en un trajecte de set minuts) moll com un ànec tot i dur paraigües. Dels meus peus, ahir, se'n podien fer carn d'olla. Davant les meves queixes un companya de feina em va respondre “ja se sap que a Girona passa això”. Ah, molt bé. Doncs deixem-ho tot igual i no cal que hi busquem cap solució. Tampoc cal que les noves obres de la ciutat es facin amb més cura. Però no només és una qüestió de quedar moll. La pintura dels passos de zebra amb combinació amb l'aigua de la pluja converteix l'esquena d'aquest animal en una pista de gel superable per un noi de 25 anys, però un parany extremadament perillós per un vell amb bastó. Per no parlar de les rampes per a minusvàlids. Les gotes d'aigua les converteixen en impracticables. Per culpa de portar els peus en remull durant un bon tros de ciutat estic “cubant” un refredat important. Passo la factura de les despeses de la farmàcia a l'ajuntament o segueixo escrivint i em vaig repetint una i altre vegada fins a creure-m'ho que “ja se sap que a Girona passa això”?

ELS TEUS ULLS

Els nens molt petits són nens i les coses no han canviat al llarg dels anys encara que professors, pares i la societat en general s’entossudeixin en dir que si. Parlo dels nens i les nenes de menys de tres o quatre anys. Avui he vist una nena acompanyada de la seva mare que anava corrent amb la sana intenció de caçar un colom. S’ha aturat a dos pams aspectant, l’ha mirat encuriosida i quan ha fet el gest d’agafar-lo l’ocell ha marxat volant. La nena s’ha girat sorpresa, ha mirat la mare i s’ha fet un fart de riure. Una de les primeres fotografies que tinc a l’anorèxic àlbum de fotos de la meva infantesa (penseu que sóc el segon fill dels meus pares) és la mateixa imatge, vint-i-tres anys enrere en una altra ciutat. En la mirada d’aquella nena hi havia la meva, i en la seva, la meva i la vostra. Tots hem intentat caçar un colom quan encara teníem dificultats per enllaçar un grup de paraules. Quan es fan més grans el nens són més insolents, almenys la majoria, que abans, amb el consentiment dels seus pares. Aquests dictadors de quatre pams aconsegueixen el que volen a còpia de muntar el numeret en públic i en privat. La disciplina ha quedat com una rèmora del passat i aquest és un error modern dels fills dels progres que lluitaven per les llibertats col·lectives. El problema és de l’entorn, perquè els nens, continuen sent nens.

ETS UN IMBÈCIL!

Ets un imbècil! Sí, tu i tots el que aneu pel carrer amb una samarreta de color taronja nuclear que és un rèplica de la que porten els presos a la presó de Guantánamo. També és un imbècil l’empresari que comercialitza aquesta porqueria pensant que gent amb la sensibilitat d’un cuc la comprarà i la lluirà sense complexes. Aquesta presó creada pel govern Bush és una vergonya mundial de primera magnitud com perquè a sobre haguem d’aguantar aquesta gentussa mentre fem un cafè o anem a sopar amb la parella. Posats a fabricar roba que provoca urticària (encara no he entès com algú pot comprar un pantalons militars al seu fill) perquè no comercialitzen la jaqueta de Hitler o les botes d’en Franco? O perquè no es posa de moda anar amb burka al supermercat per quedar més xic o cool. Tots podem passar vergonya si ens pregunten on estan fabricats els pantalons o la camisa que portem, però d’aquí a ser idiota escullin la muda per sortir de casa hi ha un bon tros.

BYE BYE SUMMER!

El temps es consumeix a destralades. Hi ha qui diu que quan t'avorreixes les hores passen més lentes, però jo penso que la gent no sap avorrir-se. No fer res, si es té la consciència tranquil·la, és un dels petits luxes que ens podem permetre tots sense rascar-nos la cartera. He tornat a la feina. Ho he notat perquè aquest matí al bar on em paro per fer el primer cafè del dia he començat el diari per la portada. De la primera a l'última pàgina. Les últimes setmanes, ho feia al revés. És un acte inconscient. Quan les notícies no són per uns dies el que et dona de menjar, el que no et deixa dormir i el que t'emociona, sinó que són un altre petit plaer, és millor començar pel darrera. Anar digerint la crítica de televisió, sucar la segona banya del croissant en els esports, encendre la cigarreta a la part de cultura, llegir l'articulista predilecte fent que si amb cap, passar per l'editorial sense llegir-hi fantasmes entre línies i entrar en la teca pura i dura al final de tot. En ocasions, sense adonar-me'n, m'he aixecat i he marxat local intentant recordar quina era notícia “principal”. Amnèsia total. Somrius amb el nas i continues. Continues, no és una paraula sobrera, vull dir que la vida continua encara que no recordis el titular estrella. No tiro pedres al meu teulat. Dilluns tot tornarà al seu lloc. Portada i cap endins. Carregant-me de mala llet a cada racó del diari, sense tenir temps molts de dies, de llegir per plaer alguna de les plomes que escriuen veritats a cabassos.

APAGADA BCN

Els partits de l’oposició quan passa un desastre o un escàndol es freguen les mans pensant que en poden treure un bon pessic de vots. Jo penso que si la crítica no és elegant i ben argumentada el bomerang torna i et fot un clatellot a la nuca. Semblen ocells carronyaires sobrevolant un presa moribunda. Imagino el portaveu de torn sense anar de vacances esperant un incendi, una apagada monumental o milers de turistes tirats a l’aeroport del Prat. És el que toca fer a l’oposició pensen molts. Sí, ser crítics al govern. Però també estaria bé escoltar alguna proposta alternativa o alguna solució per reparar els danys d’un desastre. Que les crisis serveixin per erosionar sense contemplacions és molt arriscat. Perquè tornem al mateix tema de sempre. “Els polítics s’ho maneguen a la seva manera sense pensar en nosaltres, el ciutadans”, escolto cada dia més. Amb la conclusió següent: “no aniré a votar” I segurament no els falta raó. Ara que Barcelona viu a les fosques, o almenys una part, seria un bon moment perquè els nostres representants expliquessin la necessitat de tenir un país potent i ambiciós dotat de les competències necessàries. Argumentar perquè la política (la bona política) pot trobar solucions als problemes. Que l’anorèxic Estatut que encara ens volen retallar més no serveix per fer sang del rival polític sinó per tenir un nivell de vida superior per tots el que vivim aquí més enllà de la butlleta que posem a l’urna. Pedagogia política sense trampes. Un millor finançament per Catalunya segurament no és la panacea a tots els problemes, però ajudaria i molt que les coses es fessin millor. Per cert, observo amb atenció els tertulians cosmopolites de la metròpoli barcelonina com mostren la seva indignació per l’apagada. Quan descobreixen que són vulnerables enmig de milions de quilos de ciment són realment esperpèntics. “Sembla un país del tercer món” deia un ahir a la nit. Que més voldrien molts països que viuen en la misèria més absoluta que tot els seus problemes fossin estar a les enfosques unes hores. Sense anar més lluny pobles del Pirineu català tenen problemes seriosos amb la llum, l’aigua, el gas, el clavegueram, les carreteres, la connexió a internet, la cobertura de mòbil... però ells fan cassolades sordes cada dia i ningú els hi fa cas. Amb un somriure borleta, i amb preocupació també, em miro com els ciutadans d’una ciutat que no para de mirar-se el melic s’han quedat com una tortuga potes enlaire. Quieta, poruga i desorientada. I és que quan Barcelona té un problema, tots tenim un problema. O potser no?

ALT EMPORDÀ vs BAIX EMPORDÀ

Els amics o curiosos que visiteu aquest blog haureu notat que estic de vacances. Superat l’estrès que em genera no haver de fer res de responsabilitat he intentat agafar-me uns dies de tranquil·litat sense rumb ni direcció. He estat aquí, allà, més avall, exprimint algunes nits, absorbint el sol de dia i com deia el pallasso girant-la perquè no es cremi. Sabeu on m’he sentit més estrany: a casa. Haig de millorar ràpidament aquest aspecte! Un no es pot passejar pels carrers del seu poble entre setmana i veure com les cares de la gent li són desconegudes. El cap de setmana no ho noto. Suposo que és perquè tots els “estrangers” hem tornat a la terra que ens va parir i busquem cares amigues per no sentir-nos forans. En aquests viatges de quatre rals per aquí i per allà he comprovat una cosa bastant curiosa que no teniu perquè estar-hi d’acord. La majoria de municipis turístics de l’Alt Empordà no treballen bé. Tracten els turistes amb un somriure sorneguer. “Ja veuran aquests. Els hi esgarraparem fins l’últim euro i sense gastar-ne nosaltres”, deuen pensar erròniament. Per contra els seus veïns del Baix Empordà fan les coses ben fetes. Quan entres en un establiment (del tipus que sigui) et sents a gust. No parlo del comerciant artificial, no. Parlo dels professionals del turisme que no treballen mastegant xiclet i que et conviden amb el tracte a tornar-hi. Feu la prova el dia que vulgueu. Aneu a fer una paella o a prendre un cervesa un dissabte a l’atzar a prop del Cap de Creus i l’endemà feu el mateix a la Costa Brava Centre. A veure quina impressió us endueu. En aquesta prova, obvieu les vies de comunicacions, perquè és un vergonya nacional a d’alt i a baix.

LLADRES I QUADRES!

Algú va entrar a robar a casa d’uns familiars (bé, són amics, però com si fossin família) la setmana passada i es varen endur tot el que pogués estar relacionat amb l’art. Quadres, uns bustos dels fills de la família, rellotges, etc. Algunes peces tenen un valor econòmic important, i d’altres sentimental, perquè són quadres pintats per l’avi de la família. També el quadre d’una jove promesa olotina que ara guanya calerons en un institut de Blanes mentre espera la seva oportunitat. Ell presumia dissabte, bàsicament per treure ferro a l’assumpte, que era la seva primera obra al mercat negre.
L’avi artista en qüestió (ja direm el nom si la família ho autoritza), és un molt bon pintor que va deixar diorames i teles de la Garrotxa més idíl·lica, d’una qualitat molt alta. Si ens hem de fiar de l’eficàcia policíaca, massa capficada en els temes mediàtics per treure resultats, aquests quadres no apareixeran si el propi clan no mou cel i terra per recuperar-los. Imaginem, però, que enganxen aquests intrusos. Quina pena es mereixerien per fer justícia? Quants de mesos o anys de presó? Han pogut dormir tranquils després de fer un petó al seus fills la nit dels fets? On és la màgia del lladre del cinema amb esperit de Robin Hood? Aquest blog avui pretén ser un receptor de notícies. M’agradaria rebre qualsevol informació, per poc important que us sembli, per jugar a lladres i policies. On aniríeu a comprar un quadre robat? Qui mou el mercat negre de l’art a casa nostra? Gràcies a tots!

EL MEU LAMPISTA

La caldera del pis de lloguer on visc em feia patir i he trucat al metge d'aquests aparells perquè passés a visitar-la. Després de varies trucades amb una senyora amb veu de pocs amics, aquest matí després de cantar el gall, 30 minuts més tard de l'hora acordada, ha vingut a mirar-la el tal doctor. Un home baix amb els braços forçuts i vestit de color blau que sense presentar-se i demanar disculpes pel retard ha entrat per la porta i s'ha plantat a la cuina. Tota una lliçó de modals. No li passava gran cosa. L'ha desmuntat, m'ha explicat quatre aspectes tècnics per justificar la seva feina i després de gastar molta aigua per fer les comprovacions pertinents, ha confirmat que tot aniria com la seda. El remenament ha durat 35 minuts clavats. La recepta final, la factura, que ha escrit amb mala lletra i desgana, sumava la quantitat de 58 euros. Vint pel desplaçament, trenta per la feina i els impostos pertinents. Porto tot el dia pensant en fer-me lampista o càrrec de confiança d'alguna institució pública. De fet, en totes dues feines i trobo similituds. Vosaltres, no?

COM ANAR AL CEL I TORNAR

Un productor que no recordo el nom explicava en un entrevista fa un temps que quan acabava de gravar un disc, se’l posava dins el cotxe i començava a fer quilòmetres sense una direcció definida. Era la prova final de tot el procés. Si dins aquell habitacle mòbil sonava bé i li continuava agradant el resultat, l’èxit era gairebé assegurat, comentava. El nou disc dels Pets, “Com anar al cel i tornar”, al reproductor de cd’s de l’automòbil sona de meravella. Les conclusions son senzilles, no? Però determinar la qualitat d’una petita obra d’art com aquesta amb un test tan simple, seria agosarat. M’estendré.
El disc és bo de la primera a la última nota. Del primer a l’últim vers. Un treball rodó i ben elaborat. El tema “Faig saber”, per exemple, la primera vegada que l’escoltes, et deixa tou i sensible com una bleda. Un assumpte complicat que sembla impossible tocar-lo amb tanta delicadesa. O “Valset”, que com diu un amic meu, et fa venir ganes de fornicar sense condó per tenir un nen rondant per casa. La cançó que dona nom al disc et fa passar per tots els estats anímics. Puja, baixa, i entremig et sacseja. I com en els discos dels Beatles, que els fans buscaven els temes d’en Ringo, en els dels Pets, busquem els “made in Reig”. Els dos que hi han són brutals. Estic d’acord amb tu Joan, ningú escolta els vells.
A les entrevistes que he escoltat o llegit tothom els hi comenta que han madurat. Això no és nou. Més que madurar han adaptat els temes a les preocupacions de la seva edat, però no s’han oblidat dels fans que busquen saltar i suar a l’envelat durant les festes d’estiu. Per ells també hi ha teca . “Com anar al cel i tornar” és un menú degustació amb estrelles Michelin ben merescudes. Creativitat, productes de primera qualitat, un bon maridatge, risc, combinacions difícils, tots els detalls ben cuidats i servit amb experiència i professionalitat.
A les llistes de vendes aquest treball està en les primeres posicions des de fa dies. Per davant d’artistes amb recorregut continental. Només tenen un “defecte” els nois de Constantí. Canten en català. Si ho fessin en castellà o anglès, aquest disc, donaria la volta al món sense parar.

BORSA POLÍTICA

Si tanqueu els ulls i busqueu us espai sense gaire contaminació acústica escoltareu el brogit de les màquines dels partits polítics que ja treballen sense descans. El mercadeig dels vots ha començat, i em diuen, que hi ha candidats que caminen decapitats pels carrers del seu municipi sense saber-ho. I si hi poseu encara més atenció, també sentireu com riuen satisfets per sota el nas les 800 persones que a Olot han votat el cadell de l’Alglada en terra aspra. El que no ser és quin so fa l’abstenció. Segurament és un clam silenciós de milions de persones que veuen com a la vida (es pot llegir feina també) els errors es paguen cars i en canvi en política, moltes vegades, la borsa dels interessos regula el mercat.

PETONS, CARGOLS I CALÇOTS

Els redactors que s’encarreguen d’escollir les fotografies que acompanyen la propaganda (perdó, notícies) dels diaris durant les campanyes electorals, diguem-ho clar: tenen molta mala llet. Treure un candidat menjant un calçot mentre mira la lluna, escurant un cargol o fent petons a tort i a dret fa humans als polítics, però no els dignifica gaire perquè la seva imatge, en una època on la gent escolta amb les orelles tapades, és bastant lamentable. Els petons són especialment problemàtics. Sinó que li diguin a un amic meu que en veure els llavis de la Maria de la Pau Gener a escassos mil·límetres dels de Mariano Rajoy una mica més i s’ennuega amb el croissant i el cafè amb llet de l’esmorzar. Per sort va girar pàgina ràpidament i els mals no van anar a majors. Qui li havia de dir, o no, a la musa de la campanya per les autonòmiques de Convergència, que ara es feria petons amb una de les persones que més a difamat els catalans durant els últims temps. Això són banyes sense cap mena de discreció. Que la dona et foti el sal pot passar a tothom, però estareu d’acord que si llavors ella decideix penjar les imatges al youtube, és imperdonable. La culpa, però, potser no és dels periodistes, sinó dels propis candidats i els seus assessors. Deixar-los fer el ximple durant quinze dies no ser quants vots els aporta. Pocs imagino. Tornem als petons. Que en Mariano i la Maria es petonegin, es riguin les gracietes i es toquin en públic a més d’un segur que el posa calent. El que no sabria dir és si aquest “més d’un” és del PP o de CiU.

BRACONS

La Vall d’en Bas ja té la seva pista d’aterratge. Què més voldrien els gestors de l’aeroport de Barcelona o el de Girona que disposar d’aquests milers de metres quadrats alliberats al bon saber fer dels pagesos durant dècades, lluny dels edificis. Les silencioses excavadores que foraden un dels paisatges més idíl·lics de les Comarques de Girona ja fa dies que destrossen el territori. Mesos i anys de debats sobre la conveniència o no de Bracons i ara sembla que ningú diu ni piu. De fet, és una estratègia que es repeteix arreu. L’esgotament. Parlar eternament fins adormir les feres combatives. Amb l’afegitó que queden pocs militants que es creguin que David pot guanyar a Goliat. El monstre del túnel, però, ja treu el nas des de dins les muntanyes. Serà interessant d’aquí a deu anys comprovar quins beneficis o perjudicis aportarà a la Garrotxa aquesta nova via de comunicació. Una cosa està clara: qualsevol persona que estimi aquella terra independentment del color polític que tingui, per tots els arguments del món que li posin al davant, només pot plorar davant de tota aquella barbàrie ecològica.
Però just al costat del túnel hi ha gat amagat. Un gat d’aquells que fa pudor de podrit. Resulta que el propietari d’un setmanari garrotxí (i algú més) està construint un hotel i una petita urbanització a tocar de la carretera. Ei, que tothom pot fer negoci amb el que més de gust li vingui, però aquest mitjà, va ser un gran defensor de la necessitat del Túnel de Bracons. Lleig, molt lleig. Per no parlar del mal gust de la construcció. Colors estridents, arquitectura barata i la mateixa estètica que la Roca Village. M’expliquen a més que mitja vall hi està en contra, però els poders fàctics de la zona han aconseguit tirar endavant el projecte. En un país petit com aquest, podem gratar a molts recons, però sempre hi ha zones fosques difícils de vigilar. L’arquitectura dels pobles i les ciutats no pot dependre exclusivament dels ajuntaments perquè després passa el que passa. Algú pensa fer alguna cosa?

A les portes del Dragon Khan

Sempre he pensat, una de les moltes obvietats que rumio cada dia, que ser pare o mare no ha ser gens fàcil. Una persona molt propera, té intenció de ser-ho en breu, i els dubtes el saturen. Natural. Però no són només els grans temes i les grans disjuntives les que el porten de bòlit. Les petites coses, aquelles decisions del dia a dia, també. Fa un parell de caps de setmana, assegut en un banc a les portes del Dragon Khan de Port Aventura, poruc i desxifrant els secrets d’aquella estructura, contemplava com l’Albert, un nen de 8 anys, tenia una les grans desil·lusions de la seva curta vida. Li faltaven tres centímetres per enfilar-se a l’atracció. Una línia situada a 140 centímetres selecciona qui pot pujar-hi i qui no. La germana gran de l’Albert, s’assemblava molt a ell, el va acompanyar a la línia de la prohibició i va confirmar el moviment que feien els pares des d’una prudent distància amb el cap: no. L’Albert va començar a plorar desconsolat. Singlots de ràbia li dificultaven la respiració. La família l’encoratjava a seguir mantenint una bona alimentació perquè l’any següent hagués crescut els 300 mil·límetres necessaris per obtenir el sí. L’Albert no ho entenia. No podria tornar a classe i explicar que era més valent que un jove de 25 anys, que de petit hi va pujar, i que després de vomitar una hora sencera va decidir que aquelles atraccions, no eren per ell. Picava de peus, seguia plorant i tenia totes les faccions concentrades al nas. Les explicacions, en aquell moment, eren paraules dolces que no servien absolutament per res. Utilitzar l’alimentació per estimular la criatura em va semblar una solució brillant. Però, ja ho veieu, a cap manual del “pare modern” figura com explicar a un nen que tres centímetres són tan importants en determinades ocasions. M’agradaria veure la cara que farà l’abril vinent quan orgullós passi pel costat de la maleïda línia.

GRIS, MOLT GRIS!

Mai he estat un gran defensor públic de Pasqual Maragall, però sempre li he tingut un cert “carinyo”. El mateix em passa amb Pujol, Felipe, Anguita, Colom, Ribó… i un llarg etcètera de polítics d’una generació que tot i no compartir moltes de les seves idees, si que m’agradava la seva manera de fer. Si d’un partit un no ha hagut de marxar per la porta del darrera per corrupta, s’ha de tenir respecte pels que han cimentat els fonaments de la petita democràcia que gaudim. És vergonyós (per no buscar un altra adjectiu més ofensiu) com tracta l’aparell del PSC el seu president aquests darrers dies. Els “Margallistes”, alguns d’ells varen ser consellers molt limitats en el seu govern, tampoc han sortit a defensar-lo o com a mínim fer-li una abraçada pública. Trist. Parlen de progressisme, de la pluralitat d’idees, de debatre els models de societat, de democràcia, de ser cosmopolites... Qui s’ho creu? Quan un soldat es desvia, passa el cavaller amb l’espasa i el decapita sense miraments. No és un comportament exclusiu del PSC. Esquerra té seriosos problemes per gestionar les discrepàncies de Carretero, el PP amb la Nebrera, a CiU els casos són múltiples i a casa dels ICV no tardaran gaire en aparèixer esquerdes per culpa de l’enverinada conselleria d’Interior. Els partits han de ser equips cohesionats i no tothom pot fer la guerra pel seu compte. En això hi estem tots d’acord. Però d’aquí a tenir només una única veu, hi ha un abisme. Per aquest camí, la política catalana, en detriment dels ciutadans, semblarà el Canal Plus. Haurem de mirar com xinesos entre les escletxes per veure alguna nota de color entre tanta grisó.

15 d’abril de 2007, una gran nit!

15 d’abril de 2007. La tarda nit que l’Akasvayu Girona va guanyar la FIBA Cup de bàsquet envoltats dels seus aficionats. Aquesta és la tercera copa continental en importància, però no ha estat gens fàcil guanyar-la. De fet, és el títol més valuós que anirà a les vitrines del Club Bàsquet Girona fins el moment. Es poden repartir mèrits a molta gent, però qui n’és el màxim responsable es diu Josep Amat. El president de la promotora Akasvayu que fa dos estiu va aterrar a la ciutat dels quatre rius amb els seus milions i un projecte de club sota el braç. Ha fet falta que vinguessin de fora (els russos que deien al principi) perquè tot i que alguns empresaris d’aquí han mantingut el bàsquet a l’elit durant anys, no hi van dedicar els esforços suficients per guanyar títols. Agradi o no, els títols són els que fan gran un club i creen afició. Per dirigir l’equip van fixar Svetislav Pesic, el millor entrenador de Europa, i per capitanejar els despatxos, Antoni Maceiras, un dels directrius amb el cap més ben moblat del món del bàsquet. Dos títols de tres competicions aquesta temporada, demostren que el trio és un equip excel·lent.
Akasvayu ha guanyat la Fiba Cub. El Club Bàsquet Girona ha guanyat la Fiba Cup. Els aficionats i socis de l’Akasvayu han guanyat la Fiba Cub. I la ciutat de Girona i les seves Comarques, l’han guanyat? Jo crec que no. El rendiment que n’ha tret Girona en imatge ha estat pràcticament nul. Una publicitat minsa, activitats paral·leles nul·les i tracta als visitants, agents de la Fiba al marge, mediocre. No sempre es té un mecenes com Akasvayu en un ciutat petita com aquesta. La frase del regidor d’esports del consistori gironí, Josep Maria Jofre, ratlla el delicte: “Girona es ven sola”. No senyor Jofre, Girona no es ven sola, com els títols no es guanyen sols. Si han de dedicar diners, esforços a cabassos i grans dosis d’intel·ligència.

ULSTER

La cultura del “és per ahir” sembla l'eix central en qual pivota la nostra societat. La immediatesa. El bombardeig de la calma i la paciència. No només en la nostra vida personal, que també, sinó que on més es nota és en el món empresarial i polític. Sigui responsabilitat dels polítics, dels ciutadans que s'han adherit a la roda o de les empreses periodístiques que han de donar informacions cada segon, aquesta manera d'afrontar la vida posa molts entrebancs a la construcció d'un model de convivència sensat. La sensació és que un ens extracte dirigeix l'orquestra. És interessant fer un vol d'ocell per analitzar l'acord històric (en aquest cas si que la paraula s'escau) que han arribat Ian Paisley i Gerry Adams a l'Ulster. Sense ser especialista, que dos persones que en un passat no molt llunyà dedicaven esforços en veure el seu enemic mort dins una caixa, que ara puguin parlar i formar govern és motiu d'alegria. No només això. Els polítics més que ningú han de saber interpretar el tempo de la partitura dels esdeveniments.

Els acords del divendres Sant de 1998 no són el punt de partida de la trobada entre els dos líders. La història “neix” deu anys abans en les converses entre el nacionalista John Hume i el mateix Adams per fer-li veure al segon que la lluita armada no era la solució definitiva al problema d'Irlanda del Nord. Han hagut de passar 20 anys, amb molts morts entremig, però amb molta feina, perquè el “Doctor No” i el màxim dirigent de Sinn Féin es poguessin mirar als ulls i somriure. Encara han de construir un país que no és el mateix per cap dels dos, però pels carrers de Belfast el colom de la pau ja no s'intoxica amb el fum de les bombes. La sang ha estat un fre, però no un obstacle. Aquí el conflicte de Euskadi s'ha volgut solucionar amb quatre dies i les úniques veus que demanen calma i un full de ruta són trepitjades per les parts més extremes. On són tots aquells que demanaven diàleg fa dos telenotícies i ara en reneguen? On són? On són? Les ferides de la Transició sagnen més que mai i algú les hauria de cosir d'una vegada i no posar-hi tirites amb aigua oxigenada.

JO, ALS 25 ANYS!

La prova de foc és llevar-te, despullar-te i plantar-te davant un mirall on et puguis veure de cos sencer. No ser vosaltres, però més enllà de passar-hi com una sageta després dutxar-me, poques vegades em miro tal com la mare em va parir. Mirar-te com els dibuixants que pinten model és difícil. Proporcions, defectes i aquesta mirada perversa amb la que ens analitzem depenent de l’estat d’ànim que tenim. Ja en tinc 25! Ni fu, ni fa. Bé, molta gràcia no em fot, però tampoc posarem un mur als anys. L’exercici, però, tenia dues intencions. Comprovar que amb el quart de segle no ha canviat res substancial en l’aspecte físic i que com els anys anteriors, encara puc reconèixer la meva imatge. El Jo, sense haver d’avergonyir-me.

PARLEM? SI PODEM!

Els mòbils ens han canviat la vida. Ja ho he dit en altres ocasions i és una obvietat. Es veu que a Europa ja hi ha més cel·lulars que persones i el gran debat entre els pares d’avui és saber quina és l’edat ideal perquè el seu fill en tingui un. 4, 10, 12, 14 anys... quan se’l puguin pagar? La pregunta no té una solució fàcil.
Miro el que m’ha regalat el meu germà i és al·lucinant. Càmera de fotografies, vídeo, agenda, reproductor MP3, ràdio... però té un defecte sonat! Mentre que tot el que conté funciona a la perfecció, gairebé mai escolto bé les trucades que rebo o m’envien. Milers de directius venen a Barcelona a debatre sobre els nous models i les línees de màrqueting que seguiran les companyies de telefonia mòbil en el futur i ningú troba la solució perquè funcionin correctament, sense problemes, pel que han estat inventats: parlar a distància sense haver de jugar a “hundir la flota” cada vegada que truquem. La meva àvia utilitzaria aquella frase tan fantàstica que diu:“això és començar la casa pel teulat”. I tindria raó.

AMICS

Portes tres mesos (o més) sense saber res de l’altre persona. Les no notícies són bones notícies, però la feina i el dia a dia et consumeixen el temps a destralades. De sobte reps un missatge al mòbil o s’encén la llumeta d’alarma que tenim tots dins i tens la necessitat de saber com li va la vida a un amic. Quedes, parles i als pocs segons recordes que és genial això tant difícil d’explicar que és l’amistat. Ho notes perquè bàsicament et comuniques sense màscares i sense pensar que l’altra espera alguna cosa de tu. No és que anem per la vida com si fos Carnaval, però si que utilitzem un arsenal de cares per relacionar-nos. La trobada avança. Xerres de l’amor, de la família, del sexe, de política o despatxes les últimes xafarderies de l’entorn. Marxes per on has vingut amb un adéu sense molt d’entusiasme amb aquella tranquil·litat que hi ha el que hi ha d’haver i que continuarà sent així. Amistat en estat pur i sense disfresses.

MUNICIPALS

Senyors i senyores que comenci l’espectacle! La campanya (perdó, precampanya) per les eleccions municipals ha començat ja fa uns dies. La diferència entre aquests comicis i la resta és la proximitat dels candidats. Els futurs alcaldables i regidors són els vostres veïns, els vostres companys de feina o l’amant de la vostra parella. Presentar-se en pobles on es coneix tothom té el seu mèrit. Mentre la política d’alta volada sembla un arbre vell ple de corcs, a la política municipal, llevat de contades excepcions i de les grans metròpolis, és un oasi de gent amb bona voluntat que volen treballar pels seus. Regalar esforços per una llista que només aconseguirà un parell de regidors, per exemple, amb reunions, trobades amb les associacions, elaboració de programes... honora la política. En aquests temps que corren on la ganivetada covarda, la mentida i la crispació són el pa de cada dia, ve de gust escoltar quin model de ciutat volen els partits.
Aquesta és la visió correcte, la més habitual, però no la única. Els últims dies he parlat amb gent que es presenta en ciutats i partits diferents. No tots es fiquen en els engranatges dels partits pel mateix motiu. Des de llistes de pobles petits que s’han apuntat a un determinat grup per les subvencions, fins empresaris (o els seus familiars) que volen saber què es cou al consistori, passant per joves amb bones intencions que volen canviar el món. Potser la sort és que ens coneixem tots i els interessats se’ls veu (o veurà) el llautó.

PASTA DE LLARDONS

El primer cop que em varen cobrar 1,20 euros per un cafè vaig dir en aquest blog que m’havien atracat. Sense adonar-me’n pago gairebé cada dia aquesta quantitat per tassetes d’aigua tenyida amb gust de ves a saber què sense queixar-me. No es pot veure un bon cafè enlloc? Bé, deixem el tema del cafè, però no el de la quantitat. Dissabte a Camprodon entro en un botiga d’aquelles que fot seixanta anys que no la reformen, que la senyora porta la bata bruta y que et tranquen com si fossis un gos i demano una pasta de full de llardons. Preu: 2,20 euros. Bloquejat, no he après a reaccionar, li dono els diners i marxo dient un alegre “que vagi bé”. Caminant pel carrer València amb uns bons amics em vaig anar escalfant. 2,40? Pot ser? La mare que la va parir... què s’ha pensat... Fins i tot vaig tenir el rampell de tornar i dir-li que es fiqués la pasta pel recte, però no ho vaig fer.
Quan algú es queixa en un establiment queda com un mal educat. Algunes vegades m’he queixat pel tracte en algun supermercat i la noia que està a la caixa et mira estupefacte. A mi què m’expliques que cobro una merda i fa set hores que no surto d’aquí darrera, deu pensar. No tornaré a comprar pastes de llardons durant una bona temporada i els meus amics tampoc tornaran a aquella botiga. Que no es queixin, al Ripollès o a la Costa Brava, zones que viuen bàsicament del turisme, que la gent marxi a l’Est perquè els preus són més econòmics. Sinó inverteixen en res, volen fer calaix a còpia d’estafar els clients i a més no ofereixen un producte amb valor afegit, com volen viure del turisme de qualitat? En aquest coi de país la gent té la filosofia de fotre els altres pensant que ells són els més llestos de la classe. Callem més, però no som idiotes!

MOSQUES ITALIANES

Explica la llegenda que el juny de 1285 la ciutat de Girona estava assetjada pels francesos. Les tropes capitanejades per Felip Ardit van intentar profanar la col·legiata de Sant Fèlix on es venerava Sant Narcís. Del patró de Girona en va sortir una plaga de mosques que van fer marxar de la ciutat tots els soldats. De mosques, depèn l’època de l’any, encara en queden moltes, i en certa manera s’han convertit en el símbol de la Immortal. Molts gironins, per exemple, en llueixen una al costat de la matrícula. Des de fa uns mesos, però, n’hi ha una nova plaga. Són els adolescents italians, arribats amb els vols de baix cost, que darrera unes immenses ulleres de sol ressegueixen els carrers del Barri Vell (l’altra costa de l’Onyar està oblidat) mentre entre i surten de les botigues tot llepant gelats i menjant porqueries.
Fa dos estius, en un viatge surrealista i fantàstic a Eivissa vaig descobrir aquesta estètica moderna. Ulleres mida elefant, pantalons cagats, cinturons gegants i bambes descordades de colors. Ja siguin mascles o femelles. En certa manera tots anem a remolc de les modes, però sembla que al país de l’alta costura allò cool cala amb més força. No plourà gaire abans aquests invertebrats també siguin autòctons. Si passegeu per la Rambla de la Llibertat o el carrer de la Força i escolteu el “ZZzzZZZzzzz” no utilitzeu l’esprai matamosques. Segurament no són els turistes ideals, però la pela és la pela.

EREN 62!

La setmana passada em preguntava quanta gent era capaç de convocar el PP gironí a la manifestació de divendres a la Plaça del Vi de Girona. Com que hi vaig ser, com espectador (que quedi clar!), us exposo els números i el que va passar.
Faltaven 10 minuts per la 7 de la tarda i sota les voltes de davant de l’ajuntament els populars obrien un paquet amb el material de la convocatòria. Llaços blaus i banderes de plàstic del partit, blaves també, que van repartir cuidadosament entre els simpatitzants. Reien tímidament i el cap de premsa del partit intentava fer bromes entre els periodistes que observaven el que passava. Les entrades a la plaça estaven controlades pels mossos i per la policia local. Per tots els costats. No és estrany que hi hagi molta policia perquè hi ha tendència de concentrar-ne més del compte fins i tot als partits de petanca de la Devesa. A les 7 en punt amb el so de les campanes de Catedral de fons es van situar tots junts davant la façana del consistori. Algunes senyores, no sabien si posar-s’hi, però a l’últim moment si van enganxar. Eren 62! Sí, 62! Varem tenir estona per contar-los, hi ho varem fer. A vint metres, un cordó policial separava un grup de vint antifexistes i independentistes que també es manifestaven i a uns vint metres més una altra cordó, no van deixar-los estar junts, amb una altra cinquantena de contraris. Mentre onejaven les banderes peperes, amb el gavià al revés, Concepció Veray, presidenta del Partit Popular a Girona va llegir un manifest, amb un micròfon estil Madonna, que no s’escoltava pels crits dels altres manifestants. “Vosaltres feixistes sou els terroristes”, “Fora nazis de Girona”, “Fora el PP” i altres delicadeses per l’estil. Les al·lusions personals també hi van ser presents. Un dels joves que estava darrera de la pancarta “L’espanyolisme és feixisme” va fer referència al pes de la dirigent popular. Acte seguit, 5 minuts de silenci. Que no varen complir la definició de la paraula perquè els crits no es van aturar. 19 periodistes miraren a un costat i a l’altra de Plaça intentant entendre el que passava i prenent nota dels fets. El periodista que feina 20, el de l’emissora de la Conferència Episcopal, lluïa satisfet el llaç que el president de la Nuevas Generaciones li havia penjat abans de començar l’acte. Un tercer grup, els que estaven sota les voltes, o fins i tot més lluny, eren curiosos que contemplaven l’espectacle. Un editor de la ciutat i una regidora de l’ajuntament també s’ho miraven encuriosits, però amb la distància suficient per no ser sumats a la xifra de manifestants. Acaben els cinc minuts, i... per on marxen tota la parròquia popular? Per on estan els manifestants o per l’altra costat de la plaça perquè no hi hagi tensions? Després de 5 segons de debat i envoltats per la policia van escollir la primera opció.

CULTURA BARCELONINA?

Els catalans clamem al cel contra el centralisme desmesurat de Madrid, però oblidem moltes vegades que des de Barcelona es fa exactament el mateix en relació a la resta del Principat. Aquesta setmana s'ha inaugurat en el Museu Metropolitan de Nova York una exposició que porta per títol “Barcelona i la Modernitat: de Gaudí a Dalí”. Tot un seguici de representants polítics catalans, amb Hereu i Tresserras al capdavant, han fet d'amfitrions de la mostra. Fins aquí tot pot tenir un cert aire de normalitat. Res grinyola. Mentida! El problema és que ara resulta que hi ha una cultura barcelonina que aglutina tots els artistes catalans. Que m'expliquin, per exemple, què té de “xava” Dalí. Ell, que amb l'Empordà com a pàtria, es va fer universal com ningú. Ens colen gols per l'esquadra a la mitja part i l'àrbitre no veu res. No sortirà ningú amb un cert prestigi intel·lectual per dir que això és un menyspreu al territori de dimensions considerables? La marca Barcelona no em molesta gens, però que cadascú sumi al marcador els gols que li pertoquen. Per aquest camí, el català serà el barceloní d'aquí a poc temps i Reus, Mataró o Girona uns barris perifèrics de la ciutat Comtal. La teoria que les comarques catalanes s'han convertit en un immens parc d'atraccions perquè els pixapins surtin a distreure's durant el cap de setmana, que no m'he volgut creure mai, potser és més veritat del que em pensava.

QUE VE EL LLOP!

Rajoy com a veu del Partit Popular ha convocat una manifestació a totes les capitals de província d'Espanya en contra dels drets penitenciaris que ha aconseguit De Juana Chaos. Un terrorista d'ETA que la dreta rància espanyola està fent més màrtir que els propis abertzales bascos. Estic encuriosit per saber quina repercussió i quina capacitat de mobilització té la maquinària de propaganda de la ultradreta a ciutats com Girona, Tarragona o Lleida (Barcelona és un partit d'un altre nivell). La gent del PP són llestos. Molt llestos. Saben que les dretes sempre ha anat unides. Que quan se'ls crida a les urnes, com xais corren a votar el seu partit. Falten “pocs” mesos per les eleccions a la presidència del govern espanyol i han de tenir les seves files mobilitzades. El 13 de Març de 2004 el PSOE va aconseguir molts vots de gent emprenyada (indignada) amb Aznar. Gent crítica amb la pròpia esquerra que sinó no hi ha un foc molt important per apagar no van amb una galleda plena d'aigua. Un amic que treballa en un discoteca m'explicava que la nit d'aquelles eleccions, mentre milers de persones estaven al carrer demanant la veritat, companys de feina que no havien anat mai votar l'endemà ho ferien. No és representatiu, però no ser si aquests nois en els propers comicis hi aniran. Sabran les esquerres reaccionar per tenir les bases escalfades per anar a les urnes? Només amb la gestió des del govern n'hi ha prou per treure del llit a la gent ? De Juana Chaos es pot convertir en el Prestige, la Guerra a l'Irak i els atemptats de Madrid pel PSOE. Mentrestant, els populars que al cap i a la fi el terrorista els hi importa ben poc, mireu a qui van dedicades les pancartes de les seves manifestacions, tenen tota la parròquia ben crispada i fidel. Una tàctica rodona.

POSTAL DE MAR, 4 DE MARÇ

Tota la paleta de colors del vermell al groc hi eren presents. Uns espirals que empenyien la lluna plena mentre sortia majestuosa de dins el mar de s’Agaró. Asseguts en el camí de ronda, l’espectacle no tenia preu. No varem pagar entrada ni buscàvem el muntatge. Va ser el regal que va tancar el cap de setmana. Un camí que en el capvespre es converteix en fantasmagòric. Els arbres desmaiats a banda i banda del single no provoquen ni la meitat de por que ha de tenir l’únic pescador que feineja a mar obert. És hivern, però sembla primavera. El diàleg del mar amb les roques és calmat. Sense estridències. Ningú passeja perquè és tard i la lliga bull un cap de setmana de sorpreses. El moment és nostre, però també volia compartir-lo.

L'EFECTE DOMINÓ

Totes les peces estan quietes. Immòbils. Esperant el seu moment, però aferrades al terra amb tota l’energia i el pes del món. És el seu objectiu. Mantenir la fortalesa tota l’estona i tenir la confiança que la resta de companyes pensen el mateix. Només hi ha un perill! Quan la primera peça cau, la resta es desplomen darrera seu o s’aparten espantades perquè l’efecte pot tenir conseqüències devastadores. Si ho he mirat bé, n’hi una que fa dies que tremola... Esperem que trobi l’equilibri el més aviat possible.

PETER PAN

Dissabte no vaig tenir durant el dia els nervis previs d'altres Carnestoltes. Nervis infantils si voleu. Aquella emoció de viure una nit diferent amb la companyia dels meus. Segurament els últims sopars han agafat un caire i una intensitat minvant. Els camareros i las morenes s'han difós amb la fi de la universitat, i l'assistència (per mil raons) és més escassa. La vergonya i els anys no són bons amics. Tinc nostàlgia d'altres sopars on tots plegats érem un castell de focs. El ritme s'ha anat frenant massa de pressa. Per un Peter Pan de quatre rals com jo, el xoc, és important. No tornarem enrere. Tampoc hi hem de tornar. No tinc ganes, però, que allò que sempre ens ha unit i ens ha fet “especials” es dilueixi com el gel a la ratafia. Russet, evidentment.

QUINTERO - GARCÍA

Que el Butanito concedeixi una entrevista és tot un esdeveniment. Un ja sap què si juga quan li proposa. Atrevir-se i després fer-se enrere és un error sense adjectiu. Has d'acceptar el resultat siguin quin sigui. Sabent, a més, que sinó s'emet ell sortirà l'endemà per esbombar-ho als quatre vents. No entenc com la publicitat sap fer de l'escàndol una plataforma de difusió gratuïta, i en canvi, alguns professionals de la comunicació no saben cuinar una patata calenta quan la tenen a la taula del despatx. Dubten, intenten preveure què passarà i quina dimensió tindrà, i al final... la decisió és equivocada. Aquesta era una oportunitat única per demostrar que TVE pot emetre continguts amb llibertat (una paraula cada dia més prostituïda).

Internet, ha revolucionat la difusió de la informació. No cal ser molt llest per pensar que el document tard o d'hora veuria la llum. Milers de xafarders com jo, l'etiqueta de prohibit ens estimula la curiositat i la recerca. L'entrevista, Quintero-García, es pot veure al portal Youtube, i la veritat, no diu gaire res que no s'hagi dit abans en boca seva o en boca d'altres persones. Pocs implicats contestaran les seves paraules, per tant, no es pot oblidar, és la seva veritat i prou. La “veritat” del Butanito. García és un mestre alhora d'explicar (vendre en argot periodístic) una bona història. Sí, El Loco és un bon entrevistador també. Però és molt fàcil fer bones entrevistes quan l'aponent té ganes de contestar les preguntes i argumentar-les.

NAPS I COLS D'UN CAFÈ

Mentre espero assegut en un cafè que comenci la concentració de familiars i amics a favor de l'alliberament de la Núria, una noia de Sarrià de Ter acusada de terrorisme que fa quinze dies que està a la presó, follejo la revista Nox. Una joia de la fotografia i el disseny del s.XXI que parla de tot allò que es poden permetre els rics o els “fills de papà”. Les noves tendències en diuen. Uns dissenys que algú es trenca les banyes per treure al mercat per vendre-ho a uns pocs, perquè llavors arribin els empresaris de torn (amb el suport del gegant asiàtic) i afusellin els seus dissenys per fer democràtics els productes (pel gran públic).

Coincideix que aquesta setmana un anunci gràfic de Dolce & Gabbana ha posat dels nervis col·lectius com El Instituto de la Mujer i Facua, que han demanat la retirada immediata de la peça. A la revista, sense analitzar-ho amb deteniment, com a mínim he sumat deu gràfics que poden ofendre algun col·lectiu llepafils. Per cert, la majoria poden “emprenyar” més els homes que les dones. En moltes de les composicions hi apareixen mascles musculosos apunt de ser devorats per senyoretes de passarel·la.

El contrast a mesura que passen el minuts és més impactant. Des de la finestra veig com arriben les primeres crestes brutes d'alguns amics de la Núria. Aquesta imatge xoca amb les pàgines que tinc al davant. Però mirats de lluny, aquests okupes de porta de supermercat i gos al costat, que es passen el dia demanant cigarretes als nois amb ulleres i euros a les velletes, també estan tallats pel mateix patró. La seva manera de vestir no és gens casual. Tot està absolutament calculat. El texà doblegat per aquí, el cabell tallat exactament per allà, l'imperdible que agafi aquest tros de carn, no aquell altre... Neo hippys i neo punkis de disseny. Aquesta és la moda dels germans amb polls dels underground d'aquesta generació que dirigirà el demà.

Un dels manifestants agafa el megàfon davant l'atenta mirada dels mossos i posa punt i final al meu escrit. Pago el cafè i surto per la porta pensant com cosiré tots els serrells que he deixat mal girbats. Deixem-ho a mig embastar, no?

PLOMES FRUSTRADES

Sting i els membres de Police es van reunir en l'última gala dels premis Grammy per actuar de nou. Falta que velles glòries de la música decideixin tornar a pujar d'alt dels escenaris perquè surti el crític de torn per dir aquella frase que queda tant bé, però que no sempre es pot aplicar: “una retirada a temps és el millor que poden fer aquesta gent”.

Per què aplicat al món de la música determinades persones volen retirar els artistes quan posen el quatre davant de l'edat? No és just. Antoni Tàpies pintarà fins que la mort entri per la porta del seu estudi i ningú gosarà dir-li que se'n vagi amb la seva senyora a menjar galetes i fer punt de creu al casal del barri. Dalí va fer el mateix. Grans escriptors i cineastes, la llista no tindria fi, han creat fins que les malalties o ells (per voluntat pròpia) han decidit retirar-se. Als músics no se'ls jutge amb el mateix codi. Hi ha qui s'atreveix, per posar un exemple més proper, a demanar la retirada dels Pets perquè ja tenen una edat, diuen. Que deixen ells d'escriure ximpleries? Que no tenim dret les noves generacions d'anar a un concert dels Rollings o dels Police? Mick Jagger demostra més energia i ganes de fer bé la seva feina en el concerts que molts frustrats amb la seva ploma.

Però les ganes de retirar la gent abans d'hora és un virus estrany de la nostra societat. Molta gent quan tenen una edat (especialment les dones) es senten desplaçats a les seves empreses. La arrugues i la calvície no agraden. No són cool la gent que han viscut més del que els queda per viure. M'agraden els països i els comportaments equilibrats. No en tots els sentits, però si en la convivència entre joves, adults i grans. No vull viure en el món del meu respectat Jordi Labanda.

ESTAFADORS

En Quel i en Toti eren dos amics de la infància que les experiències viscudes els havien mantingut units tot i el rumbs diferents de les seves vides. Cada tarda, després de la jornada de treball, es queixaven de les injustícies del món asseguts a la barra d'un bar ranci acompanyats d'unes cerveses i la tapa del dia. Les mullers respectives ja no eren aquelles tigresses al llit de quan les van conèixer i la flama de l'amor feia primaveres que s'ha apagat. Llei de vida? Ells estaven convençuts que sí.

Els seus fills (dos en Quel i un en Toti), eren una grapat de ganduls que es gastaven tot el que tenien amb cocaïna i per les converses que havien mantingut amb ells -les justes i necessàries com a progenitors -no tenien previst marxar de casa sinó era per entrar en un centre de desintoxicació.

Cansats de pagar per sexe i gastar-se els estalvis a l'atzar idiota de les escurabutxaques, buscaven una activitat que els fes trempar una mica. Volien viure una bona aventura com aquelles de les pel·lícules d'intriga. De joves havien vist a la gran pantalla com Redford i Newman eren capaços de fer el cop del segle vivint amb risc i emoció els seus destins. Ho tenien clar. Tornar a sentir l'estimulant pessigolleig de quan eren menuts després de robar pomes al pagès més malcarat del poble.

Guanyar un sou a còpia de vendre assegurances un, i a còpia de treballar a l'ajuntament com a funcionari l'altre, no era gens estimulant. Eren llestos i ho sabien. Tenien aquella mirada de complicitat que només existeix quan dos persones saben que l'altre està a la seva altura. No dubtaven de la seva amistat, perquè si les dones no els havien allunyat, no ho farien uns quants milions de pessetes.

Entre glop de cervesa i patata brava se'ls va acudir el gran negoci. Un d'ells feia temps que rumiava com enredar avis amb l'excusa d'ampliar-los els guanys ridículs de la seva jubilació amb l'aportació de 100 euros al mes en un un projecte fictici que multiplicaria el capital aportat al cap de dos anys. La fórmula era rodona. Era qüestió de treballar en ciutats on no fossin coneguts i enganyar el màxim número d'innocents. Passats tres anys, canviarien lleugerament la seva imatge i continuarien amb les seves activitats habituals. Els diners, eren el menys important.

Tot anava rodat. Dos-cents jubilats aportaven religiosament els seus estalvis a la fórmula miraculosa. Les seves famílies no sospitaven res i cap dels dos s'havia fet erera. A la barra del bar de sempre comentaven, sense estridències, com anava l'estafa.

Una tarda de dimarts, dos mesos abans de plegar veles, va entrar per la porta del bar en Miquel vestit de mosso d'esquadra. Era fill d'en Josep, el propietari del local i feia poques setmanes que havia sortit de l'acadèmia de Mollet. L'endemà, sobre la barra, la fotografia dels dos amics protagonitzava les portades de la premsa local.

RIU MONA, RIU!

Leonardo da Vinci va pintar entre 1503 i 1506 una de les teles més reconegudes de la història de l'art: La Gioconda. Un quadre envoltat de llegenda. El somriure de la dama florentina ha intrigat a curiosos dels cinc continents. No és moment de dir què em sembla perquè ni sóc un especialista ni tinc cap teoria que es sostengui en un tesi empírica. La qüestió és que la senyora somriu. Un somriure contingut, però somriu. Veient les cares amb les que anem tots plegats pels carrers aquest acte potser passarà a millor vida.

Està mal vist riure en societat. Sí, intenteu recordar quina és l'última vegada que us heu fet un fart de riure amb persones que no són del vostre cercle d'amistats. A la feina, llevat de contades excepcions, ningú riu. I menys si algun cap està aprop. Els treballadors esperen els sopars d'empresa perquè amb l'excusa de l'alcohol es pot riure en grup. És el que he escoltat durant els dies de Nadal a moltes amistats: em fan mal les costelles de tant riure en el sopar d'ahir a la nit.

Quan algú riu en “accés” en una situació quotidianitat provoca sorpresa i mirades còmplices entre els assistents. És de bojos riure? No ho crec. És de gent menys professional riure? Tampoc ho crec. No diuen els doctors que és sa fer-ho amb regularitat? Doncs per què no ho fem? Riu Mona, riu!

MAQUILLATGE LINGÜÍSTIC

Avui hem radiografiat la immigració a les Comarques de Girona des de la ràdio. Hem escoltat un munt de veus. Dels autòctons i dels nouvinguts. Opinions políticament correctes i d'altres més crítiques. En veu baixa la valentia és més gran que davant un micròfon, però la llibertat i les paraules no han estat excusa per explicar les coses clares. Fer malabars amb els mots, és el que pretenen els esquerrosos de pa sucat amb oli, és un error. No cal usar els bisturí amb el diccionari per no ofendre a ves a saber qui. Sempre que es debati des del respecte el maquillatge lingüístic és espuma del moment. Em quedo amb una frase que ha tancat el programa el veterà periodista José Martí Gómez: “quan una mare es llença al mar en un patera amb el seu fill als braços, és que no té gaire res a perdre i molt a guanyar”. Quan em surt el maleït tic racista, intentaré recordar-ho.

COTXE OFICIAL

Ja n’hi ha prou de parlar dels sous dels polítics i dels cotxes oficials. El tertulians professionals, quan no dirigeixen el país els de la seva corda, utilitzen l’argument del cotxe oficial, per treure pes als arguments, normalment, del polítics progres. L’originalitat de criticar les tesis d’ICV perquè van d’un lloc a l’altre amb la bandereta de Catalunya al far, ja s’ha esgotat. Cansa. Com carai s’ho han de fer?
Els polítics amb càrrecs de responsabilitat han de tenir xofer, es miri per on es miri. Igual que han de cobrar un bon sou perquè la seva responsabilitat així ho mareig. Que la resta de mortals segurament no cobrem el que ens mereixem, especialment els joves, és un debat etern. Precisament perquè ells cobren bé i ho acceptem de bon grat, els hi podem exigir que canviïn la situació. Us imagineu una conversa com aquesta: senyora Mayol, sóc mileurista... no hi ha dret! I que la seva resposta fos: ai macu, si jo t’expliqués... no en tinc ni per pipes.
El que no podem fer, és demanar màximes responsabilitats als polítics, i pretendre que l’empresa més important d’un país (l’administració) els pagui malament. Estic convençut, però, que aquests arguments els seguiré escoltant tertúlia rere tertúlia.

ON VAS TOMMY?

Que Tommy Robredo, un dels millors tenistes del món, sigui poc conegut mediàticament i que es passegi pels bars nocturns d’Olot, com un garrotxí qualsevol, segurament se’n poden fer moltes lectures. Una d’elles, importantíssima, és que la culpa és seva. Aquest noi, que amb una raqueta és capaç de fer les delícies de milers de malalts del tenis té al·lèrgia als mitjans de comunicació i a les relacions socials. L’altre dia, l’Entre Línies d’en Pallicer, ens va vendre un Tommy amable, divertit i sociable. Qualsevol redactor d’esports de les Comarques de Girona o corresponsal que segueixi els Grand Slam sap que en Robredo no és un esportista professional fora de les pistes. No té mala vida i pel que es veu, no és un faldiller. Que tampoc seria negatiu (que cadascú es foti el llit amb qui vulgui). El que passa és que un esportista ha de tenir bona relació amb els mitjans perquè són els que expliquen a la gent les peripècies de les estrelles de l’esport. En un món com el tenis, a més, no es trobarà amb gaires llops depredadors d’exclusives. Us heu fixat que surten poques notícies, poques entrevistes i poques reaccions dels seus partits? A l’ADN, els bons professionals del periodisme, porten gens de ferrer. Però quan el ferro és fred, és impossible modelar-lo.

Postal de Carrer, 16 de gener

Quan Girona descansa, les prostitutes treballen més que mai i els telèfons de contactes dels diaris treuen fum. Gent sola, en una ciutat petita, que busquen com gossos en zel poc més que un coit light. És la solució fàcil dels animals que la caça els avorreix cansats de veure com les princeses de la Immortal baixen dels seus castells per desfilar i perfumar tota la ciutat i se'n van per on han vingut. Unes essències cares que en dosis ben administrades tenen un punt de sensual, però com els pits, en excés embafen.

Les senyoretes amb espardenyes de manaies tenen cossos ben treballats i una pell fina a base de cremes hidratants. La suma de les seves vestimentes mai pot ser inferior als mil euros. El maquillatge és discret, però saben molt bé que és el que han d'amagar o què els hi interessa ressaltar. Van amb grups de tres o quatre i no solen repetir formació. Rifar-se el príncep del castell del costat o el monitor del gimnàs porta guerres internes sense pau possible.

Els treballadors joves de les empreses dels seus pares que no han perdut l'esperança treballen els músculs del seu cos cada vespre per cridar l'atenció de les princeses. Són els dracs que serveixen per posar gelós al xicot de l'adolescència amb el que s'acabaran casant. Per l'església, evidentment.

LA CANÇÓ DE LA NIEVES

La Nieves és la senyora que s'encarrega de la neteja a l'empresa on treballo. És baixeta, amb el cabell castany curt, una cara angulada i porta un somriure als llavis que passeja per tota l'emissora. Gairebé ningú recorda quan va començar perquè hi duu una pila d'anys. Mai hi he mantingut una conversa més llarga de dos minuts. Sempre fa el comentari concís i breu i cap matí li he vist fer mala cara o queixar-se amb escarafalls de la molta feina que ha tingut els últims mesos. Sembla que aquesta professió li agrada i no crec que la remuneració sigui per tirar coets. És la discreció en persona i mentre ho deixa tot impecable tarareja sempre la mateixa cançó. Alguna vegada hem intentat amb els companys desxifrar el tema musical, però és impossible. No té lletra o almenys ella no la canta. Es poden fer mil especulacions del seu origen. Un bolero de quan era jove, potser? Una nana que li cantava la seva mare? La resposta seria tan senzilla com preguntar-li a ella. No és necessari i no crec que ningú ho faci. De què serviria? Segurament de l'original a l'actual hi ha tres continents de distància.
La manera de comportar-se de la Nieves m'ha fet pensar que massa sovint escolto persones amb estudis superiors parlant amb un cert menyspreu o amb un to de superioritat de la gent menys formada acadèmicament. És un comportament, diguem-ho clar: trist. Ara, molts d'aquests ja els hi agradaria poder-se guanyar una sola cançó al llarg de la seva vida. La Nieves, fa anys que té la seva.

L'HORA DEL PATI

Hi ha més sentit comú en un pati d'escola entre nens de deu anys que decideixen si ha estat falta una jugada complicada que en tota la classe política d'aquest país durant els últims tres dies. No és cap novetat que els polítics es tirin els plats pel cap, però aquest vodevil d'amateurs que protagonitzen és d'un cinisme alarmant. Una manifestació de rebuig a un atemptat sense sentit i en favor de la pau no pot generar tots aquests estira i arronses. Que si, que no, que si tu hi vas jo no, jo hi aniré, però si ells abans,... Senyors, un conflicte d'aquestes característiques, com diu un company, no és subhasta de vots.

MENJAR AMB VIVALDI

A mig matí, com si hagués de tenir un part imminent, em ve aquella salivera dels plaers ben adquirits. No és res de l’altre món. Es tracta d’una amanida Biena amb dues salses de formatge, un entrepà Viena (amb maionesa i ketchup) i un cola de llauna. És el meu menú predilecte al Viena. Aquests establiments de menjar ràpid que hi ha repartits per tot el Principat i que es multipliquen cada any. A diferència d’altres formats semblants, al Viena el menjar és molt bo, el personal, almenys en els que jo he estat, té un tracta exquisit amb els clients i l’ambient del local és acollidor. Fins i tot s’hi pot llegir la premsa. El que demostra aquesta cadena d’establiment és que conceptes com menjar, ràpid i barat poden ficar-se al llit i fer un trio ben compensat. El fil musical és musica clàssica. Menjar amb Vivaldi fora de casa un dia per setmana no és incompatible amb està còmode.

AGRE

Les portades dels diaris de l’últim dia del 2006 eren tristes. Normalment les portades ja ho són de tristes, però les dues notícies protagonistes tenien un gust molt agre. Sadam Husein és executat amb la mirada còmplice dels EUA i ETA polvoritza el procés de pau amb un atemptat a Madrid. No ser on han de morir els dictadors ni de quina manera, però penjats segur que no. Han pensat com està de dividit l’Irak i què passarà a partir d’ara en un país on cada dia hi ha centenars de morts per les lluites internes i externes? I de la bomba què hem de dir? Què podem dir? Només se m’acudeix que TOTS els partits polítics han de mirar què han fet malament i els terroristes preguntar-se d’una vegada per totes quin sentit té al s.XXI posar explosius i matar persones per defensar unes idees. El nou any només pot fer que millorar. A què esperem?

BON ANY A TOTS!

Ja ser que alguns de vosaltres esteu cansats que aquest blog sigui massa intermitent. Però és el que tenen els blogs i els propietaris. Anem a batzegades. Espero que aquest any 2007 la mandra no s’apoderi del meu cap i els meus dits i els que el visiteu trobeu qualsevol collonada que us faci esgarrapar un somriure. Molt bon any a tots!