He superat amb èxit els primer tram d’aquest Nadal. No és fàcil. Que l’hagi superat, però, no significa que pugui cridar victòria perquè quan et confies tot se’t torna en contra. He estat amb la família, he anat de festa, he menjat molt i de moment, llevat del mocador de roba que m’han regalat, he vist pocs obsequis. Un any més no sé què demanar als tres reis. Tinc tot el que necessito, és veritat. I el que m’agradaria és massa car. Renovar mitjons i calçotets és urgent! De moment, però, creuem els dits o toquem fusta, no he agafat la maleïda passa del ventre que ha fet estralls entre el clan dels Corominas Cordomí. El dia de Sant Esteve la taula era una tragèdia. “No, no vull vi... cava tampoc, gràcies” deia el meu pare amb cara de compungit. “És molt bo” comentava la meva mare a la meva cunyada, sense haver provat res del plat, amb les seves ganes exagerades de quedar bé. El foie una mica més i es declara en vaga davant de tan de passotisme gastronòmic. Llevat de les meves carícies amb el ganivet va ser el gran oblidat del tec. És la metàfora d’una manera de fer ja caduca que encara es respira a moltes llars. Treure el millor a taula els dies “especials”, amb el perill que aquell dia determinat l’estómac et doni pel sac, en comptes de menjar el que et ve de gust quan el cos t’ho demana o l'ocasió s'ho mareix.
* Una abraçada i que tingueu una bona entrada d’any al grapat de lectors que de mica en mica ja no entreu en aquest recó d’internet perquè sóc un impresentable que tinc l’hortet ple d’herbes i ben oblidat. Intentarem millorar el 2008. No prometo res, però.
* Una abraçada i que tingueu una bona entrada d’any al grapat de lectors que de mica en mica ja no entreu en aquest recó d’internet perquè sóc un impresentable que tinc l’hortet ple d’herbes i ben oblidat. Intentarem millorar el 2008. No prometo res, però.