ELS TEUS ULLS

Els nens molt petits són nens i les coses no han canviat al llarg dels anys encara que professors, pares i la societat en general s’entossudeixin en dir que si. Parlo dels nens i les nenes de menys de tres o quatre anys. Avui he vist una nena acompanyada de la seva mare que anava corrent amb la sana intenció de caçar un colom. S’ha aturat a dos pams aspectant, l’ha mirat encuriosida i quan ha fet el gest d’agafar-lo l’ocell ha marxat volant. La nena s’ha girat sorpresa, ha mirat la mare i s’ha fet un fart de riure. Una de les primeres fotografies que tinc a l’anorèxic àlbum de fotos de la meva infantesa (penseu que sóc el segon fill dels meus pares) és la mateixa imatge, vint-i-tres anys enrere en una altra ciutat. En la mirada d’aquella nena hi havia la meva, i en la seva, la meva i la vostra. Tots hem intentat caçar un colom quan encara teníem dificultats per enllaçar un grup de paraules. Quan es fan més grans el nens són més insolents, almenys la majoria, que abans, amb el consentiment dels seus pares. Aquests dictadors de quatre pams aconsegueixen el que volen a còpia de muntar el numeret en públic i en privat. La disciplina ha quedat com una rèmora del passat i aquest és un error modern dels fills dels progres que lluitaven per les llibertats col·lectives. El problema és de l’entorn, perquè els nens, continuen sent nens.