La prova de foc és llevar-te, despullar-te i plantar-te davant un mirall on et puguis veure de cos sencer. No ser vosaltres, però més enllà de passar-hi com una sageta després dutxar-me, poques vegades em miro tal com la mare em va parir. Mirar-te com els dibuixants que pinten model és difícil. Proporcions, defectes i aquesta mirada perversa amb la que ens analitzem depenent de l’estat d’ànim que tenim. Ja en tinc 25! Ni fu, ni fa. Bé, molta gràcia no em fot, però tampoc posarem un mur als anys. L’exercici, però, tenia dues intencions. Comprovar que amb el quart de segle no ha canviat res substancial en l’aspecte físic i que com els anys anteriors, encara puc reconèixer la meva imatge. El Jo, sense haver d’avergonyir-me.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
A mi em falta un any i mig... dur, molt dur.
Publica un comentari a l'entrada