dissabte, de maig 28, 2005

MENYS FANÀTICS I MÉS RADICALS

En una entrevista al programa GRO de Ràdio Girona, l’oscaritzat Jorge Drexler, explicava aquesta setmana, poques hores abans de fer un concert al Teatre Sant Domènec de Girona, la seva reflexió al voltant del fenomen fan. Drexler explica que fan prové de fanatisme i segons ell hi ha massa admiradors incondicionals al món com perquè algú senti això envers la seva persona. No trobo millor manera de criticar els fanàtics ja siguin en el camp de les arts, de la religió o de l’esport. Es pot admirar o es pot idealitzar determinada persona pels seus valors o pel virtuosisme amb el que executen la seva feina. Una cosa molt diferent és pensar que un ésser humà com tu i com jo està en un estat superior per gràcia divina. El que no es pot fer és confondre fanàtic amb radical. El radical, encara que molts demagogs han prostituït el sentit original d’aquesta paraula, per molts continua significant voler canviar les coses de d’alt a baix o anar a l’arrel dels problemes per tal de trobar una solució. Quantes veritats amaguen les notes i la mirada d’aquest uruguaià que als seus concerts pregunta als assistents quin tema volen escoltar.

dijous, de maig 26, 2005

GUAPOS I POBRES

Fa uns mesos que ha sortit al món editorial “Atico Ediciones”. Es tracta d’una editorial independent amb seu a Barcelona, dirigida per gent molt jove, amb ganes de publicar llibres que entenen la cultura sense prejudicis. Esperem que properament també publiquin en català. Aquest, però, és un altre tema. Una de les primeres perles que han tret al mercat editorial és “Guapos i Pobres, Retrato de una nueva clase social” escrit per Alfredo Ruiz. El llibre, redactat amb una agilitat brillant, defineix una nova classe social que ha aparegut en els últims anys principalment a la Ciutat Comtal, però que també és pot extrapolar a altres municipis catalans amb una densitat de població important. Els Guapos i Pobres, són joves amb estudis universitaris, amb talent, amb ganes de menjar-se el món, que treballen del que els agrada, però que cobren una verdadera misèria i això els obliga a fer autèntics malabars econòmics per poder sobreviure. Són feliços i, en molts casos, no són conscients de ser pobres. Un llibre molt recomanable tant pels que esteu en una situació semblant com pels que teniu la paella pel mànec a la vostra empresa i voleu reflexionar-hi.

dimecres, de maig 25, 2005

EL PA AMB TOMATA EN PERILL D'EXTINCIÓ

No és alarmisme, és el que hi ha. Ahir el vespre vaig decidir que per sopar em volia menjar un bon pa amb tomata i embotits varis. Em dirigeixo al supermercat que tinc més a prop de casa (per donar pistes us diré que el capital és valencià) a comprar una baguette i unes quantes tomates. El pa, què voleu que us digui, no era de forn de llenya, però es podia menjar. Després del pa, les tomates. Vaig mirar tots els tipus de tomates que tenien i com em va dir la meva mare abans de marxar de casa "per sucar, les millors són les de branca" . Per tant, vaig escollir les de branca. S’ha de fer cas a les mares. Un euro amb setze cèntims per ser exactes. Arribo a casa i em poso amb l'apassionant ritus d’elaboració. Tallo la baguette, agafo una de les tomates, la parteixo pel mig i ... dos minuts després de destrossar la tomata per sucar el pa, la llesca tenia un color que s’acostava al vermell, però molt lluny d’estar sucat amb condicions. Amb dues potser millor no? Tampoc. Tres? Impossible. Vaig gastar les cinc tomates per sucar vint centímetres quadrats de pa. Com enyoro les tomates de l’hort del meu pare.

dimarts, de maig 24, 2005

POCS

Que diguin el que vulguin, però cinc mil persones (segons els organitzadors) manifestant-se a la Jonquera el passat diumenge en contra de l’autopista elèctrica em sembla insuficient per dir NO amb majúscules al pacte que van fer París i Madrid sense demanar l’opinió als principals afectats. Al carrer la gent majoritàriament hi està en contra. No parlem de l’opinió dels municipis de la costa perquè aquests es vendrien tota la família a canvi de cinquanta eurus alemanys. És fer demagògia dir que per el Barça, només a Girona ciutat, van sortir a celebrar el campionat de lliga més de dos mil persones, perquè no és comparable. No és comparable, però és un indicador del que mou a la gent en els temps que corren. La majoria només surt a manifestar-se quan la causa és fashion i té un cert glamour que el veí et vegi caminant darrera una pancarta. No hi ha manifestacions en contra del terrorisme immobiliari o l’esclavitud a la que viuen subjectes la majoria de joves. Què passarà si es fa la línia? Per trist que soni: res. Sinó que els hi preguntin als garrotxins amb el tema de Bracons.

dilluns, de maig 23, 2005

CARGOLS, CALÇOTS I CORONES D'ESPINES!

No ser si és més hortera veure la fotografia d’un polític apunt d’engolir un calçot o xuclant un cargol. Perquè ho fan? No em diguin que és per esgarrapar vots perquè no m’ho crec. Si amb tots els arguments del món segueixen pensant que és per guanyar vots, permetin-me uns quants consells de cara a focalitzar millor els públics objectius. Josep Piqué podria anar a un pseudo-Molino i sortir a l’escenari amb una tanga de lleopard i una bufanda de plomes roses mentre de fons sona la última cançó d’O-zone. Mas es podria deixar grenyes i pujar a l’escenari del Sant Jordi en el proper concert dels Metallica mentre per la seva gola surten crits guturals (amb català, evidentment). Saura ha desaprofitat el Saló de l’Automòbil de Barcelona per interessar-se pels Ferrari mentre un eixam de fotògrafs capten el moment. Després ell podria explicar davant els micròfons que està contemplant la possibilitat de comprar-se un d’aquest cotxes amb la seva companya Imma Mallol. Carod i Maragall simplement es podrien tancar a casa uns dies i deixar de fer el ridícul en els seus viatges.

PELEGRINS DEL CITY ARMS

Els mèrits de l’èxit del City Arms d’Olot no són seus sinó de la consellera Tura. El lloc està ben ventilat, els preus no són abusius i la gent no està malament. Una cosa és que al pub hi vagi gent, però una altra ben diferent és que s’hagi convertit en un local de pelegrinatge durant les nits del cap de setmana amb cues que arriben als tres quarts d’hora. Dic que l’èxit se l’ha d’apuntar la consellera que visita prostíbuls de l’Empordà per sorpresa i que s’ha proposat tolerància zero amb els conductors beguts perquè la gent té por d’agafar el cotxe i anar a les discoteques de la capital de la Garrotxa. Frenar els cotxes plens de borratxos està bé, però tampoc hem de convertir l’oci nocturn en un ratonera sense alternatives.

divendres, de maig 20, 2005

L'HOME DEL PIANO

Què collons hi fotia un pianista amnèsic que només és capaç de comunicar-se amb els seus “cuidadors” a través d’un piano tirat en una illa anglesa? Aquesta incògnita porta de bòlit a mig món i tot just estem al principi de l’efecte mediàtic que aquesta història tindrà. D’aquí a uns mesos m’hauré de retractar, però aquí va la meva teoria. Tot plegat és una gran campanya de màrqueting al servei de ves a saber quins interessos empresarials. Les idees dels equips de comunicació de les grans multinacionals estan en hores baixes. En un món cada vegada més podrit sorprendre a la gent és pràcticament impossible. No trobo esbojarrat agafar idees de la literatura clàssica d’aventures per vestir de poesia i romanticisme pàgines de diaris, minuts de ràdio i algun frame de televisió. D’aquí a uns mesos aquest paio tindrà la seva pel·lícula, farà concerts per mig món i curiosament no es recordarà de les models que hauran passat pel seu llit amb ganes que els hi toqui algunes tecles.

diumenge, de maig 15, 2005

ESPÈCIES PROTEGIDES VOL.I

Per la meva feina cada dia tinc relació amb una de les espècies que més m’irriten, em cabregen i em posen de mala llet. Uns personatges que ja sigui amb la seva presència física a actes i rodes de premsa o des de l’altre costat del fil telefònic tenen un poder superior al que els pertoca. Han desenvolupat unes habilitats innates per la mentida amb cara de pena, per l’arrogància quan la situació s’ho val i per la prepotència en cas que intentis entrar en un territori que ells s’han encarregat de marcar prèviament. Els caps o responsables de premsa són una plaga que no té aturador. Filtren, seleccionen i condicionen les actituds dels individus (polítics, empresaris, esportistes, artistes,...) que tenen sota el seu domini. Si t’enfrontes amb ells, aquest felins dels mitjans de comunicació t’expliquen que <et comprenen> que <ells també havien estat al meu lloc> i que per raons de retòrica barata el personatge no pot fer determinades declaracions o simplement no et pot atendre. Cada vegada més, els periodistes ni tan sols tenim dret a preguntar als “subordinats dels gabinets de premsa” i ens marquen les preguntes a fer. Si mai te’n trobes un fora de la seva selva t’explicarà que quan era jove el que més li agradava era fer periodisme de carrer o d’investigació. <Aquella emoció de sortir a buscar el tema. Aquella adrenalina que es respira en determinats moments. Algun dia hi tornaré> diuen amb cara de mentiders. O s’acaba d’una vegada per totes aquesta actitud de determinats professionals o els periodistes ens haurem de dedicar dia si, dia també a explicar-vos que tal persona no ha volgut contestar a tal pregunta, no perquè no volgués, sinó perquè tal cap de premsa (amb noms i cognoms) no ha deixat que féssim la nostra feina ben feta.

dissabte, de maig 14, 2005

QUÈ VAS FER PEP?

De petit la meva religió blaugrana va posar Pep Guardiola en el pedestal més alt que es pot tenir un esportista. Mai vaig tenir cap samarreta amb el seu número gravat a l’esquena i ni tan sols tenia la seva fotografia penjada a l’habitació, però em queia especialment bé. Que fos català i que el xaval hagués pujat de la pedrera del Barça li donava una aureola mística. A l’adolescència quan vaig descobrir Miquel Martí i Pol i vaig comprovar que un dels meus ídols d’infantesa també llegia aquest autor la comunió entre ell i jo va ser total. Ara, un tribunal italià l’ha condemnat a set mesos de presó per dòping. No són sospites, ni rumors, ni teories conspiradores en contra de l’exbarcelonista. La Llei (tot i que a Itàlia té molt que desitjar) ha considerat que en Pep (el nostre Pep) és culpable de prendre substàncies prohibides per rendir més en els camps de futbol italians.
Perquè no es va retirar quan era a d’alt de tot? Quan els referents ens traeixen moltes il·lusions se’n van a les cloaques. De totes maneres millor haver tingut el capità Guardiola de referent que ser argentí i seguidor de Maradona.

diumenge, de maig 01, 2005

EL TITÀNIC CATALÀ

El dia de les Roses i els llibres (quan celebra el sant qui escriu aquestes línies) Artur Mas va dir que “quan sigui president de la Generalitat es tornarà al pati del tarongers i s’instaurarà de nou el tradicional esmorzar de xocolata amb melindros”. Un àpat que no ve dels temps ancestrals de la Catalunya dels fenicis sinó que va sorgir com una trobada simpàtica del President Pujol per celebrar la diada del patró de Catalunya amb amics i coneguts. Les declaracions dels convergents no s’acaben aquí. Escolto a la ràdio en Felip Puig, la cara menys amable d’aquesta formació, que l’acord de finançament del govern de la Generalitat és poc ambiciós i que no tenen clar si hi donaran suport. Vint-i-tres ocupant la trona catalana sense aconseguir poc més que 30% i ara que el tripartit vol que els catalans ens repartim el 50% dels impostos que paguem religiosament posen pals a les rodes, només per interessos partidistes. O Convergència i Unió es posa les piles i entén què significa el sa exercici d’estar a l’oposició o a les properes eleccions aquest vaixell que va a la deriva acabarà més malament que el Titànic.

EL MANIFEST DEL PORTÚS

Dissabte al matí al Portús es van reunir 27 alcaldes de les Comarques de Girona, representants de 127 ajuntaments de la Catalunya nord, moviments socials i ecologistes, representants de la Diputació de Girona i persones anònimes per fer un front comú i no haver de menjar-se amb patates l’autopista elèctrica que van pactar el govern de Madrid i el de París. Tots van coincidir en assenyalar que es tractava d’un moment històric. Les dues bandes dels Pirineus unides per una causa justa: defensar el territori de l’impacta que suposa una construcció d’aquestes característiques i voler deixar uns pobles i un paisatge digne per les futures generacions. No ser si és la guerra de David contra Goliat, però les cares d’alegria dels assistents i les converses que mantenien alcaldes de les dues bandes de la “frontera”, fa pensar que si volen subministrar energia al Tren d’Alta Velocitat o vendre els excedents de les nuclears franceses al Marroc, com a mínim, hauran d’escoltar què hi tenen a dir el que quan obrin la finestra de casa seva se’ls fregiran les celles. S’han d’escoltar totes les opinions (tècniques, polítiques, ecologistes...) abans de prendre una decisió tan important. Hi ha suficients exemples en els últims mesos del que els passa als polítics quan volen imposar les seves idees amb taps a les orelles.