A les portes del Dragon Khan

Sempre he pensat, una de les moltes obvietats que rumio cada dia, que ser pare o mare no ha ser gens fàcil. Una persona molt propera, té intenció de ser-ho en breu, i els dubtes el saturen. Natural. Però no són només els grans temes i les grans disjuntives les que el porten de bòlit. Les petites coses, aquelles decisions del dia a dia, també. Fa un parell de caps de setmana, assegut en un banc a les portes del Dragon Khan de Port Aventura, poruc i desxifrant els secrets d’aquella estructura, contemplava com l’Albert, un nen de 8 anys, tenia una les grans desil·lusions de la seva curta vida. Li faltaven tres centímetres per enfilar-se a l’atracció. Una línia situada a 140 centímetres selecciona qui pot pujar-hi i qui no. La germana gran de l’Albert, s’assemblava molt a ell, el va acompanyar a la línia de la prohibició i va confirmar el moviment que feien els pares des d’una prudent distància amb el cap: no. L’Albert va començar a plorar desconsolat. Singlots de ràbia li dificultaven la respiració. La família l’encoratjava a seguir mantenint una bona alimentació perquè l’any següent hagués crescut els 300 mil·límetres necessaris per obtenir el sí. L’Albert no ho entenia. No podria tornar a classe i explicar que era més valent que un jove de 25 anys, que de petit hi va pujar, i que després de vomitar una hora sencera va decidir que aquelles atraccions, no eren per ell. Picava de peus, seguia plorant i tenia totes les faccions concentrades al nas. Les explicacions, en aquell moment, eren paraules dolces que no servien absolutament per res. Utilitzar l’alimentació per estimular la criatura em va semblar una solució brillant. Però, ja ho veieu, a cap manual del “pare modern” figura com explicar a un nen que tres centímetres són tan importants en determinades ocasions. M’agradaria veure la cara que farà l’abril vinent quan orgullós passi pel costat de la maleïda línia.