divendres, de desembre 23, 2005

BON NADAL A TOTHOM!

El blog d’en Jordi espera que durant aquestes festes de Nadal sigueu molt feliços. Mengeu tonalades de torrons, tingueu paciència amb els familiars que s’emborratxen i feu bona cara quan el cagatió us porti els mateixos mitjons de cada any. Deixeu-me, per un dia, ser una mica ensucrat. Aquests dies són per estar amb els que més t’estimes. En el meu cas, sobretot la família i els amics. A més, aquest any és especial perquè alguns wekes que estan d’Erasmus passaran aquestes dates a l’orinal de Catalunya. Benviguts a casa! I sobretot beveu molt de cava català.

dimecres, de novembre 30, 2005

LAVABO DE SENYORES

Si un dia em troben dins el lavabo de senyores no s’espantin. Jo tampoc m’estranyaré gens si un dia els hi trobo a vostès. No aniré corrents a explicar-ho a amics i coneguts. Pot passar a tothom. El disseny gràfic ha evolucionat de tal manera que és impossible saber sense por d’equivocar-se que estem davant la porta del lavabo de senyors o de senyores. Què carai els ensenyen a l’assignatura de creativitat als estudiants de disseny gràfic? Tota la vida una icona ha servit per simplificar de manera gràfica i entenedora una determinada idea. Sense complicacions. Els nivells d’abstracció han arribat a uns extrems preocupa’ns. Unes sanefes amorfes són un jeroglífic sense solució possible per diferenciar un cosa tan animal i tan antiga com el sexe de les persones. En els temps que vivim el fum d’un cigar, una faldilla o un bigoti no són representatius de res. Anar depilat i portar faldilles no és exclusiu de les dones. Com no és exclusiu dels homes tenir unes patilles considerables i no dutxar-se en una setmana. Els temps han canviat i molts dissenyadors no han sabut adaptar-se al segle XXI.

divendres, de novembre 18, 2005

LA BÈSTIA

El Bisbe de Girona, Carles Soler i Perdigó, juntament amb El Consell Presbiteral del Bisbat de Girona, una espècia de consell d’administració de la diòcesi de Girona format per uns vint capellans i el propi bisbe, han enviat un comunicat als mitjans de comunicació per denunciar el tracta que té la cadena radiofònica COPE (propietat de la Conferència Episcopal Espanyola) contra Catalunya.
El comunicat deixa perles com aquestes: “El que la COPE està sembrant als quatre cantons d’Espanya no és pas Bona Notícia: Desqualifica sistemàticament els polítics que considera contraris a les seves opinions, fins i tot insulta i injúria; de manera aferrissada denigra el Poble de Catalunya, les seves institucions, els seus governants”. Afegeixen: “Denunciem i protestem enèrgicament que una emissora que es presenta com a catòlica, abusi tan descaradament de la llibertat en que s’empara, contradient, amb el seu estil barroer i provocador, els principis i els ideals de l’evangeli” i acaben demanant que “la Conferència Episcopal Espanyola posi fi a aquesta situació”. Segur que catòlics i no catòlics que tenen una mica de sensibilitat hauran aplaudit les arriscades opinions dels dirigents del Bisbat de Girona. Jo estic contrariat. No creieu que és difícil determinar quan de menjar es pot donar a la Bèstia perquè no es faci més grossa del que ja és?

JA ENS TRUCAREM

L’adolescent enamorat es passa tot el dia mirant el mòbil per saber si la donzella dels somnis dona senyals de vida. Altres, que ja se’ls hi han esborrat la majoria de grans de pus de la cara, com babaus també esperen un senyal al seu cel·lular. El mòbil va entrar a les nostres vides com un objecte per salvar-nos de les catàstrofes naturals i amb els dies s’ha transformat en una arma perversa que ha tirat per la borda milers d’anys d’organització de l’espècia humana. M’explico. Abans del maleït (beneït) invent, la gent s’organitzava. Quan dos persones que tenien ganes de veure’s més endavant es deien adéu quedaven per retrobar-se en un dia i un lloc concret que a falta d’una desgràcia important i justificable era inalterable el compromís adquirit. Acumulàvem cites, amb més o menys encert, que complíem escrupolosament. Com que no estàvem localitzables permanentment, no es canviaven els plans. Doncs aquesta sana costum d’organitzar-se i complir els compromisos s’ha perdut per culpa del telèfon mòbil.
Es parteix de la base que tothom està vint-i-quatre hores al dia a disposició dels altres. Per què fer plans, si podem parlar en qualsevol moment? Collons, docs perquè un té dret a organitzar la seva vida! Estic convençut, tal i com passava no fa gaire temps, que saber que algú t’està esperant a l’aire lliure obliga a no arribar tard i anul·lar la cita a última hora perquè corres el perill de perdre una amistat, la parella o la feina. Que fàcil s’ha convertit ser un pocavergonya ben vist socialment. Enviar un missatge de text amb dotze faltes d’ortografies i justificar que ets un cafre que t’importa ben poc la persona amb la que has quedat perquè arribes tard, hauria de tenir una tarifa més cara que enviar un missatge de bona nit abans d’anar a dormir.

dimarts, de novembre 15, 2005

QUÈ ÉS KURU?

Aquest blog últimament està molt desfeinat. Fins i tot he sabut que alguns dels que el consulteu habitualment m’heu tret dels “favorits” del vostre cercador cansats d'entrar i no trobar res. No pot ser. Tranquils que tornarà a funcionar.
Jugant amb el Google (hi ha qui fa col·leccions de segells o papallones) he trobat un definició de Kuru i m’he quedat a quadres. Aquí va:
El "kuru" es una enfermedad neurodegenerativa causada por un prión. La palabra significa "temblor", uno de los síntomas de dicha enfermedad. Esta enfermedad es de desarrollo lento y los pacientes acaban muriendo. Se pensaba que era una enfermedad hereditaria pues estaba localizada en una tribu de Nueva Guinea. Sin embargo el trabajo de Gajdusek demostró que en realidad estaba causada por un agente infeccioso. Lo que ocurría era que en esa tribu de Nueva Guinea uno de los ritos funerarios consiste en comerse al difunto para así conseguir la transmisión de su sabiduría. Gajdusek demostró que lo que se transmitía en realidad era un agente infeccioso que él denominó "virus lento" y que posteriormente Pruisner caracterizó como un prión.

dijous, de setembre 29, 2005

DESCAFEÏNAT

Recordo com si fos avui el primer dia d’universitat. D’això fa exactament quatre anys. Pedalava per la pujada de Montilivi de Girona amb la bicicleta del meu germà en direcció a la facultat de Dret amb una rialla de cara a cara com si el que anava a descobrir fos el més important de la meva vida. Abans d’entrar a classe, per casualitat, vaig demanar foc a un noi que duia un diccionari sota el braç que pocs minuts després va resultar ser el meu primer professor. De vegades encara anem a dinar junts.
Una classe amb noranta vuit cares noves. Les dues restants eren la de la Sussanna i la meva. La Sussanna era una companya de classe de tota la vida que desconeixia que també s’hagués matriculat a la mateixa aventura. Amb pocs dies ja m’havia relacionat amb la majoria de gent. Els mateixos individus que conec avui després de més de mil tres-cents dies. Molt poc. Pràcticament gens. Una generació hermètica que no té ganes de crear lligams i menys de mostrar sentiments en públic perquè això els fa vulnerables als ulls dels estranys. Les converses trivials i les mínimes complicacions són el comú denominador. Llevat, això sí, de quatre excepcions. Una decepció per qui n’esperava una mica més d’un espai de relació com la universitat.
Ahir vaig començar l’últim curs amb una sensació descafeïnada. La majoria de cares, que hauria de conèixer com mai, tenien expressions grises. Alumnes amb carpeta nova arrebossats de somriures plàstics assajats uns minuts abans al retrovisor del cotxe. Les ganes justes de preguntar per la por a ser preguntats. Asseguts en una aula infecta (un mòdul prefabricat que cau a trossos) només s’escolta un professor despentinat de fons, els bufets repetitius dels de sempre i les mirades de decepció d’un grup que no sap veure la llum més enllà d’aquelles parets i les nits de cap de setmana perquè el futur, tal i com estan les coses, és penós. Segurament hauran estat els millors anys de la meva vida. No en tinc cap dubte. La visió que en tindré d’aquí un temps maquillarà l’expressió avorrida que tinc avui. Diuen que la nostàlgia és mala companya de viatge. Per això ho he volgut deixar escrit.

dimecres, de setembre 28, 2005

RAS I CURT

Hi haurà temps d’analitzar-ho amb tranquil·litat, però avui que comença el debat de l’Estatut Català (més llarg que un dia sense pa) aquí va la meva travessa: després de tirar-se els plats pel cap durant mesos finalment i a última hora (com els bons partits de futbol que es guanyen per un penal injust a l’últim minut) l’Estatut serà aprovat amb els vots justos i necessaris de CiU perquè no volen quedar com els culpables de l’hecatombe política que significaria que el text ni tan sols viatgés a Madrid.

dilluns, de setembre 26, 2005

FESTES DE LA MERCÈ

Tinc tantes coses a dir d’un cap de setmana a les Festes de la Mercè que ho faré així:

Exel·lent:
El Fòrum de les Cultures com un espai de concerts. El tast de vins del moll de la fusta. Faltaven alguns dels principals productors, però és una forma popular de conèixer la salut dels petits productors d’aquest país. Transport públic metropolità tota la nit perquè la gent no hagi d’agafar el cotxe. El civisme “general” ara que l’alcalde de la metròpoli hi dona tanta importància.

Aprovat:
El caliu de festa major. Són festes, però durant moltes hores del dia no ho sembla. La selecció de concerts. Molt so de l'etiqueta “Barcelona Multicultural” i poca orquestra estil “Salseta, Girasol...” per escoltar música de tota la vida.

Suspès:
El preu de les consumicions. Abusiu. Sort dels immigrants que venen llaunes de cervesa. La brutícia que deixa tothom. La manca de lavabos. On s’ha pixar alcalde Clos? Els alternatius amb rastes . Són com un plaga. N’hi ha per tot arreu i són clònics. Tots, però, porten roba de marca bruta i esperracada i aparells digitals d'última generació. Molt alternatius...

dissabte, de setembre 03, 2005

ANARQUIA AL COR DEL CAPITALISME

Les popularment menyspreables relacions públiques varen ser engendrades i teoritzades als Estats Units. D’aquest país n’han sortit els millors autors i els millors manuals en temes com la gestió de crisis. Qui escriu aquestes línies n’ha llegit algun llibre i la veritat és que tenen unes idees que encara que la majoria de mortals no ho notem s’apliquen dia si dia també. Els autors il·lustren les seves teories amb exemples reals i la “solució”. També apareixen les crisis que no s’han solucionat correctament i el que s’hauria d’haver fet. La gestió nefasta i barroera d’una crisi pot fer trontollar les estructures més consolidades de qualsevol democràcia. Només hi ha una solució tan fàcil com complexa: la previsió. Destinar diners, perdó, molts i molts diners en pensar què pot passar i com s’ha d’actuar en cas que els pitjors auguris es compleixin. Els que mouen els fils de les marionetes tan en el sector públic com en el privat han de fer malabars amb les divises tan complexes que pagar a professionals per teoritzar sobre desastres ho veuen innecessari. Mirin el que ha passat als EUA amb el desastre del Katrina a Nova Orleans on la previsió ha estat nul·la . Que la potència més important del planeta i màxim representant del capitalisme tingui un territori dins les seves fronteres on regna l’anarquia no deixa de ser una paradoxa en aquests primers passos del segle XXI. Bush, aquest president que l’ha elegit el seu poble, ha renegat de l’ajuda internacional. En canvi al sud-est aisàtic fa vuit mesos que esperen rebre amb els braços oberts les inversions que van prometre els països més rics del món. No anem bé.

dimarts, d’agost 23, 2005

REMORDIMENTS?

Quan fa pudor de merda, és que algú o alguna cosa s’ha cagat. Que la policia no és tonta. Fa unes setmanes escrivia en aquest blog que no em creia el tema de l’home del piano (Piano Man) i ho atribuïa a una campanya de màrqueting. Anava errat, però no molt. L’estafador resulta que ho feia veure. Es volia suïcidar, aquesta és una de les teories, perquè havia perdut la feina, no ho va aconseguir i va enredar a mig món. Cal reconèixer que té el seu mèrit que gent dels cinc continents estigui pendent de la seva història. Estic encuriosit per varies coses d’aquesta història que encara li pengen alguns interrogants. Un és la infermera que va entrar a la seva habitació com cada dia i va dir:”Què, estàs disposat a parlar avui?”. Ho devia dir protocol·làriament, sense donar-hi molta importància. La sorpresa va saltar quan aquell jove que no havia obert boca en quatre mesos i mig, va contestar que “Sí, crec que avui ho faré”. A la infermera com a mínim li van caure les llibretes a terra i va anar corrent a trobar els metges per explicar-los-hi tal fenomen. “Què l’home del piano ja parla. Ja parla, ja parla...” imagino que cridava pels passadissos de la clínica tota emocionada. A la sala de descans dos o tres metges, fumant una cigarreta, perquè els metges també fumen, segur que la van mirar amb cara d’indiferència. “Sí, portem quatre mesos intentant-ho, i avui t’ha parlat a tu... ja. Vols dir que no et convenen unes vacances?” podia haver comentat un dels metges. La segona part de la història és ficció, però fins que el jove “pianista” contesta és tot cert. Bé, així ho han publicat els diaris anglesos. Que tampoc és cap garantia. Tan se val i tornem a la pregunta que es fa tothom: per què va decidir parlar aquell dia? El jove havia aconseguit enganyar a tothom durant quatre mesos, no podia aguantar la resta dels seus dies i viure a cos de rei? És només una qüestió de remordiments? Em sembla que Hollywood s’ha quedat sense pel·lícula.

dilluns, d’agost 22, 2005

PINÇA ALS COLLONS

Estic fart de veure uns personatges, normalment joves encara que també n’hi ha algun de granadet, que van per la vida amb cara de tenir una pinça als collons i mirant malament a tota persona amb qui tenen contacte visual. És una mirada desafiant amb ganes de buscar brega. Els veus dins dels cotxes, caminant pel carrer, des d’un balcó, dins els pubs i discoteques, esperant l’autobús, en el supermercat... És igual, són com una plaga. Un dia d’aquests anirem a pixar i en trobarem un dins la tassa del lavabo dient “i tu què mires?”. M’irriten perquè sóc bon jan de mena i sempre abaixo la mirada amb cara de “no em peguis, que jo no he fet res” i em fot molt. Es pensen que són els xerif de la ciutat que han de vigilar que els conciutadans fem bondat. Puc “entendre” que quan van sols tenen aquesta actitud perquè es duen sentir com els reis de la selva, però que facin el mateix quan van acompanyats de les seves xicotes és de jutjat de guàrdia. Normalment porten la ma al cul de la seva parella i fins i tot quan els hi fan un petó (amb llengua, per suposat, que ells són molt homes) obren els ulls per seguir desafiant als vianants. Aquestes noies com els aguanten aquests paios? No els hi veus mai cap somriure. Perdoneu, és veritat, només riuen quan estan amb altres de la mateixa espècia i parlen de cotxes, de futbol o de noies (que no siguin les seves, per suposat). No tinc cap solució racional per solucionar aquesta xacra social perquè si se’m desborda la imaginació em surt una vena que no m’agrada gens.

dimecres, d’agost 17, 2005

MILLER, RODRÍGUEZ I TARANTION

L’amic més friki que tinc, sense cap mena de dubte, em va fer arribar fa un parell d’anys a les mans un còmic “que ja veuràs que t’agradarà molt. És un obra mestra. Mira quin domini té del blanc i el negre aquest tiu. No saps si dibuixa amb un color o amb l’altre. És al·lucinant. Per cert, vull que me’l tornis tal i com te l’he deixat que sinó te la tallo”, em va dir en Jaume amb l’estil que el caracteritza. No mentia. El còmic en qüestió era Sin City de l’il·lustrador Frank Miller. El ritme narratiu em va deixar impressionat. L’explosió imaginativa de l’autor, sort que la materialitza en unes pàgines de paper, perquè en aquest cas, utilitzant el tòpic, el paio seria una psicòpata en potència, és increïble. Fins i tot vaig utilitzar alguna de les vinyetes per un treball de la universitat.
Aquest dissabte em sona el telèfon després de dinar i una veu em diu: “A les quatre vaig a veure Sin City, si vols venir sigues un quart abans de començar davant el cinema. No t’esperaré”. No fa falta que us expliqui qui trucava. És l’adaptació més ben feta d’un còmic que he vist mai al cinema. Robert Rodríguez, va haver de fer moltes proves per convèncer un Frank Miller que veient els antecedents de passar les vinyetes a la gran pantalla no volia convertir la seva obra d’art en carnassa per les productores de Hollywood. Per tancar el trio de “directors” van demanar la col·laboració d’un friki més friki que el meu amic: Quentin Tarantino. Han mantingut fidelment l’estètica i la intensitat dels personatges i per una vegada no ens fan empassar el sucre amb el que envolten les pel·lícules yankis.

dimarts, d’agost 16, 2005

EL MEU CÀSTIG

La meva besàvia diria que Déu em va castigar de petit sense dormir perquè era un marrec molt nerviós i entremaliat. El càstig consisteix en no agafar la son fins dos o tres hores després de ficar-me dins el llit. No és que la companyia m’entretingui molt, perquè últimament és més aviat escassa, sinó que els somnis es resisteixen a arribar. Són moments estranys. Les converses del llarg del dia, els maldecaps i els periodistes radiofònics es barregen en una nebulosa mental difícil d’explicar. No em poso excessivament nerviós i tampoc m’arrenco la pell a tires. Els minuts passen i sense saber com el cap decideix descansar i esperar el soroll del despertador que fa acte de presència pocs minuts després. La majoria dels mortals us faríeu l’harakiri si us passés una cosa semblant. Aquest text no és res més que una invitació per descobrir què col**** foteu vosaltres. No tinguin vergonya i parlin sense asteriscos.

dijous, d’agost 11, 2005

FISCALITZEM-NOS TOTS PLEGATS

Ara que conduir i parlar pel telèfon mòbil, no cordar-se el cinturó i altres infraccions es sancionen des de dimecres amb multes de fins a 300 euros, mesura que aplaudeixo, potser és el moment de fiscalitzar la Dirección General de Tráfico i el Servei Català del Transit. Els conductors hem de circular complint les normes i sinó les respectem ens han de multar perquè sinó fos així la xarxa viària seria can pi**. Podem entrar a debatre si anar a cent vint per l’autopista és una velocitat inferior a la tecnologia que tenen els automòbils, però aquest no és el tema. Fiscalitzar els organismes esmentats és necessari i de justícia social perquè la senyalització a les carreteres catalanes és pèssima. Algú que no disposi d’un mapa de carreteres i volgués anar de Camprodon a Premià de Mar ho tindria francament difícil. Moltes ciutats no estan senyalitzades fins a l’entrada del municipi. No et pot tolerar l’estat mediocre de moltes de les carreteres. Mal enquitranades, amb bonys, forats i les línies despintades. No cal recordar que algun dels accidents mortals que cada dilluns quan ens despertem ens posa la pell de gallina és per culpa del mal estat de les carreteres. Que els responsables de regular el transit ens facin de papes i mames amb campanyes als mitjans està molt bé, però no es poden oblidar de coses tan elementals. La gent només es recorda d’aquests organismes en les operacions sortida quan porten tres hores atrapats a l’autopista com autèntics borregos. Llavors, com els cargols, treuen el cap els llestos de torn (també els polítics que estan a l’oposició) i reclamen més previsió. Més previsió què significa? Vint-i-cinc carrils perquè tothom vol sortir a la mateixa hora i al mateix moment tres dies l’any? Doncs, rotundament no!

dimecres, d’agost 10, 2005

CENT GRAMS D'ENVEJA

Estic frustrat perquè no atropo el ritme que ens imposa la societat del consum per varis motius. Les noves tecnologies quan surten al mercat tenen un preu tan desorbitat que la meva butxaca no hi arriba. Els últims models de reproductors mp3, agendes tàctils, càmeres digitals i altres objectes per l’estil tenen un cost molt alt i quan finalment baixen de preu ja hi han models nous. Així que sempre vaig tres esglaons endarrere que la tecnologia puntera. És curiós, però, que tots coneguem algun amic o company que és capaç de comprar-s’ho tot fins i tot abans que es trobi a les botigues del nostre país. Ho compren per internet o no ser com carai s’ho fan, però sempre tenen l’últim enginy. No amagaré que a aquests afortunats personatges els hi tinc cent grams d’enveja i cinquanta de ràbia sana. Que no atrapi les noves tecnologies només és qüestió de diners i espero que amb els anys ho aconsegueixi.
Una altra prova que la societat del consum va a tres-cents per hora i la majoria no passem de cent vint és la moda. Estem al primer tram del mes d’agost i als aparadors de gairebé totes les botigues ja s’hi veuen abrics de pell, jerseis de llana i bufandes multicolor. Que no se us acudeixi voler-vos comprar uns pantalons curts a mig agost (per lògica l’època més normal per fer-ho) perquè no en tenen. Qui es compra uns pantalons de pana marró fosc quan el mercuri dels termòmetres bull? Com deia el gran Obélix “estan bojos aquests romans”.

dimarts, d’agost 09, 2005

NAPS AMB COLS

Com ja he comentat en altres escrits aquest juliol he fet vacances. Fins aquí res de nou i partir d’aquí tampoc us descobriré gran cosa, però tampoc importa. Aquests gairebé trenta dies sense compromisos imposats m’han servit entre altres coses per mirar el cel. Sobretot de nit. Vull dir MIRAR el cel pensant en el que representa. Si continuo per aquest camí em sortirà un escrit d’en Paulo Coelho, però tampoc importa. Observar el creixement de la lluna cada nit i veure que quan és plena tot agafa un color diferent no deixa (permeteu-me el tòpic) de ser màgic.
Aquesta introducció em serveix d’excusa per fer una petita reflexió. La gent va fins a l’altre punta de món (enxubats com sardines en un avió) per veure com són les altres cultures i contemplar el paisatge, però l’únic que pretén la majoria és arribar a la feina i ensenyar les fotos després de “l’aventura”. Una situació que si us la podeu evitar, millor que millor. No es valora el que hi ha al costat de casa i ni tan sols coneixem els veïns amb els que compartim els grinyols dels llits. Mirem els immigrants com un perill en potència i, en canvi, quan estan als seus països els fem fotografies perquè són molt macus i una gent servicial. Les vacances, al meu entendre, han de servir per això: oxigenar les idees i pensar. Encara que sigui per escriure obvietats com aquest text que barreja naps amb cols.

dilluns, d’agost 08, 2005

EL ROSARI DE L'AURORA

Ha sortit publicat a tots els diaris a la portada, s’han vist imatges per la televisió i les ràdios porten tot el dia parlant-ne. Aquest diumenge al Camp Nou érem més de vuitanta mil persones al·lucinant (no se m’acut cap altre adjectiu més gran) del directe dels irlandesos U2 . Algun mitjà s’ha fet ressò dels problemes que va tenir el públic per entrar a un estadi que està acostumat rebre més de seixanta mil persones (de mitjana) dos dies per setmana amb poc més de 40 minuts, però no han explicat amb àcida ironia que a fora es van viure situacions molt crispades. La imatge que va donar l’organització del concert és patètica i lamentable. Ho comenta el meu company Raül Muxach a la seva bitàcola: Tractar gent que ha pagat, de mitjana 7 o 8 mil peles per anar a un concert, com si fossin bestiar no té perdó. Com pot ser que per entrar 80 MIL persones al camp Nou s'hagin de fer de 2 a 3 hores de cua. En Raül fins i tot s’ha quedat curt. Hi havia autèntics fans que portaven més de dotze hores esperant per entrar a primera fila i la gent es colava sense contemplacions perquè els ineptes de la productora organitzadora no van ni posar balles per, com a mínim, mimar els que a banda de les hores de cua que estaven fent pel concert ja havien dormit al ras per aconseguir les entrades. Què hagués passat si hagués començat el concert amb milers de persones a fora encegats per la ràbia i la impotència? Sort que l’espectacle que van oferir els U2 va eclipsar la indignació inicial. Tot plegat podia haver acabat amb tragèdia i això senyors organitzadors els ha de fer reflexionar.

divendres, d’agost 05, 2005

ON SÓN ELS HIPPIES?

Sense exagerar portava més de set anys escoltant amics i coneguts recomanant-me que fes un viatge a Eivissa. Així que no em quedava cap altre solució que al primer estiu que he tingut vacances acostar-me amb tres amics més al paradís de la festa i la gent guapa. Els detalls de tan grata experiència no són publicables, en altres coses, perquè si explico experiències personals, també desvetllo les aventures i desventures dels meus companys de viatge i això seria una traïció inexcusable.
Eivissa és una illa que es sustenta sobre set pilars que són les macrodiscoteques. Tota l’activitat de l’illa gira al voltant d’aquest fenomen que porta turistes de mig món a ballar al ritme del house les vint-i-quatre hores del dia. Qui vol festa i la sap trobar, pot viure al planeta de les llums de colors, les gogo’s d’infart, l’èxtasi en tots els formats possibles i l’encant de les seves postes de sol durant el període que desitgi. Això sí, que porti la cartera ben galdosa perquè l’illa pot tenir molts atractius, però no és barata.
Entremig de tan de fashion i tan de cartell amb cara de dj, no vaig saber veure ni un sol hippy. Potser és que l’atractiu del personal femení que omple l’illa em distreia, però aquella imatge idíl·lica de gent que anava en aquests pocs quilòmetres quadrats flotants al Mediterrani en busca de tranquil·litat i comunió espiritual amb la natura verge, s’ha perdut. Això sí, la sorra continua sent blanca.

RECTIFICAR ÉS DE SAVIS

Innocent de mi, a finals del més de juny vaig prometre mantenir la bitàcola activa. Innocent de mi, pensava que durant aquest juliol l’ordinador que tinc a casa i que durant l’any té llargues tertúlies amb les teranyines funcionaria a la perfecció quan jo tornés a utilitzar-lo. Innocent de mi, vaig escriure un article parlant de l’Estatut català (ara sembla que tothom s’apunta al carro) imaginant que quan fos agost no hauria caducat. Innocent de mi, pensava que trenta dies de vacances donaven per fer mil i una activitats... Que innocent que sóc, no?

dijous, de juny 30, 2005

VACANCES!

Avui començo unes merescudes vacances. No dic que el blog estigui de vacances perquè durant aquests dies de reflexió, farra guarra i relax segur que tinc més temps per escriure unes línies en aquesta bitàcola. Els que compartim vacances durant aquest juliol només dir-vos que estic obert a qualsevol tipus de proposta. Repeteixo: QUALSEVOL TIPUS DE PROPOSTA. Continuarà....

dimarts, de juny 28, 2005

FAR WEST

Cada matí quan vaig a fer el cafè amb llet al bar de sota casa es repeteix una situació més pròpia d’una pel·lícula del far west que d’un bar del centre de Girona. Els propietaris tenen per costum comprar quatre diaris: dos de premsa comarcal, un de premsa nacional i un d’informació esportiva. Si en el local només hi ha quatre persones, situació hipotètica que no passa mai, el clima és relaxat i amable. La lluita de mirades assassines comença quan som més de quatre. Els que no tenen la sort de poder llegir el diari remenen el tallat i de reüll controlen tota la premsa del bar. Quan un s’aixeca a demanar un altre sucre, per exemple, quatre o cinc clients fan una finta per ser els primers en aconseguir la presa. No et claven un forquilla de miracle i les cares de decepció són increïbles. La crispació es màxima quan a la barra si l’espai és limitat el senyor/a del costat llegeix el diari que has aconseguit tu després de quedar com voltor que porta una setmana sencera sense menjar davant la resta de pistolers. Només falta que el senyor/a en qüestió et marqui el ritme de lectura per fer més còmica la situació. Dic jo, no seria millor que els propietaris dels bars compressin més premsa o que cobressin cinc o deu cèntims per la lectura del diari abans que tot plegat acabi en un bany de sang?

dimarts, de juny 21, 2005

RECORS DE SANT JOAN

Fins ben entrada l’adolescència la nit de Sant Joan era una de les més emocionants de l’any. Anava a comprar els petards i els coets amb dues setmanes d’antelació i guardava l’arsenal en una capsa de sabates sota el llit. Allà tot el material minuciosament ordenat esperava el gran dia. Algun amic més gran que jo sempre em regalava un grapat de trons dels grossos que per la meva edat, l’home del Centpeus (la botiga per excel·lència on es venen petards a Olot), mai em venia. La tarda del vint-i-tres de juny dels nervis que acumulava ja no em podia aguantar i sempre encenia alguna piula esperant que arribés en Lluís per començar la batalla. En Lluís és un amic amb el que compartíem, entre altres coses, l’afició a la pólvora. Cada any, però, altres amics com en Marc i en Miquel s’apuntaven encegats com nosaltres a la destrossa controlada de tot allò que ens trobàvem pel davant. La coca de Sant Joan, les fogueres i els balls no tenien cap mena d’importància. L’únic objectiu era que les monicions aguantessin el màxim temps possible per no acabar la festa abans d’hora. Voltàvem tots els carrers que podíem buscant on ficar un dels nostres projectils. Alguna mali feta d’importància varem protagonitzar fruït de la innocència...
Aquesta tarda m’he emprenyat de valent quan un nen de tretze anys ha tirat una petita piula al carrer de sota casa. Que burro que pot arribar a ser un quan no recorda què feia quan era petit.

diumenge, de juny 12, 2005

M'HAN ATRACAT!

M’han atracat! No us preocupeu perquè no ha estat res d’importància. Estic bé i en principi les conseqüències han estat poc rellevants per la meva integritat física. He contemplat la possibilitat de presentar una denúncia als mossos d’esquadra, però no estic segur de fer-ho. El que em preocupa no és haver sofert un atracament a plena llum del dia sinó que no és la primera vegada i em temo que no serà la última. Tot ha passat després de dinar. Acabava de veure la cursa de motos per la televisió i he sortit de casa per anar a la feina a llegir uns correus electrònics. A causa d’una mala migdiada he entrat en un bar a l’atzar que em venia de camí per fer un cafè. Un espai sense luxes evidents on treballen un grup de nois sudamericans ràpids i àgils alhora de servir els clients. Una cigarreta i el diari m’han acompanyat en els deu minuts de rellotge que he estat recolzat a la barra. A primera vista tot era normal i res feia preveure que de cop i volta l’objectiu seria jo. Tinc per costum pagar on tenen la màquina registradora i així ho he fet. Amb els dits feia jocs de màgia barata amb al moneda d’euro que tenia a la cartera esperant que un dels cambrers acabés de cobrar una parella de guiris amb tuf d’aftersun. Quan és si us plau? He demanat amablement. Un euro amb vint cèntims senyor. Com veieu tot ha estat molt ràpid i sense violència. Per sort encara tinc tots els documents i m’estalviaré una travessia per les administracions per renovar els carnets. La sensació, però, ha estat la mateixa: m’han atracat.

dissabte, de juny 11, 2005

UN NOU PARTIT A CATALUNYA?

Articulistes que tenen la pell molt fina han posat el crit al cel pel manifest “per un nou partit polític a Catalunya” que fa uns dies han presentat un grup d’intel·lectuals que viuen o treballen en territori català. Han caigut amb els jocs de paraules fàcils i el descrèdit simple i gelós. Els que llegiu l’esmentat manifest (www.ciutadansdecatalunya.com) potser no compartiu cap de les opinions que s’hi expressen i us bull la sang. Lluny de valorar si comparteixo el manifest una cosa està clara: el debat sobre el model de país sempre beneficia als que hi viuen.
Les aigües de l’oasi català fa temps que estan tèrboles i ningú sap si el cabal tornarà a la calma tensa en el que s’havia instal·lat. Catalunya s’ha de replantejar qui és, d’on ve i on vol anar sense excloure la gent de més de cent cultures diferents que hi viuen (hi ha qui es pensa que només són dos tradicions culturals les enfrontades). Un altre punt clau del manifest és que molts ciutadans no es senten representats per cap dels cinc partits de l’arc parlamentari, això no és una novetat, però està bé recordar-ho. Segurament no apareixerà cap partit nou, però benvingut sigui el debat i les opinions contraposades perquè, repeteixo, tots hi sortirem guanyant.

GRÀCIES BANC D'ESPANYA

Llegeixo al diari que el preu dels pisos està sobrevalorat amb més d’un 30%. Aquesta és la conclusió que ha tret el Banc d’Espanya després d’un rigorós estudi sobre la vivenda. Sort n’hem tingut d’aquests banquers perquè tothom anava despistat. Un 30%? Potser el doble o el triple com a mínim. Quaranta milions per un pis de menys de cent metres quadrats és de jutjat de guàrdia. Un bon amic amb el que compartim nom i que de números en sap una bona estona ja fa dos anys que em diu “Jordi, tard o d’hora la bombolla immobiliària ha d’explotar”. Al ritme que anem quan em compri un pis l’acabaran de pagar els meus fills (n’haurem de tenir més d’un per poder pagar la hipoteca). Les conclusions del Banc d’Espanya no acaben aquí: hi ha el risc d’una caiguda brusca dels preus si la puja continua a aquest ritme. La culpa és de l’especulació, diuen. Continuaré esperant els anys que facin falta perquè la bombolla exploti mentre visc un dels millors moments de la meva vida compartint pis amb un lloguer d’escàndol.

dissabte, de maig 28, 2005

MENYS FANÀTICS I MÉS RADICALS

En una entrevista al programa GRO de Ràdio Girona, l’oscaritzat Jorge Drexler, explicava aquesta setmana, poques hores abans de fer un concert al Teatre Sant Domènec de Girona, la seva reflexió al voltant del fenomen fan. Drexler explica que fan prové de fanatisme i segons ell hi ha massa admiradors incondicionals al món com perquè algú senti això envers la seva persona. No trobo millor manera de criticar els fanàtics ja siguin en el camp de les arts, de la religió o de l’esport. Es pot admirar o es pot idealitzar determinada persona pels seus valors o pel virtuosisme amb el que executen la seva feina. Una cosa molt diferent és pensar que un ésser humà com tu i com jo està en un estat superior per gràcia divina. El que no es pot fer és confondre fanàtic amb radical. El radical, encara que molts demagogs han prostituït el sentit original d’aquesta paraula, per molts continua significant voler canviar les coses de d’alt a baix o anar a l’arrel dels problemes per tal de trobar una solució. Quantes veritats amaguen les notes i la mirada d’aquest uruguaià que als seus concerts pregunta als assistents quin tema volen escoltar.

dijous, de maig 26, 2005

GUAPOS I POBRES

Fa uns mesos que ha sortit al món editorial “Atico Ediciones”. Es tracta d’una editorial independent amb seu a Barcelona, dirigida per gent molt jove, amb ganes de publicar llibres que entenen la cultura sense prejudicis. Esperem que properament també publiquin en català. Aquest, però, és un altre tema. Una de les primeres perles que han tret al mercat editorial és “Guapos i Pobres, Retrato de una nueva clase social” escrit per Alfredo Ruiz. El llibre, redactat amb una agilitat brillant, defineix una nova classe social que ha aparegut en els últims anys principalment a la Ciutat Comtal, però que també és pot extrapolar a altres municipis catalans amb una densitat de població important. Els Guapos i Pobres, són joves amb estudis universitaris, amb talent, amb ganes de menjar-se el món, que treballen del que els agrada, però que cobren una verdadera misèria i això els obliga a fer autèntics malabars econòmics per poder sobreviure. Són feliços i, en molts casos, no són conscients de ser pobres. Un llibre molt recomanable tant pels que esteu en una situació semblant com pels que teniu la paella pel mànec a la vostra empresa i voleu reflexionar-hi.

dimecres, de maig 25, 2005

EL PA AMB TOMATA EN PERILL D'EXTINCIÓ

No és alarmisme, és el que hi ha. Ahir el vespre vaig decidir que per sopar em volia menjar un bon pa amb tomata i embotits varis. Em dirigeixo al supermercat que tinc més a prop de casa (per donar pistes us diré que el capital és valencià) a comprar una baguette i unes quantes tomates. El pa, què voleu que us digui, no era de forn de llenya, però es podia menjar. Després del pa, les tomates. Vaig mirar tots els tipus de tomates que tenien i com em va dir la meva mare abans de marxar de casa "per sucar, les millors són les de branca" . Per tant, vaig escollir les de branca. S’ha de fer cas a les mares. Un euro amb setze cèntims per ser exactes. Arribo a casa i em poso amb l'apassionant ritus d’elaboració. Tallo la baguette, agafo una de les tomates, la parteixo pel mig i ... dos minuts després de destrossar la tomata per sucar el pa, la llesca tenia un color que s’acostava al vermell, però molt lluny d’estar sucat amb condicions. Amb dues potser millor no? Tampoc. Tres? Impossible. Vaig gastar les cinc tomates per sucar vint centímetres quadrats de pa. Com enyoro les tomates de l’hort del meu pare.

dimarts, de maig 24, 2005

POCS

Que diguin el que vulguin, però cinc mil persones (segons els organitzadors) manifestant-se a la Jonquera el passat diumenge en contra de l’autopista elèctrica em sembla insuficient per dir NO amb majúscules al pacte que van fer París i Madrid sense demanar l’opinió als principals afectats. Al carrer la gent majoritàriament hi està en contra. No parlem de l’opinió dels municipis de la costa perquè aquests es vendrien tota la família a canvi de cinquanta eurus alemanys. És fer demagògia dir que per el Barça, només a Girona ciutat, van sortir a celebrar el campionat de lliga més de dos mil persones, perquè no és comparable. No és comparable, però és un indicador del que mou a la gent en els temps que corren. La majoria només surt a manifestar-se quan la causa és fashion i té un cert glamour que el veí et vegi caminant darrera una pancarta. No hi ha manifestacions en contra del terrorisme immobiliari o l’esclavitud a la que viuen subjectes la majoria de joves. Què passarà si es fa la línia? Per trist que soni: res. Sinó que els hi preguntin als garrotxins amb el tema de Bracons.

dilluns, de maig 23, 2005

CARGOLS, CALÇOTS I CORONES D'ESPINES!

No ser si és més hortera veure la fotografia d’un polític apunt d’engolir un calçot o xuclant un cargol. Perquè ho fan? No em diguin que és per esgarrapar vots perquè no m’ho crec. Si amb tots els arguments del món segueixen pensant que és per guanyar vots, permetin-me uns quants consells de cara a focalitzar millor els públics objectius. Josep Piqué podria anar a un pseudo-Molino i sortir a l’escenari amb una tanga de lleopard i una bufanda de plomes roses mentre de fons sona la última cançó d’O-zone. Mas es podria deixar grenyes i pujar a l’escenari del Sant Jordi en el proper concert dels Metallica mentre per la seva gola surten crits guturals (amb català, evidentment). Saura ha desaprofitat el Saló de l’Automòbil de Barcelona per interessar-se pels Ferrari mentre un eixam de fotògrafs capten el moment. Després ell podria explicar davant els micròfons que està contemplant la possibilitat de comprar-se un d’aquest cotxes amb la seva companya Imma Mallol. Carod i Maragall simplement es podrien tancar a casa uns dies i deixar de fer el ridícul en els seus viatges.

PELEGRINS DEL CITY ARMS

Els mèrits de l’èxit del City Arms d’Olot no són seus sinó de la consellera Tura. El lloc està ben ventilat, els preus no són abusius i la gent no està malament. Una cosa és que al pub hi vagi gent, però una altra ben diferent és que s’hagi convertit en un local de pelegrinatge durant les nits del cap de setmana amb cues que arriben als tres quarts d’hora. Dic que l’èxit se l’ha d’apuntar la consellera que visita prostíbuls de l’Empordà per sorpresa i que s’ha proposat tolerància zero amb els conductors beguts perquè la gent té por d’agafar el cotxe i anar a les discoteques de la capital de la Garrotxa. Frenar els cotxes plens de borratxos està bé, però tampoc hem de convertir l’oci nocturn en un ratonera sense alternatives.

divendres, de maig 20, 2005

L'HOME DEL PIANO

Què collons hi fotia un pianista amnèsic que només és capaç de comunicar-se amb els seus “cuidadors” a través d’un piano tirat en una illa anglesa? Aquesta incògnita porta de bòlit a mig món i tot just estem al principi de l’efecte mediàtic que aquesta història tindrà. D’aquí a uns mesos m’hauré de retractar, però aquí va la meva teoria. Tot plegat és una gran campanya de màrqueting al servei de ves a saber quins interessos empresarials. Les idees dels equips de comunicació de les grans multinacionals estan en hores baixes. En un món cada vegada més podrit sorprendre a la gent és pràcticament impossible. No trobo esbojarrat agafar idees de la literatura clàssica d’aventures per vestir de poesia i romanticisme pàgines de diaris, minuts de ràdio i algun frame de televisió. D’aquí a uns mesos aquest paio tindrà la seva pel·lícula, farà concerts per mig món i curiosament no es recordarà de les models que hauran passat pel seu llit amb ganes que els hi toqui algunes tecles.

diumenge, de maig 15, 2005

ESPÈCIES PROTEGIDES VOL.I

Per la meva feina cada dia tinc relació amb una de les espècies que més m’irriten, em cabregen i em posen de mala llet. Uns personatges que ja sigui amb la seva presència física a actes i rodes de premsa o des de l’altre costat del fil telefònic tenen un poder superior al que els pertoca. Han desenvolupat unes habilitats innates per la mentida amb cara de pena, per l’arrogància quan la situació s’ho val i per la prepotència en cas que intentis entrar en un territori que ells s’han encarregat de marcar prèviament. Els caps o responsables de premsa són una plaga que no té aturador. Filtren, seleccionen i condicionen les actituds dels individus (polítics, empresaris, esportistes, artistes,...) que tenen sota el seu domini. Si t’enfrontes amb ells, aquest felins dels mitjans de comunicació t’expliquen que <et comprenen> que <ells també havien estat al meu lloc> i que per raons de retòrica barata el personatge no pot fer determinades declaracions o simplement no et pot atendre. Cada vegada més, els periodistes ni tan sols tenim dret a preguntar als “subordinats dels gabinets de premsa” i ens marquen les preguntes a fer. Si mai te’n trobes un fora de la seva selva t’explicarà que quan era jove el que més li agradava era fer periodisme de carrer o d’investigació. <Aquella emoció de sortir a buscar el tema. Aquella adrenalina que es respira en determinats moments. Algun dia hi tornaré> diuen amb cara de mentiders. O s’acaba d’una vegada per totes aquesta actitud de determinats professionals o els periodistes ens haurem de dedicar dia si, dia també a explicar-vos que tal persona no ha volgut contestar a tal pregunta, no perquè no volgués, sinó perquè tal cap de premsa (amb noms i cognoms) no ha deixat que féssim la nostra feina ben feta.

dissabte, de maig 14, 2005

QUÈ VAS FER PEP?

De petit la meva religió blaugrana va posar Pep Guardiola en el pedestal més alt que es pot tenir un esportista. Mai vaig tenir cap samarreta amb el seu número gravat a l’esquena i ni tan sols tenia la seva fotografia penjada a l’habitació, però em queia especialment bé. Que fos català i que el xaval hagués pujat de la pedrera del Barça li donava una aureola mística. A l’adolescència quan vaig descobrir Miquel Martí i Pol i vaig comprovar que un dels meus ídols d’infantesa també llegia aquest autor la comunió entre ell i jo va ser total. Ara, un tribunal italià l’ha condemnat a set mesos de presó per dòping. No són sospites, ni rumors, ni teories conspiradores en contra de l’exbarcelonista. La Llei (tot i que a Itàlia té molt que desitjar) ha considerat que en Pep (el nostre Pep) és culpable de prendre substàncies prohibides per rendir més en els camps de futbol italians.
Perquè no es va retirar quan era a d’alt de tot? Quan els referents ens traeixen moltes il·lusions se’n van a les cloaques. De totes maneres millor haver tingut el capità Guardiola de referent que ser argentí i seguidor de Maradona.

diumenge, de maig 01, 2005

EL TITÀNIC CATALÀ

El dia de les Roses i els llibres (quan celebra el sant qui escriu aquestes línies) Artur Mas va dir que “quan sigui president de la Generalitat es tornarà al pati del tarongers i s’instaurarà de nou el tradicional esmorzar de xocolata amb melindros”. Un àpat que no ve dels temps ancestrals de la Catalunya dels fenicis sinó que va sorgir com una trobada simpàtica del President Pujol per celebrar la diada del patró de Catalunya amb amics i coneguts. Les declaracions dels convergents no s’acaben aquí. Escolto a la ràdio en Felip Puig, la cara menys amable d’aquesta formació, que l’acord de finançament del govern de la Generalitat és poc ambiciós i que no tenen clar si hi donaran suport. Vint-i-tres ocupant la trona catalana sense aconseguir poc més que 30% i ara que el tripartit vol que els catalans ens repartim el 50% dels impostos que paguem religiosament posen pals a les rodes, només per interessos partidistes. O Convergència i Unió es posa les piles i entén què significa el sa exercici d’estar a l’oposició o a les properes eleccions aquest vaixell que va a la deriva acabarà més malament que el Titànic.

EL MANIFEST DEL PORTÚS

Dissabte al matí al Portús es van reunir 27 alcaldes de les Comarques de Girona, representants de 127 ajuntaments de la Catalunya nord, moviments socials i ecologistes, representants de la Diputació de Girona i persones anònimes per fer un front comú i no haver de menjar-se amb patates l’autopista elèctrica que van pactar el govern de Madrid i el de París. Tots van coincidir en assenyalar que es tractava d’un moment històric. Les dues bandes dels Pirineus unides per una causa justa: defensar el territori de l’impacta que suposa una construcció d’aquestes característiques i voler deixar uns pobles i un paisatge digne per les futures generacions. No ser si és la guerra de David contra Goliat, però les cares d’alegria dels assistents i les converses que mantenien alcaldes de les dues bandes de la “frontera”, fa pensar que si volen subministrar energia al Tren d’Alta Velocitat o vendre els excedents de les nuclears franceses al Marroc, com a mínim, hauran d’escoltar què hi tenen a dir el que quan obrin la finestra de casa seva se’ls fregiran les celles. S’han d’escoltar totes les opinions (tècniques, polítiques, ecologistes...) abans de prendre una decisió tan important. Hi ha suficients exemples en els últims mesos del que els passa als polítics quan volen imposar les seves idees amb taps a les orelles.

dimarts, d’abril 26, 2005

PREMSA I UNIVERSITAT

Desconec si els companys de Barcelona tenen més sort que els que estudiem a la UdG, però la premsa universitària que es pot llegir per les facultats és francament dolenta. Tracten els universitaris com uns adolescents als que només els interessa sortir de festa, fer viatges amb vols de baix cost o llegir les opinions d’un famós de pa sucat amb oli. Ja seria hora de crear una revista (diari o succedani) que tingui uns continguts coherents al públic que va dirigit. Què s’està fent a la resta de facultats catalanes o espanyoles? Quins descobriments científics o grups de recerca hi ha? Què opinen els que han començat noves titulacions? On és un fòrum per debatre si el model universitari està adequat al s.XXI? Què opinen rectors, professors i funcionaris varis sobre el Ministeri d’Educació? Cap on ha d’anar la universitat dels nostres fills (nosaltres ja no la veurem)? Podria omplir aquest blog de preguntes per l’estil. Més preguntes, però, són més raons perquè un empresari espavilat aposti definitivament i de manera seriosa per fer un rotatiu per informar i fer reflexionar als joves durant les hores mortes als bars de les universitats. Pel camí que anem és millor llegir la composició i la data de caducitat de les patates xips o la cervesa que perdre el temps amb determinades publicacions.

(Per cert, a la Universitat de Girona no hi ha cap quiosc on comprar un diari o una revista.)

dilluns, d’abril 25, 2005

POSTAL DE CAP DE SETMANA

Un amic m’explica perquè els nusos a la quarta dimensió es desfan. Mentre, un altre, que entén la vida com una cosa pura i filosòfica desxifra l’explicació amb precisió de cirurgià. No entenem molt bé l’embolic que suposa desfer un nus en una dimensió que no podem comprendre, però la cervesa i els glaçons desfent-se en una piscina de whisky ajuden a comparar la matemàtica i l’esport. A l’altre costat de la taula (on fem la sobretaula) un rastes que punxa discos i que estudia telecomunicacions, discuteix amb la seva parella i una de les solteres més preuades de la colla, sobre un disc d’or que va enviar la NASA a l’espai perquè els homenets verds, si mai el trobaven, sabessin que a la terra a banda d’autodestruir-nos i de ser una de les espècies més idiotes també hem evolucionat a força d’entrebancar-nos quaranta vegades amb la mateixa pedra. Que bonic és tornar a casa...

diumenge, d’abril 17, 2005

MANS ENLAIRE

Si un dia en un supermercat arribeu a la caixa per pagar i comproveu que la llet que heu agafat d’una lleixa està caducada segur que no tindreu cap problema per canviar-la per una en bon estat. El mateix us passarà si un dia el vostre barber, amb tota la bona fe del món, se li escapa la tisora i us talla un tros d’orella. Com a mínim us regalaran tres tallades més per arreglar el desperfecte. Els empresaris tenen clar que un client descontent pot aconseguir arruïnar-los el negoci per aquell fenomen tan literari del boca orella.
No passa el mateix amb les trucades de telèfon. Perquè haig de pagar una trucada que m’he passat la meitat dels minuts intentant trobar cobertura i mantenint una conversa completament surrealista? Em sents... ? Què dius? Un moment que estic a casa i no tinc cobertura... Què li passa a la Tura? Que NO TINC CU-BER-TU-RA? Ah, vols que et truqui un altre moment? Ara millor? Que has anat a recollir el nen a la guarderia? Què li ha passat al nen? Que si has anat a recollir el nen a la GUAR-DE-RI-A? ... no et sento bé. La situació es pot allargar una colla de minuts.
Puc arribar a entendre que això passi entre una persona que està a Austràlia i una altra al Pirineu català. És de jutjat de guàrdia, mai millor dit, que es produeixi aquesta situació quan el nostre interlocutor està a la mateixa ciutat que nosaltres. Com diuen al camps de futbol quan l’àrbitre s’inventa un penal inexistent a l’últim minut a favor de l’equip visitant: mans enlaire això és un atrac!

dimarts, d’abril 12, 2005

PREGUNTA!

L’altre dia un amic amb va plantejar la següent pregunta: si Batasuna demanés el vot pel Partit Popular per les eleccions d’aquest diumenge al País Basc, creieu que hi hauria algun partit polític que demanaria la il·legalització del partit d’Aznar, Rajoy o Acebes? A veure si em feu veure la llum que jo no ho tinc gens clar.

divendres, d’abril 08, 2005

LABANDA

Jordi Labanda s’ha convertit en els últims deu anys en un dels il·lustradors més influents del panorama de les arts gràfiques. Haig de reconèixer que sempre m’ha agradat la forma cool que té de veure la vida. Les crítiques a aquest artista del glamour li han vingut en aquest sentit. Labanda il·lustra la “pijaria de la capital catalana”, diuen alguns. Sí, i què passa? Que per tenir la consciència neta s’ha de dibuixar als pobres i als més desvalguts? No crec que es pugui criticar una artista per les temàtiques que tracta, sinó per com les tracta. Segurament per com les tracta tampoc. No ho tinc clar. Els artistes han de crear lliurament i és el propi públic (tots nosaltres) els que comprem, jutgem i valorem la seva l’obra.
El que no es pot suportar són la quantitat de labandistes (que no li arriben a la sola de la sabata) que han aparegut darrerament. Estan podrint l’obra de Labanda i dóna la sensació (equivocada) que en Jordi publica i fa coses a tot arreu (un veritat a mitges). I Custo Barcelona?

dissabte, d’abril 02, 2005

PIUS 23

No m’havia plantejat mai la possibilitat de ser escollit Papa. Segurament vosaltres tampoc. Un cop Joan Pau II passi a millor vida la maquinària de l’església ha d’escollir qui serà el seu successor. Tothom que sigui catòlic té possibilitats d’entrar a la travessa. A mi de petit em van batejar i fins i tot vaig fer la primera comunió, però a banda d’assistir a la missa del gall, algun enterrament de tant en tant i els batejos de torn, les meves aparicions a la casa del Senyor han estat escasses. No sé si el Vaticà està al cas de la meva fe. Grans conspiradors especulen que l’església catòlica és la xarxa d’informació més important del planeta. Presència a tots els països i santuaris als racons més inaccessibles. Uns informadors (el capellans) que a través de les confessions saben les penes i misèries de gairebé tot el globus terraqui. Jo no em confesso habitualment, però qui sap si algú quan es confessa explica la meva vida.
Estic totalment trasbalsat. Què faré si sóc l’Escollit? S’ha acabat el sexe a la meva vida? Quin clima fa al Vaticà? El llatí mai va ser el meu fort. Podré utilitzar el català quan em dirigeixi als fidels a la plaça de Sant Pere? I el look? El blanc no és el meu color predilecte. És complicat no us penseu. Mmmm... Ja ho tinc! Em diré Pius 23. Sempre em va agradar el gran Michael Jordan. Seria un bon homenatge, no creieu?

dimarts, de març 22, 2005

CARREGATS DE CALERS

Estic indignat. Molt indignat. He vist les imatges on es veu en Ronaldo, jugador del Real Madrid de futbol, tirant una botella d’aigua a la graderia després de ser substituït pel seu entrenador en el partit d’aquest passat cap de setmana contra el Màlaga. Qui s’ha pensat que és aquest pallasso? Amb tot el respecte que em mereix aquesta professió. Ronaldo és un exemple per milions de persones (nens inclosos) que segueixen aquest esport que cada dia fa més ràbia. Cobra mil milions nets d’impostos de les antigues pessetes per temporada. Publicitat al marge. Aquesta segona volta de la lliga només ha marcat un gol. Repeteixo, un dels millors jugadors del món, només ha tocat la xarxa una vegada en deu partits.
La lliga professional ha decidit, ja era hora, lluitar contra els racistes que van als camps cada setmana a veure el futbol. Un joc on vint-i-dos persones intenten fer entrar com més vegades millor una pilota a la porteria del contrari. Ho dic, perquè a vegades això que sembla tan obvi se’ns oblida a tots. És intolerable que espectadors reprodueixin els sons dels primats quan un jugador de color toca la pilota o que als camps de mig país hi hagi banderes nazis o franquistes. Això s’ha de combatre des dels clubs i des dels que remenen les cireres en aquest negoci. No es pot permetre, però, que un jugador, per molts insults que rebi, agredeixi a la gent perquè el que li diuen no li agrada. A mi tampoc m’agrada que el meu cap em faci crits quan faig la feina mal feta o que el conductor del darrera m’insulti quan m’he saltat un stop sense voler. Què em toca? Doncs aguantar-me.
Algú li hauria de recordar a aquest nen mimat, que és qui és per tots els seguidors que omplen els estadis, pels que compren productes on ell posa la cara o pels milions d’individus que dipositen les seves il·lusions en les seves jugades. M’agradaria que per un moment estigués a la pell de la gent que té problemes per arribar a final de mes i que s’esforcen tots els dies de l’any per tirar endavant la família per vuit-cents euros mal comptats. Llavors sabria el que és sentir-se menyspreat per la societat. Sabria què significa arribar amb mal d’esquena a casa després d’una dura jornada de treball com segurament arribava la seva mare cada dia mentre ell jugava a futbol en un carrer de Brasil. I després diuen que no els pugen els fums al cap...

diumenge, de març 20, 2005

SILENCI?

M’agrada la televisió. Actualment queda molt malament fer aquesta afirmació, però si un programa em crida l’atenció me’l miro sense remordiments. Durant molts anys no he deixat de fer res per no perdre'm un determinat espai televisiu. La situació ha canviat. Els diumenges a la nit, després de sopar, és l’hora de Silenci?. Comença a les 22:00 i l’emeten pel Canal 33.
El programa és una combinació de reportatges de creacions artístiques de tot tipus (videoart, literatura, moda, cinema, escultura, còmic, arquitectura,...) i d’entrevistes amb personatges més o menys cools. La presentació, a càrrec de la Bibiana Ballbè, és més que correcte. L’edició del programa i la realització són radicalment diferents al que ens tenen acostumats a La Teva (la que paguem tots). No us perdeu la veu en off de l’Oriol Rafel. Simplement genial. Abans de Silenci? fa poques setmanes ha començat 3r 3a (21:30). Tots dos programes estan dirigits per la Mai Balaguer. Han aconseguit que m’estigui una hora al sofà sense fer zapping. Increïble.

ELS INDIGENTS NO CELEBREN RAMS

Són quarts de dotze del migdia i davant de la l’església del Mercadal de Girona hi ha unes dues-centes persones que van a la casa del Senyor a beneïr les seves palmes i palmons. Són els típics gironins vestits del Zara i del Cortefiel. No els hi he preguntat, però segur que molts d’ells han aprofitat un dia tan senyalat per estrenar alguna peça de roba. Cotxets, olleres de sol de la última pel·lícula de moda, sabates perfectament llustrades i alguna faldilla de Custo Barcelona per donar un toc esportiu a la diada.
Encara no han anat a buscar el tortell de rams a la pastisseria perquè primer han fer el vermut en alguna terrassa de la Rambla i mostrar que són una família idíl·lica. Xerren els uns amb els altres i comenten la bona sort que tenen de poder anar a París, a esquiar o a la segona residència de l’Alt Empordà el proper cap de setmana.
Enmig d’ells hi ha un gironí que no passa desapercebut. Fa sis o set anys ell també estava a la mateixa plaça amb la dona i els fills. Està estirat en un dels bancs completament borratxo i adormit. El braç dret, que penja d’aquest improvisat llit senyala un brik d’una coneguda marca de vi amb pols. El seu fidel company (el gos), l’únic de tota la reunió que li fa cas, puja i baixa del banc sense separar-se del seu amo ni un moment.
Els gironins i les gironines passen pel seu costat sense mirar-se’l. Un marrec de poc més de sis anys pregunta al seu pare tot senyalant l’indigent: - perquè dorm pare? El pare mira amb indignació el pobre home i contesta al nen: ves amb la mare que et busca. Així s’acaben les preguntes del marrec. Corre cap a la mare i espera ansiós el dia de pasqua perquè a diferència del tortell, la mona porta una figureta d’Els increïbles.
A l’hora de dinar han convidat uns cosins que viuen al barri del Carmel de Barcelona. Entre plat i plat els amfitrions s’interessen per la situació que pateixen al barri més indignat de Catalunya. Tu pots creure que fa dos mesos que vivim en un hotel de tres estrelles i encara no hem pogut tornar a casa. Ara, resulta que ens volen donar un pis nou a l’altre punta de Barcelona. Quins collons. Que hi vagi el conseller al pis nou. A més m’ha dit l’advocat que si ens fem forts aconseguirem una pila de diners. Que es fotin. Al cap i la fi, a l’hotel tampoc s’hi està tan malament, no carinyo?. Comenta el cosí del pare. Tots assenteixen amb el cap l’exposició del parent i diuen a l’hora: És increïble.
Surto de treballar. Mentre decideixo què em faré per sopar veig el gos de l’indigent tranquil al costat d’un contenidor. El seu amo busca uns cartrons entre les deixalles. Les nits a Girona són humides i fredes. La boira de l’Onyar se’t fica al cos i et glaça els ossos. Passo pel seu costat i se’m posa la pell de gallina, però no faig res.
Els veïns del Carmel demanen la clau de l’habitació número 162 i jo obro la porta del meu pis d’estudiants. Engego la televisió i m’estiro al sofà. El gosset, que ni tan sols té nom, no ha pogut agafar cap cartró de la seva mida i es fica a dormir entre les cames del seu amic.

dissabte, de març 19, 2005

ALGUNA COSA HA FALLAT

Des dels tres anys i fins els setze me’ls vaig passar a l’Escola Pia d’Olot aprenen aquelles coses que em venien de gust. Sóc incapaç de recordar com es fa una arrel quadrada o com funciona una mecanisme tecnològic. La memòria és selectiva i en el meu cas, destructiva. Però, alguna cosa ha fallat en aquell procés d’aprenentatge a les aules d’aquell “colegit” davant d’una de les places on vaig descobrir alguns dels secrets d’aquesta vida.
Les assignatures de religió existien, però tampoc ens obligaven a recordar i saber-nos les peripècies i els fets d’una de els novel·les més interessants de la història de la literatura. Dic que ha fallat perquè no tinc la més mínima consciència religiosa. Ni catòlica, ni budista, ni islamista... de cap tipus. Tantes hores escoltant paraules de l’evangeli segons sant (el que us vingui de gust) i res. Cap dels meus amics va a missa i les converses que tenim vuit anys després de deixar aquelles aules són més de caire crític amb el poder de les religions, que de la consciència religiosa en si.
Vist amb poc més de vint anys, crec que podríem haver après a escriure molt millor, a comprendre el que passa al nostre voltant, a debatre, a ser crítics i entendre que al segle XXI els dogmes només serveixen per adormir les consciències.