Dissabte no vaig tenir durant el dia els nervis previs d'altres Carnestoltes. Nervis infantils si voleu. Aquella emoció de viure una nit diferent amb la companyia dels meus. Segurament els últims sopars han agafat un caire i una intensitat minvant. Els camareros i las morenes s'han difós amb la fi de la universitat, i l'assistència (per mil raons) és més escassa. La vergonya i els anys no són bons amics. Tinc nostàlgia d'altres sopars on tots plegats érem un castell de focs. El ritme s'ha anat frenant massa de pressa. Per un Peter Pan de quatre rals com jo, el xoc, és important. No tornarem enrere. Tampoc hi hem de tornar. No tinc ganes, però, que allò que sempre ens ha unit i ens ha fet “especials” es dilueixi com el gel a la ratafia. Russet, evidentment.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada