ESTAFADORS

En Quel i en Toti eren dos amics de la infància que les experiències viscudes els havien mantingut units tot i el rumbs diferents de les seves vides. Cada tarda, després de la jornada de treball, es queixaven de les injustícies del món asseguts a la barra d'un bar ranci acompanyats d'unes cerveses i la tapa del dia. Les mullers respectives ja no eren aquelles tigresses al llit de quan les van conèixer i la flama de l'amor feia primaveres que s'ha apagat. Llei de vida? Ells estaven convençuts que sí.

Els seus fills (dos en Quel i un en Toti), eren una grapat de ganduls que es gastaven tot el que tenien amb cocaïna i per les converses que havien mantingut amb ells -les justes i necessàries com a progenitors -no tenien previst marxar de casa sinó era per entrar en un centre de desintoxicació.

Cansats de pagar per sexe i gastar-se els estalvis a l'atzar idiota de les escurabutxaques, buscaven una activitat que els fes trempar una mica. Volien viure una bona aventura com aquelles de les pel·lícules d'intriga. De joves havien vist a la gran pantalla com Redford i Newman eren capaços de fer el cop del segle vivint amb risc i emoció els seus destins. Ho tenien clar. Tornar a sentir l'estimulant pessigolleig de quan eren menuts després de robar pomes al pagès més malcarat del poble.

Guanyar un sou a còpia de vendre assegurances un, i a còpia de treballar a l'ajuntament com a funcionari l'altre, no era gens estimulant. Eren llestos i ho sabien. Tenien aquella mirada de complicitat que només existeix quan dos persones saben que l'altre està a la seva altura. No dubtaven de la seva amistat, perquè si les dones no els havien allunyat, no ho farien uns quants milions de pessetes.

Entre glop de cervesa i patata brava se'ls va acudir el gran negoci. Un d'ells feia temps que rumiava com enredar avis amb l'excusa d'ampliar-los els guanys ridículs de la seva jubilació amb l'aportació de 100 euros al mes en un un projecte fictici que multiplicaria el capital aportat al cap de dos anys. La fórmula era rodona. Era qüestió de treballar en ciutats on no fossin coneguts i enganyar el màxim número d'innocents. Passats tres anys, canviarien lleugerament la seva imatge i continuarien amb les seves activitats habituals. Els diners, eren el menys important.

Tot anava rodat. Dos-cents jubilats aportaven religiosament els seus estalvis a la fórmula miraculosa. Les seves famílies no sospitaven res i cap dels dos s'havia fet erera. A la barra del bar de sempre comentaven, sense estridències, com anava l'estafa.

Una tarda de dimarts, dos mesos abans de plegar veles, va entrar per la porta del bar en Miquel vestit de mosso d'esquadra. Era fill d'en Josep, el propietari del local i feia poques setmanes que havia sortit de l'acadèmia de Mollet. L'endemà, sobre la barra, la fotografia dels dos amics protagonitzava les portades de la premsa local.