divendres, de juliol 27, 2007

BYE BYE SUMMER!

El temps es consumeix a destralades. Hi ha qui diu que quan t'avorreixes les hores passen més lentes, però jo penso que la gent no sap avorrir-se. No fer res, si es té la consciència tranquil·la, és un dels petits luxes que ens podem permetre tots sense rascar-nos la cartera. He tornat a la feina. Ho he notat perquè aquest matí al bar on em paro per fer el primer cafè del dia he començat el diari per la portada. De la primera a l'última pàgina. Les últimes setmanes, ho feia al revés. És un acte inconscient. Quan les notícies no són per uns dies el que et dona de menjar, el que no et deixa dormir i el que t'emociona, sinó que són un altre petit plaer, és millor començar pel darrera. Anar digerint la crítica de televisió, sucar la segona banya del croissant en els esports, encendre la cigarreta a la part de cultura, llegir l'articulista predilecte fent que si amb cap, passar per l'editorial sense llegir-hi fantasmes entre línies i entrar en la teca pura i dura al final de tot. En ocasions, sense adonar-me'n, m'he aixecat i he marxat local intentant recordar quina era notícia “principal”. Amnèsia total. Somrius amb el nas i continues. Continues, no és una paraula sobrera, vull dir que la vida continua encara que no recordis el titular estrella. No tiro pedres al meu teulat. Dilluns tot tornarà al seu lloc. Portada i cap endins. Carregant-me de mala llet a cada racó del diari, sense tenir temps molts de dies, de llegir per plaer alguna de les plomes que escriuen veritats a cabassos.

dimarts, de juliol 24, 2007

APAGADA BCN

Els partits de l’oposició quan passa un desastre o un escàndol es freguen les mans pensant que en poden treure un bon pessic de vots. Jo penso que si la crítica no és elegant i ben argumentada el bomerang torna i et fot un clatellot a la nuca. Semblen ocells carronyaires sobrevolant un presa moribunda. Imagino el portaveu de torn sense anar de vacances esperant un incendi, una apagada monumental o milers de turistes tirats a l’aeroport del Prat. És el que toca fer a l’oposició pensen molts. Sí, ser crítics al govern. Però també estaria bé escoltar alguna proposta alternativa o alguna solució per reparar els danys d’un desastre. Que les crisis serveixin per erosionar sense contemplacions és molt arriscat. Perquè tornem al mateix tema de sempre. “Els polítics s’ho maneguen a la seva manera sense pensar en nosaltres, el ciutadans”, escolto cada dia més. Amb la conclusió següent: “no aniré a votar” I segurament no els falta raó. Ara que Barcelona viu a les fosques, o almenys una part, seria un bon moment perquè els nostres representants expliquessin la necessitat de tenir un país potent i ambiciós dotat de les competències necessàries. Argumentar perquè la política (la bona política) pot trobar solucions als problemes. Que l’anorèxic Estatut que encara ens volen retallar més no serveix per fer sang del rival polític sinó per tenir un nivell de vida superior per tots el que vivim aquí més enllà de la butlleta que posem a l’urna. Pedagogia política sense trampes. Un millor finançament per Catalunya segurament no és la panacea a tots els problemes, però ajudaria i molt que les coses es fessin millor. Per cert, observo amb atenció els tertulians cosmopolites de la metròpoli barcelonina com mostren la seva indignació per l’apagada. Quan descobreixen que són vulnerables enmig de milions de quilos de ciment són realment esperpèntics. “Sembla un país del tercer món” deia un ahir a la nit. Que més voldrien molts països que viuen en la misèria més absoluta que tot els seus problemes fossin estar a les enfosques unes hores. Sense anar més lluny pobles del Pirineu català tenen problemes seriosos amb la llum, l’aigua, el gas, el clavegueram, les carreteres, la connexió a internet, la cobertura de mòbil... però ells fan cassolades sordes cada dia i ningú els hi fa cas. Amb un somriure borleta, i amb preocupació també, em miro com els ciutadans d’una ciutat que no para de mirar-se el melic s’han quedat com una tortuga potes enlaire. Quieta, poruga i desorientada. I és que quan Barcelona té un problema, tots tenim un problema. O potser no?

dimecres, de juliol 11, 2007

ALT EMPORDÀ vs BAIX EMPORDÀ

Els amics o curiosos que visiteu aquest blog haureu notat que estic de vacances. Superat l’estrès que em genera no haver de fer res de responsabilitat he intentat agafar-me uns dies de tranquil·litat sense rumb ni direcció. He estat aquí, allà, més avall, exprimint algunes nits, absorbint el sol de dia i com deia el pallasso girant-la perquè no es cremi. Sabeu on m’he sentit més estrany: a casa. Haig de millorar ràpidament aquest aspecte! Un no es pot passejar pels carrers del seu poble entre setmana i veure com les cares de la gent li són desconegudes. El cap de setmana no ho noto. Suposo que és perquè tots els “estrangers” hem tornat a la terra que ens va parir i busquem cares amigues per no sentir-nos forans. En aquests viatges de quatre rals per aquí i per allà he comprovat una cosa bastant curiosa que no teniu perquè estar-hi d’acord. La majoria de municipis turístics de l’Alt Empordà no treballen bé. Tracten els turistes amb un somriure sorneguer. “Ja veuran aquests. Els hi esgarraparem fins l’últim euro i sense gastar-ne nosaltres”, deuen pensar erròniament. Per contra els seus veïns del Baix Empordà fan les coses ben fetes. Quan entres en un establiment (del tipus que sigui) et sents a gust. No parlo del comerciant artificial, no. Parlo dels professionals del turisme que no treballen mastegant xiclet i que et conviden amb el tracte a tornar-hi. Feu la prova el dia que vulgueu. Aneu a fer una paella o a prendre un cervesa un dissabte a l’atzar a prop del Cap de Creus i l’endemà feu el mateix a la Costa Brava Centre. A veure quina impressió us endueu. En aquesta prova, obvieu les vies de comunicacions, perquè és un vergonya nacional a d’alt i a baix.