dilluns, d’octubre 15, 2007

EL CAMBRER

Avui hem entrat en un bar qualsevol i al cap de poca estona, sense haver d’estar pendents del cambrer, un noi molt diligent, entre simpàtic i seriós, ens ha demanat què volíem prendre, ens ha entès amb l’idioma que escrit aquestes paraules i ens ha portat el que havíem demanat sense cap equivocació. Fins i tot la sacarina per prendre el tallat. La cosa no acaba aquí. La taula on ens hem assegut era estable i no estava plena de gots, tovallons rebregats i tasses de cafè amb el sucre ressec. La il·luminació del local no era escassa i el fil musical correcte.
El cambrer, llest com una gasela, ha vist que hem deixat el paquet de tabac al costat del mòbil, i repeteixo, sense haver de dir-li res o anar fins la barra, ens ha dut un cendrer net i ben eixut.
Durant l’estona que hi hem estat ha coincidit que poca gent entrava al local. Per iniciativa pròpia, no crec que fos l’amo de l’establiment, s’ha dedicat a netejar la barra, ordenar les cadires i atendre la gent. Com que la conversa s’allargava i la primera consumició s’havia esgotat, ens ha preguntat: "volen prendre alguna cosa més?". I no només això, al cap d’una estona ha entrat un amic per asseure’s amb nosaltres i ha vingut a demanar-li què necessitava. Us imagineu que tot el que us he explicat fos veritat? Anar a fer un cafè amb un amic seria un esdeveniment tranquil i no un despropòsit com és actualment.