dilluns, de juny 11, 2007

LLADRES I QUADRES!

Algú va entrar a robar a casa d’uns familiars (bé, són amics, però com si fossin família) la setmana passada i es varen endur tot el que pogués estar relacionat amb l’art. Quadres, uns bustos dels fills de la família, rellotges, etc. Algunes peces tenen un valor econòmic important, i d’altres sentimental, perquè són quadres pintats per l’avi de la família. També el quadre d’una jove promesa olotina que ara guanya calerons en un institut de Blanes mentre espera la seva oportunitat. Ell presumia dissabte, bàsicament per treure ferro a l’assumpte, que era la seva primera obra al mercat negre.
L’avi artista en qüestió (ja direm el nom si la família ho autoritza), és un molt bon pintor que va deixar diorames i teles de la Garrotxa més idíl·lica, d’una qualitat molt alta. Si ens hem de fiar de l’eficàcia policíaca, massa capficada en els temes mediàtics per treure resultats, aquests quadres no apareixeran si el propi clan no mou cel i terra per recuperar-los. Imaginem, però, que enganxen aquests intrusos. Quina pena es mereixerien per fer justícia? Quants de mesos o anys de presó? Han pogut dormir tranquils després de fer un petó al seus fills la nit dels fets? On és la màgia del lladre del cinema amb esperit de Robin Hood? Aquest blog avui pretén ser un receptor de notícies. M’agradaria rebre qualsevol informació, per poc important que us sembli, per jugar a lladres i policies. On aniríeu a comprar un quadre robat? Qui mou el mercat negre de l’art a casa nostra? Gràcies a tots!

dijous, de juny 07, 2007

EL MEU LAMPISTA

La caldera del pis de lloguer on visc em feia patir i he trucat al metge d'aquests aparells perquè passés a visitar-la. Després de varies trucades amb una senyora amb veu de pocs amics, aquest matí després de cantar el gall, 30 minuts més tard de l'hora acordada, ha vingut a mirar-la el tal doctor. Un home baix amb els braços forçuts i vestit de color blau que sense presentar-se i demanar disculpes pel retard ha entrat per la porta i s'ha plantat a la cuina. Tota una lliçó de modals. No li passava gran cosa. L'ha desmuntat, m'ha explicat quatre aspectes tècnics per justificar la seva feina i després de gastar molta aigua per fer les comprovacions pertinents, ha confirmat que tot aniria com la seda. El remenament ha durat 35 minuts clavats. La recepta final, la factura, que ha escrit amb mala lletra i desgana, sumava la quantitat de 58 euros. Vint pel desplaçament, trenta per la feina i els impostos pertinents. Porto tot el dia pensant en fer-me lampista o càrrec de confiança d'alguna institució pública. De fet, en totes dues feines i trobo similituds. Vosaltres, no?

dilluns, de juny 04, 2007

COM ANAR AL CEL I TORNAR

Un productor que no recordo el nom explicava en un entrevista fa un temps que quan acabava de gravar un disc, se’l posava dins el cotxe i començava a fer quilòmetres sense una direcció definida. Era la prova final de tot el procés. Si dins aquell habitacle mòbil sonava bé i li continuava agradant el resultat, l’èxit era gairebé assegurat, comentava. El nou disc dels Pets, “Com anar al cel i tornar”, al reproductor de cd’s de l’automòbil sona de meravella. Les conclusions son senzilles, no? Però determinar la qualitat d’una petita obra d’art com aquesta amb un test tan simple, seria agosarat. M’estendré.
El disc és bo de la primera a la última nota. Del primer a l’últim vers. Un treball rodó i ben elaborat. El tema “Faig saber”, per exemple, la primera vegada que l’escoltes, et deixa tou i sensible com una bleda. Un assumpte complicat que sembla impossible tocar-lo amb tanta delicadesa. O “Valset”, que com diu un amic meu, et fa venir ganes de fornicar sense condó per tenir un nen rondant per casa. La cançó que dona nom al disc et fa passar per tots els estats anímics. Puja, baixa, i entremig et sacseja. I com en els discos dels Beatles, que els fans buscaven els temes d’en Ringo, en els dels Pets, busquem els “made in Reig”. Els dos que hi han són brutals. Estic d’acord amb tu Joan, ningú escolta els vells.
A les entrevistes que he escoltat o llegit tothom els hi comenta que han madurat. Això no és nou. Més que madurar han adaptat els temes a les preocupacions de la seva edat, però no s’han oblidat dels fans que busquen saltar i suar a l’envelat durant les festes d’estiu. Per ells també hi ha teca . “Com anar al cel i tornar” és un menú degustació amb estrelles Michelin ben merescudes. Creativitat, productes de primera qualitat, un bon maridatge, risc, combinacions difícils, tots els detalls ben cuidats i servit amb experiència i professionalitat.
A les llistes de vendes aquest treball està en les primeres posicions des de fa dies. Per davant d’artistes amb recorregut continental. Només tenen un “defecte” els nois de Constantí. Canten en català. Si ho fessin en castellà o anglès, aquest disc, donaria la volta al món sense parar.