COM ANAR AL CEL I TORNAR

Un productor que no recordo el nom explicava en un entrevista fa un temps que quan acabava de gravar un disc, se’l posava dins el cotxe i començava a fer quilòmetres sense una direcció definida. Era la prova final de tot el procés. Si dins aquell habitacle mòbil sonava bé i li continuava agradant el resultat, l’èxit era gairebé assegurat, comentava. El nou disc dels Pets, “Com anar al cel i tornar”, al reproductor de cd’s de l’automòbil sona de meravella. Les conclusions son senzilles, no? Però determinar la qualitat d’una petita obra d’art com aquesta amb un test tan simple, seria agosarat. M’estendré.
El disc és bo de la primera a la última nota. Del primer a l’últim vers. Un treball rodó i ben elaborat. El tema “Faig saber”, per exemple, la primera vegada que l’escoltes, et deixa tou i sensible com una bleda. Un assumpte complicat que sembla impossible tocar-lo amb tanta delicadesa. O “Valset”, que com diu un amic meu, et fa venir ganes de fornicar sense condó per tenir un nen rondant per casa. La cançó que dona nom al disc et fa passar per tots els estats anímics. Puja, baixa, i entremig et sacseja. I com en els discos dels Beatles, que els fans buscaven els temes d’en Ringo, en els dels Pets, busquem els “made in Reig”. Els dos que hi han són brutals. Estic d’acord amb tu Joan, ningú escolta els vells.
A les entrevistes que he escoltat o llegit tothom els hi comenta que han madurat. Això no és nou. Més que madurar han adaptat els temes a les preocupacions de la seva edat, però no s’han oblidat dels fans que busquen saltar i suar a l’envelat durant les festes d’estiu. Per ells també hi ha teca . “Com anar al cel i tornar” és un menú degustació amb estrelles Michelin ben merescudes. Creativitat, productes de primera qualitat, un bon maridatge, risc, combinacions difícils, tots els detalls ben cuidats i servit amb experiència i professionalitat.
A les llistes de vendes aquest treball està en les primeres posicions des de fa dies. Per davant d’artistes amb recorregut continental. Només tenen un “defecte” els nois de Constantí. Canten en català. Si ho fessin en castellà o anglès, aquest disc, donaria la volta al món sense parar.