dimarts, de gener 30, 2007

RIU MONA, RIU!

Leonardo da Vinci va pintar entre 1503 i 1506 una de les teles més reconegudes de la història de l'art: La Gioconda. Un quadre envoltat de llegenda. El somriure de la dama florentina ha intrigat a curiosos dels cinc continents. No és moment de dir què em sembla perquè ni sóc un especialista ni tinc cap teoria que es sostengui en un tesi empírica. La qüestió és que la senyora somriu. Un somriure contingut, però somriu. Veient les cares amb les que anem tots plegats pels carrers aquest acte potser passarà a millor vida.

Està mal vist riure en societat. Sí, intenteu recordar quina és l'última vegada que us heu fet un fart de riure amb persones que no són del vostre cercle d'amistats. A la feina, llevat de contades excepcions, ningú riu. I menys si algun cap està aprop. Els treballadors esperen els sopars d'empresa perquè amb l'excusa de l'alcohol es pot riure en grup. És el que he escoltat durant els dies de Nadal a moltes amistats: em fan mal les costelles de tant riure en el sopar d'ahir a la nit.

Quan algú riu en “accés” en una situació quotidianitat provoca sorpresa i mirades còmplices entre els assistents. És de bojos riure? No ho crec. És de gent menys professional riure? Tampoc ho crec. No diuen els doctors que és sa fer-ho amb regularitat? Doncs per què no ho fem? Riu Mona, riu!



MAQUILLATGE LINGÜÍSTIC

Avui hem radiografiat la immigració a les Comarques de Girona des de la ràdio. Hem escoltat un munt de veus. Dels autòctons i dels nouvinguts. Opinions políticament correctes i d'altres més crítiques. En veu baixa la valentia és més gran que davant un micròfon, però la llibertat i les paraules no han estat excusa per explicar les coses clares. Fer malabars amb els mots, és el que pretenen els esquerrosos de pa sucat amb oli, és un error. No cal usar els bisturí amb el diccionari per no ofendre a ves a saber qui. Sempre que es debati des del respecte el maquillatge lingüístic és espuma del moment. Em quedo amb una frase que ha tancat el programa el veterà periodista José Martí Gómez: “quan una mare es llença al mar en un patera amb el seu fill als braços, és que no té gaire res a perdre i molt a guanyar”. Quan em surt el maleït tic racista, intentaré recordar-ho.

dimecres, de gener 24, 2007

COTXE OFICIAL

Ja n’hi ha prou de parlar dels sous dels polítics i dels cotxes oficials. El tertulians professionals, quan no dirigeixen el país els de la seva corda, utilitzen l’argument del cotxe oficial, per treure pes als arguments, normalment, del polítics progres. L’originalitat de criticar les tesis d’ICV perquè van d’un lloc a l’altre amb la bandereta de Catalunya al far, ja s’ha esgotat. Cansa. Com carai s’ho han de fer?
Els polítics amb càrrecs de responsabilitat han de tenir xofer, es miri per on es miri. Igual que han de cobrar un bon sou perquè la seva responsabilitat així ho mareig. Que la resta de mortals segurament no cobrem el que ens mereixem, especialment els joves, és un debat etern. Precisament perquè ells cobren bé i ho acceptem de bon grat, els hi podem exigir que canviïn la situació. Us imagineu una conversa com aquesta: senyora Mayol, sóc mileurista... no hi ha dret! I que la seva resposta fos: ai macu, si jo t’expliqués... no en tinc ni per pipes.
El que no podem fer, és demanar màximes responsabilitats als polítics, i pretendre que l’empresa més important d’un país (l’administració) els pagui malament. Estic convençut, però, que aquests arguments els seguiré escoltant tertúlia rere tertúlia.

dimarts, de gener 23, 2007

ON VAS TOMMY?

Que Tommy Robredo, un dels millors tenistes del món, sigui poc conegut mediàticament i que es passegi pels bars nocturns d’Olot, com un garrotxí qualsevol, segurament se’n poden fer moltes lectures. Una d’elles, importantíssima, és que la culpa és seva. Aquest noi, que amb una raqueta és capaç de fer les delícies de milers de malalts del tenis té al·lèrgia als mitjans de comunicació i a les relacions socials. L’altre dia, l’Entre Línies d’en Pallicer, ens va vendre un Tommy amable, divertit i sociable. Qualsevol redactor d’esports de les Comarques de Girona o corresponsal que segueixi els Grand Slam sap que en Robredo no és un esportista professional fora de les pistes. No té mala vida i pel que es veu, no és un faldiller. Que tampoc seria negatiu (que cadascú es foti el llit amb qui vulgui). El que passa és que un esportista ha de tenir bona relació amb els mitjans perquè són els que expliquen a la gent les peripècies de les estrelles de l’esport. En un món com el tenis, a més, no es trobarà amb gaires llops depredadors d’exclusives. Us heu fixat que surten poques notícies, poques entrevistes i poques reaccions dels seus partits? A l’ADN, els bons professionals del periodisme, porten gens de ferrer. Però quan el ferro és fred, és impossible modelar-lo.

dimarts, de gener 16, 2007

Postal de Carrer, 16 de gener

Quan Girona descansa, les prostitutes treballen més que mai i els telèfons de contactes dels diaris treuen fum. Gent sola, en una ciutat petita, que busquen com gossos en zel poc més que un coit light. És la solució fàcil dels animals que la caça els avorreix cansats de veure com les princeses de la Immortal baixen dels seus castells per desfilar i perfumar tota la ciutat i se'n van per on han vingut. Unes essències cares que en dosis ben administrades tenen un punt de sensual, però com els pits, en excés embafen.

Les senyoretes amb espardenyes de manaies tenen cossos ben treballats i una pell fina a base de cremes hidratants. La suma de les seves vestimentes mai pot ser inferior als mil euros. El maquillatge és discret, però saben molt bé que és el que han d'amagar o què els hi interessa ressaltar. Van amb grups de tres o quatre i no solen repetir formació. Rifar-se el príncep del castell del costat o el monitor del gimnàs porta guerres internes sense pau possible.

Els treballadors joves de les empreses dels seus pares que no han perdut l'esperança treballen els músculs del seu cos cada vespre per cridar l'atenció de les princeses. Són els dracs que serveixen per posar gelós al xicot de l'adolescència amb el que s'acabaran casant. Per l'església, evidentment.

LA CANÇÓ DE LA NIEVES

La Nieves és la senyora que s'encarrega de la neteja a l'empresa on treballo. És baixeta, amb el cabell castany curt, una cara angulada i porta un somriure als llavis que passeja per tota l'emissora. Gairebé ningú recorda quan va començar perquè hi duu una pila d'anys. Mai hi he mantingut una conversa més llarga de dos minuts. Sempre fa el comentari concís i breu i cap matí li he vist fer mala cara o queixar-se amb escarafalls de la molta feina que ha tingut els últims mesos. Sembla que aquesta professió li agrada i no crec que la remuneració sigui per tirar coets. És la discreció en persona i mentre ho deixa tot impecable tarareja sempre la mateixa cançó. Alguna vegada hem intentat amb els companys desxifrar el tema musical, però és impossible. No té lletra o almenys ella no la canta. Es poden fer mil especulacions del seu origen. Un bolero de quan era jove, potser? Una nana que li cantava la seva mare? La resposta seria tan senzilla com preguntar-li a ella. No és necessari i no crec que ningú ho faci. De què serviria? Segurament de l'original a l'actual hi ha tres continents de distància.
La manera de comportar-se de la Nieves m'ha fet pensar que massa sovint escolto persones amb estudis superiors parlant amb un cert menyspreu o amb un to de superioritat de la gent menys formada acadèmicament. És un comportament, diguem-ho clar: trist. Ara, molts d'aquests ja els hi agradaria poder-se guanyar una sola cançó al llarg de la seva vida. La Nieves, fa anys que té la seva.


dijous, de gener 11, 2007

L'HORA DEL PATI

Hi ha més sentit comú en un pati d'escola entre nens de deu anys que decideixen si ha estat falta una jugada complicada que en tota la classe política d'aquest país durant els últims tres dies. No és cap novetat que els polítics es tirin els plats pel cap, però aquest vodevil d'amateurs que protagonitzen és d'un cinisme alarmant. Una manifestació de rebuig a un atemptat sense sentit i en favor de la pau no pot generar tots aquests estira i arronses. Que si, que no, que si tu hi vas jo no, jo hi aniré, però si ells abans,... Senyors, un conflicte d'aquestes característiques, com diu un company, no és subhasta de vots.

divendres, de gener 05, 2007

MENJAR AMB VIVALDI


A mig matí, com si hagués de tenir un part imminent, em ve aquella salivera dels plaers ben adquirits. No és res de l’altre món. Es tracta d’una amanida Biena amb dues salses de formatge, un entrepà Viena (amb maionesa i ketchup) i un cola de llauna. És el meu menú predilecte al Viena. Aquests establiments de menjar ràpid que hi ha repartits per tot el Principat i que es multipliquen cada any. A diferència d’altres formats semblants, al Viena el menjar és molt bo, el personal, almenys en els que jo he estat, té un tracta exquisit amb els clients i l’ambient del local és acollidor. Fins i tot s’hi pot llegir la premsa. El que demostra aquesta cadena d’establiment és que conceptes com menjar, ràpid i barat poden ficar-se al llit i fer un trio ben compensat. El fil musical és musica clàssica. Menjar amb Vivaldi fora de casa un dia per setmana no és incompatible amb està còmode.

dimarts, de gener 02, 2007

AGRE

Les portades dels diaris de l’últim dia del 2006 eren tristes. Normalment les portades ja ho són de tristes, però les dues notícies protagonistes tenien un gust molt agre. Sadam Husein és executat amb la mirada còmplice dels EUA i ETA polvoritza el procés de pau amb un atemptat a Madrid. No ser on han de morir els dictadors ni de quina manera, però penjats segur que no. Han pensat com està de dividit l’Irak i què passarà a partir d’ara en un país on cada dia hi ha centenars de morts per les lluites internes i externes? I de la bomba què hem de dir? Què podem dir? Només se m’acudeix que TOTS els partits polítics han de mirar què han fet malament i els terroristes preguntar-se d’una vegada per totes quin sentit té al s.XXI posar explosius i matar persones per defensar unes idees. El nou any només pot fer que millorar. A què esperem?

BON ANY A TOTS!

Ja ser que alguns de vosaltres esteu cansats que aquest blog sigui massa intermitent. Però és el que tenen els blogs i els propietaris. Anem a batzegades. Espero que aquest any 2007 la mandra no s’apoderi del meu cap i els meus dits i els que el visiteu trobeu qualsevol collonada que us faci esgarrapar un somriure. Molt bon any a tots!