15 d’abril de 2007, una gran nit!

15 d’abril de 2007. La tarda nit que l’Akasvayu Girona va guanyar la FIBA Cup de bàsquet envoltats dels seus aficionats. Aquesta és la tercera copa continental en importància, però no ha estat gens fàcil guanyar-la. De fet, és el títol més valuós que anirà a les vitrines del Club Bàsquet Girona fins el moment. Es poden repartir mèrits a molta gent, però qui n’és el màxim responsable es diu Josep Amat. El president de la promotora Akasvayu que fa dos estiu va aterrar a la ciutat dels quatre rius amb els seus milions i un projecte de club sota el braç. Ha fet falta que vinguessin de fora (els russos que deien al principi) perquè tot i que alguns empresaris d’aquí han mantingut el bàsquet a l’elit durant anys, no hi van dedicar els esforços suficients per guanyar títols. Agradi o no, els títols són els que fan gran un club i creen afició. Per dirigir l’equip van fixar Svetislav Pesic, el millor entrenador de Europa, i per capitanejar els despatxos, Antoni Maceiras, un dels directrius amb el cap més ben moblat del món del bàsquet. Dos títols de tres competicions aquesta temporada, demostren que el trio és un equip excel·lent.
Akasvayu ha guanyat la Fiba Cub. El Club Bàsquet Girona ha guanyat la Fiba Cup. Els aficionats i socis de l’Akasvayu han guanyat la Fiba Cub. I la ciutat de Girona i les seves Comarques, l’han guanyat? Jo crec que no. El rendiment que n’ha tret Girona en imatge ha estat pràcticament nul. Una publicitat minsa, activitats paral·leles nul·les i tracta als visitants, agents de la Fiba al marge, mediocre. No sempre es té un mecenes com Akasvayu en un ciutat petita com aquesta. La frase del regidor d’esports del consistori gironí, Josep Maria Jofre, ratlla el delicte: “Girona es ven sola”. No senyor Jofre, Girona no es ven sola, com els títols no es guanyen sols. Si han de dedicar diners, esforços a cabassos i grans dosis d’intel·ligència.

ULSTER

La cultura del “és per ahir” sembla l'eix central en qual pivota la nostra societat. La immediatesa. El bombardeig de la calma i la paciència. No només en la nostra vida personal, que també, sinó que on més es nota és en el món empresarial i polític. Sigui responsabilitat dels polítics, dels ciutadans que s'han adherit a la roda o de les empreses periodístiques que han de donar informacions cada segon, aquesta manera d'afrontar la vida posa molts entrebancs a la construcció d'un model de convivència sensat. La sensació és que un ens extracte dirigeix l'orquestra. És interessant fer un vol d'ocell per analitzar l'acord històric (en aquest cas si que la paraula s'escau) que han arribat Ian Paisley i Gerry Adams a l'Ulster. Sense ser especialista, que dos persones que en un passat no molt llunyà dedicaven esforços en veure el seu enemic mort dins una caixa, que ara puguin parlar i formar govern és motiu d'alegria. No només això. Els polítics més que ningú han de saber interpretar el tempo de la partitura dels esdeveniments.

Els acords del divendres Sant de 1998 no són el punt de partida de la trobada entre els dos líders. La història “neix” deu anys abans en les converses entre el nacionalista John Hume i el mateix Adams per fer-li veure al segon que la lluita armada no era la solució definitiva al problema d'Irlanda del Nord. Han hagut de passar 20 anys, amb molts morts entremig, però amb molta feina, perquè el “Doctor No” i el màxim dirigent de Sinn Féin es poguessin mirar als ulls i somriure. Encara han de construir un país que no és el mateix per cap dels dos, però pels carrers de Belfast el colom de la pau ja no s'intoxica amb el fum de les bombes. La sang ha estat un fre, però no un obstacle. Aquí el conflicte de Euskadi s'ha volgut solucionar amb quatre dies i les úniques veus que demanen calma i un full de ruta són trepitjades per les parts més extremes. On són tots aquells que demanaven diàleg fa dos telenotícies i ara en reneguen? On són? On són? Les ferides de la Transició sagnen més que mai i algú les hauria de cosir d'una vegada i no posar-hi tirites amb aigua oxigenada.

JO, ALS 25 ANYS!

La prova de foc és llevar-te, despullar-te i plantar-te davant un mirall on et puguis veure de cos sencer. No ser vosaltres, però més enllà de passar-hi com una sageta després dutxar-me, poques vegades em miro tal com la mare em va parir. Mirar-te com els dibuixants que pinten model és difícil. Proporcions, defectes i aquesta mirada perversa amb la que ens analitzem depenent de l’estat d’ànim que tenim. Ja en tinc 25! Ni fu, ni fa. Bé, molta gràcia no em fot, però tampoc posarem un mur als anys. L’exercici, però, tenia dues intencions. Comprovar que amb el quart de segle no ha canviat res substancial en l’aspecte físic i que com els anys anteriors, encara puc reconèixer la meva imatge. El Jo, sense haver d’avergonyir-me.

PARLEM? SI PODEM!

Els mòbils ens han canviat la vida. Ja ho he dit en altres ocasions i és una obvietat. Es veu que a Europa ja hi ha més cel·lulars que persones i el gran debat entre els pares d’avui és saber quina és l’edat ideal perquè el seu fill en tingui un. 4, 10, 12, 14 anys... quan se’l puguin pagar? La pregunta no té una solució fàcil.
Miro el que m’ha regalat el meu germà i és al·lucinant. Càmera de fotografies, vídeo, agenda, reproductor MP3, ràdio... però té un defecte sonat! Mentre que tot el que conté funciona a la perfecció, gairebé mai escolto bé les trucades que rebo o m’envien. Milers de directius venen a Barcelona a debatre sobre els nous models i les línees de màrqueting que seguiran les companyies de telefonia mòbil en el futur i ningú troba la solució perquè funcionin correctament, sense problemes, pel que han estat inventats: parlar a distància sense haver de jugar a “hundir la flota” cada vegada que truquem. La meva àvia utilitzaria aquella frase tan fantàstica que diu:“això és començar la casa pel teulat”. I tindria raó.