Portes tres mesos (o més) sense saber res de l’altre persona. Les no notícies són bones notícies, però la feina i el dia a dia et consumeixen el temps a destralades. De sobte reps un missatge al mòbil o s’encén la llumeta d’alarma que tenim tots dins i tens la necessitat de saber com li va la vida a un amic. Quedes, parles i als pocs segons recordes que és genial això tant difícil d’explicar que és l’amistat. Ho notes perquè bàsicament et comuniques sense màscares i sense pensar que l’altra espera alguna cosa de tu. No és que anem per la vida com si fos Carnaval, però si que utilitzem un arsenal de cares per relacionar-nos. La trobada avança. Xerres de l’amor, de la família, del sexe, de política o despatxes les últimes xafarderies de l’entorn. Marxes per on has vingut amb un adéu sense molt d’entusiasme amb aquella tranquil·litat que hi ha el que hi ha d’haver i que continuarà sent així. Amistat en estat pur i sense disfresses.
dijous, de març 29, 2007
dimecres, de març 28, 2007
MUNICIPALS
Senyors i senyores que comenci l’espectacle! La campanya (perdó, precampanya) per les eleccions municipals ha començat ja fa uns dies. La diferència entre aquests comicis i la resta és la proximitat dels candidats. Els futurs alcaldables i regidors són els vostres veïns, els vostres companys de feina o l’amant de la vostra parella. Presentar-se en pobles on es coneix tothom té el seu mèrit. Mentre la política d’alta volada sembla un arbre vell ple de corcs, a la política municipal, llevat de contades excepcions i de les grans metròpolis, és un oasi de gent amb bona voluntat que volen treballar pels seus. Regalar esforços per una llista que només aconseguirà un parell de regidors, per exemple, amb reunions, trobades amb les associacions, elaboració de programes... honora la política. En aquests temps que corren on la ganivetada covarda, la mentida i la crispació són el pa de cada dia, ve de gust escoltar quin model de ciutat volen els partits.
Aquesta és la visió correcte, la més habitual, però no la única. Els últims dies he parlat amb gent que es presenta en ciutats i partits diferents. No tots es fiquen en els engranatges dels partits pel mateix motiu. Des de llistes de pobles petits que s’han apuntat a un determinat grup per les subvencions, fins empresaris (o els seus familiars) que volen saber què es cou al consistori, passant per joves amb bones intencions que volen canviar el món. Potser la sort és que ens coneixem tots i els interessats se’ls veu (o veurà) el llautó.
Aquesta és la visió correcte, la més habitual, però no la única. Els últims dies he parlat amb gent que es presenta en ciutats i partits diferents. No tots es fiquen en els engranatges dels partits pel mateix motiu. Des de llistes de pobles petits que s’han apuntat a un determinat grup per les subvencions, fins empresaris (o els seus familiars) que volen saber què es cou al consistori, passant per joves amb bones intencions que volen canviar el món. Potser la sort és que ens coneixem tots i els interessats se’ls veu (o veurà) el llautó.
dimarts, de març 20, 2007
PASTA DE LLARDONS
El primer cop que em varen cobrar 1,20 euros per un cafè vaig dir en aquest blog que m’havien atracat. Sense adonar-me’n pago gairebé cada dia aquesta quantitat per tassetes d’aigua tenyida amb gust de ves a saber què sense queixar-me. No es pot veure un bon cafè enlloc? Bé, deixem el tema del cafè, però no el de la quantitat. Dissabte a Camprodon entro en un botiga d’aquelles que fot seixanta anys que no la reformen, que la senyora porta la bata bruta y que et tranquen com si fossis un gos i demano una pasta de full de llardons. Preu: 2,20 euros. Bloquejat, no he après a reaccionar, li dono els diners i marxo dient un alegre “que vagi bé”. Caminant pel carrer València amb uns bons amics em vaig anar escalfant. 2,40? Pot ser? La mare que la va parir... què s’ha pensat... Fins i tot vaig tenir el rampell de tornar i dir-li que es fiqués la pasta pel recte, però no ho vaig fer.
Quan algú es queixa en un establiment queda com un mal educat. Algunes vegades m’he queixat pel tracte en algun supermercat i la noia que està a la caixa et mira estupefacte. A mi què m’expliques que cobro una merda i fa set hores que no surto d’aquí darrera, deu pensar. No tornaré a comprar pastes de llardons durant una bona temporada i els meus amics tampoc tornaran a aquella botiga. Que no es queixin, al Ripollès o a la Costa Brava, zones que viuen bàsicament del turisme, que la gent marxi a l’Est perquè els preus són més econòmics. Sinó inverteixen en res, volen fer calaix a còpia d’estafar els clients i a més no ofereixen un producte amb valor afegit, com volen viure del turisme de qualitat? En aquest coi de país la gent té la filosofia de fotre els altres pensant que ells són els més llestos de la classe. Callem més, però no som idiotes!
Quan algú es queixa en un establiment queda com un mal educat. Algunes vegades m’he queixat pel tracte en algun supermercat i la noia que està a la caixa et mira estupefacte. A mi què m’expliques que cobro una merda i fa set hores que no surto d’aquí darrera, deu pensar. No tornaré a comprar pastes de llardons durant una bona temporada i els meus amics tampoc tornaran a aquella botiga. Que no es queixin, al Ripollès o a la Costa Brava, zones que viuen bàsicament del turisme, que la gent marxi a l’Est perquè els preus són més econòmics. Sinó inverteixen en res, volen fer calaix a còpia d’estafar els clients i a més no ofereixen un producte amb valor afegit, com volen viure del turisme de qualitat? En aquest coi de país la gent té la filosofia de fotre els altres pensant que ells són els més llestos de la classe. Callem més, però no som idiotes!
dilluns, de març 19, 2007
MOSQUES ITALIANES
Explica la llegenda que el juny de 1285 la ciutat de Girona estava assetjada pels francesos. Les tropes capitanejades per Felip Ardit van intentar profanar la col·legiata de Sant Fèlix on es venerava Sant Narcís. Del patró de Girona en va sortir una plaga de mosques que van fer marxar de la ciutat tots els soldats. De mosques, depèn l’època de l’any, encara en queden moltes, i en certa manera s’han convertit en el símbol de la Immortal. Molts gironins, per exemple, en llueixen una al costat de la matrícula. Des de fa uns mesos, però, n’hi ha una nova plaga. Són els adolescents italians, arribats amb els vols de baix cost, que darrera unes immenses ulleres de sol ressegueixen els carrers del Barri Vell (l’altra costa de l’Onyar està oblidat) mentre entre i surten de les botigues tot llepant gelats i menjant porqueries.
Fa dos estius, en un viatge surrealista i fantàstic a Eivissa vaig descobrir aquesta estètica moderna. Ulleres mida elefant, pantalons cagats, cinturons gegants i bambes descordades de colors. Ja siguin mascles o femelles. En certa manera tots anem a remolc de les modes, però sembla que al país de l’alta costura allò cool cala amb més força. No plourà gaire abans aquests invertebrats també siguin autòctons. Si passegeu per la Rambla de la Llibertat o el carrer de la Força i escolteu el “ZZzzZZZzzzz” no utilitzeu l’esprai matamosques. Segurament no són els turistes ideals, però la pela és la pela.
Fa dos estius, en un viatge surrealista i fantàstic a Eivissa vaig descobrir aquesta estètica moderna. Ulleres mida elefant, pantalons cagats, cinturons gegants i bambes descordades de colors. Ja siguin mascles o femelles. En certa manera tots anem a remolc de les modes, però sembla que al país de l’alta costura allò cool cala amb més força. No plourà gaire abans aquests invertebrats també siguin autòctons. Si passegeu per la Rambla de la Llibertat o el carrer de la Força i escolteu el “ZZzzZZZzzzz” no utilitzeu l’esprai matamosques. Segurament no són els turistes ideals, però la pela és la pela.
dilluns, de març 12, 2007
EREN 62!
La setmana passada em preguntava quanta gent era capaç de convocar el PP gironí a la manifestació de divendres a la Plaça del Vi de Girona. Com que hi vaig ser, com espectador (que quedi clar!), us exposo els números i el que va passar.
Faltaven 10 minuts per la 7 de la tarda i sota les voltes de davant de l’ajuntament els populars obrien un paquet amb el material de la convocatòria. Llaços blaus i banderes de plàstic del partit, blaves també, que van repartir cuidadosament entre els simpatitzants. Reien tímidament i el cap de premsa del partit intentava fer bromes entre els periodistes que observaven el que passava. Les entrades a la plaça estaven controlades pels mossos i per la policia local. Per tots els costats. No és estrany que hi hagi molta policia perquè hi ha tendència de concentrar-ne més del compte fins i tot als partits de petanca de la Devesa. A les 7 en punt amb el so de les campanes de Catedral de fons es van situar tots junts davant la façana del consistori. Algunes senyores, no sabien si posar-s’hi, però a l’últim moment si van enganxar. Eren 62! Sí, 62! Varem tenir estona per contar-los, hi ho varem fer. A vint metres, un cordó policial separava un grup de vint antifexistes i independentistes que també es manifestaven i a uns vint metres més una altra cordó, no van deixar-los estar junts, amb una altra cinquantena de contraris. Mentre onejaven les banderes peperes, amb el gavià al revés, Concepció Veray, presidenta del Partit Popular a Girona va llegir un manifest, amb un micròfon estil Madonna, que no s’escoltava pels crits dels altres manifestants. “Vosaltres feixistes sou els terroristes”, “Fora nazis de Girona”, “Fora el PP” i altres delicadeses per l’estil. Les al·lusions personals també hi van ser presents. Un dels joves que estava darrera de la pancarta “L’espanyolisme és feixisme” va fer referència al pes de la dirigent popular. Acte seguit, 5 minuts de silenci. Que no varen complir la definició de la paraula perquè els crits no es van aturar. 19 periodistes miraren a un costat i a l’altra de Plaça intentant entendre el que passava i prenent nota dels fets. El periodista que feina 20, el de l’emissora de la Conferència Episcopal, lluïa satisfet el llaç que el president de la Nuevas Generaciones li havia penjat abans de començar l’acte. Un tercer grup, els que estaven sota les voltes, o fins i tot més lluny, eren curiosos que contemplaven l’espectacle. Un editor de la ciutat i una regidora de l’ajuntament també s’ho miraven encuriosits, però amb la distància suficient per no ser sumats a la xifra de manifestants. Acaben els cinc minuts, i... per on marxen tota la parròquia popular? Per on estan els manifestants o per l’altra costat de la plaça perquè no hi hagi tensions? Després de 5 segons de debat i envoltats per la policia van escollir la primera opció.
Faltaven 10 minuts per la 7 de la tarda i sota les voltes de davant de l’ajuntament els populars obrien un paquet amb el material de la convocatòria. Llaços blaus i banderes de plàstic del partit, blaves també, que van repartir cuidadosament entre els simpatitzants. Reien tímidament i el cap de premsa del partit intentava fer bromes entre els periodistes que observaven el que passava. Les entrades a la plaça estaven controlades pels mossos i per la policia local. Per tots els costats. No és estrany que hi hagi molta policia perquè hi ha tendència de concentrar-ne més del compte fins i tot als partits de petanca de la Devesa. A les 7 en punt amb el so de les campanes de Catedral de fons es van situar tots junts davant la façana del consistori. Algunes senyores, no sabien si posar-s’hi, però a l’últim moment si van enganxar. Eren 62! Sí, 62! Varem tenir estona per contar-los, hi ho varem fer. A vint metres, un cordó policial separava un grup de vint antifexistes i independentistes que també es manifestaven i a uns vint metres més una altra cordó, no van deixar-los estar junts, amb una altra cinquantena de contraris. Mentre onejaven les banderes peperes, amb el gavià al revés, Concepció Veray, presidenta del Partit Popular a Girona va llegir un manifest, amb un micròfon estil Madonna, que no s’escoltava pels crits dels altres manifestants. “Vosaltres feixistes sou els terroristes”, “Fora nazis de Girona”, “Fora el PP” i altres delicadeses per l’estil. Les al·lusions personals també hi van ser presents. Un dels joves que estava darrera de la pancarta “L’espanyolisme és feixisme” va fer referència al pes de la dirigent popular. Acte seguit, 5 minuts de silenci. Que no varen complir la definició de la paraula perquè els crits no es van aturar. 19 periodistes miraren a un costat i a l’altra de Plaça intentant entendre el que passava i prenent nota dels fets. El periodista que feina 20, el de l’emissora de la Conferència Episcopal, lluïa satisfet el llaç que el president de la Nuevas Generaciones li havia penjat abans de començar l’acte. Un tercer grup, els que estaven sota les voltes, o fins i tot més lluny, eren curiosos que contemplaven l’espectacle. Un editor de la ciutat i una regidora de l’ajuntament també s’ho miraven encuriosits, però amb la distància suficient per no ser sumats a la xifra de manifestants. Acaben els cinc minuts, i... per on marxen tota la parròquia popular? Per on estan els manifestants o per l’altra costat de la plaça perquè no hi hagi tensions? Després de 5 segons de debat i envoltats per la policia van escollir la primera opció.
dimarts, de març 06, 2007
CULTURA BARCELONINA?
Els catalans clamem al cel contra el centralisme desmesurat de Madrid, però oblidem moltes vegades que des de Barcelona es fa exactament el mateix en relació a la resta del Principat. Aquesta setmana s'ha inaugurat en el Museu Metropolitan de Nova York una exposició que porta per títol “Barcelona i la Modernitat: de Gaudí a Dalí”. Tot un seguici de representants polítics catalans, amb Hereu i Tresserras al capdavant, han fet d'amfitrions de la mostra. Fins aquí tot pot tenir un cert aire de normalitat. Res grinyola. Mentida! El problema és que ara resulta que hi ha una cultura barcelonina que aglutina tots els artistes catalans. Que m'expliquin, per exemple, què té de “xava” Dalí. Ell, que amb l'Empordà com a pàtria, es va fer universal com ningú. Ens colen gols per l'esquadra a la mitja part i l'àrbitre no veu res. No sortirà ningú amb un cert prestigi intel·lectual per dir que això és un menyspreu al territori de dimensions considerables? La marca Barcelona no em molesta gens, però que cadascú sumi al marcador els gols que li pertoquen. Per aquest camí, el català serà el barceloní d'aquí a poc temps i Reus, Mataró o Girona uns barris perifèrics de la ciutat Comtal. La teoria que les comarques catalanes s'han convertit en un immens parc d'atraccions perquè els pixapins surtin a distreure's durant el cap de setmana, que no m'he volgut creure mai, potser és més veritat del que em pensava.
dilluns, de març 05, 2007
QUE VE EL LLOP!
Rajoy com a veu del Partit Popular ha convocat una manifestació a totes les capitals de província d'Espanya en contra dels drets penitenciaris que ha aconseguit De Juana Chaos. Un terrorista d'ETA que la dreta rància espanyola està fent més màrtir que els propis abertzales bascos. Estic encuriosit per saber quina repercussió i quina capacitat de mobilització té la maquinària de propaganda de la ultradreta a ciutats com Girona, Tarragona o Lleida (Barcelona és un partit d'un altre nivell). La gent del PP són llestos. Molt llestos. Saben que les dretes sempre ha anat unides. Que quan se'ls crida a les urnes, com xais corren a votar el seu partit. Falten “pocs” mesos per les eleccions a la presidència del govern espanyol i han de tenir les seves files mobilitzades. El 13 de Març de 2004 el PSOE va aconseguir molts vots de gent emprenyada (indignada) amb Aznar. Gent crítica amb la pròpia esquerra que sinó no hi ha un foc molt important per apagar no van amb una galleda plena d'aigua. Un amic que treballa en un discoteca m'explicava que la nit d'aquelles eleccions, mentre milers de persones estaven al carrer demanant la veritat, companys de feina que no havien anat mai votar l'endemà ho ferien. No és representatiu, però no ser si aquests nois en els propers comicis hi aniran. Sabran les esquerres reaccionar per tenir les bases escalfades per anar a les urnes? Només amb la gestió des del govern n'hi ha prou per treure del llit a la gent ? De Juana Chaos es pot convertir en el Prestige, la Guerra a l'Irak i els atemptats de Madrid pel PSOE. Mentrestant, els populars que al cap i a la fi el terrorista els hi importa ben poc, mireu a qui van dedicades les pancartes de les seves manifestacions, tenen tota la parròquia ben crispada i fidel. Una tàctica rodona.
POSTAL DE MAR, 4 DE MARÇ
Tota la paleta de colors del vermell al groc hi eren presents. Uns espirals que empenyien la lluna plena mentre sortia majestuosa de dins el mar de s’Agaró. Asseguts en el camí de ronda, l’espectacle no tenia preu. No varem pagar entrada ni buscàvem el muntatge. Va ser el regal que va tancar el cap de setmana. Un camí que en el capvespre es converteix en fantasmagòric. Els arbres desmaiats a banda i banda del single no provoquen ni la meitat de por que ha de tenir l’únic pescador que feineja a mar obert. És hivern, però sembla primavera. El diàleg del mar amb les roques és calmat. Sense estridències. Ningú passeja perquè és tard i la lliga bull un cap de setmana de sorpreses. El moment és nostre, però també volia compartir-lo.
divendres, de març 02, 2007
L'EFECTE DOMINÓ
Totes les peces estan quietes. Immòbils. Esperant el seu moment, però aferrades al terra amb tota l’energia i el pes del món. És el seu objectiu. Mantenir la fortalesa tota l’estona i tenir la confiança que la resta de companyes pensen el mateix. Només hi ha un perill! Quan la primera peça cau, la resta es desplomen darrera seu o s’aparten espantades perquè l’efecte pot tenir conseqüències devastadores. Si ho he mirat bé, n’hi una que fa dies que tremola... Esperem que trobi l’equilibri el més aviat possible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)