dimarts, de març 22, 2005

CARREGATS DE CALERS

Estic indignat. Molt indignat. He vist les imatges on es veu en Ronaldo, jugador del Real Madrid de futbol, tirant una botella d’aigua a la graderia després de ser substituït pel seu entrenador en el partit d’aquest passat cap de setmana contra el Màlaga. Qui s’ha pensat que és aquest pallasso? Amb tot el respecte que em mereix aquesta professió. Ronaldo és un exemple per milions de persones (nens inclosos) que segueixen aquest esport que cada dia fa més ràbia. Cobra mil milions nets d’impostos de les antigues pessetes per temporada. Publicitat al marge. Aquesta segona volta de la lliga només ha marcat un gol. Repeteixo, un dels millors jugadors del món, només ha tocat la xarxa una vegada en deu partits.
La lliga professional ha decidit, ja era hora, lluitar contra els racistes que van als camps cada setmana a veure el futbol. Un joc on vint-i-dos persones intenten fer entrar com més vegades millor una pilota a la porteria del contrari. Ho dic, perquè a vegades això que sembla tan obvi se’ns oblida a tots. És intolerable que espectadors reprodueixin els sons dels primats quan un jugador de color toca la pilota o que als camps de mig país hi hagi banderes nazis o franquistes. Això s’ha de combatre des dels clubs i des dels que remenen les cireres en aquest negoci. No es pot permetre, però, que un jugador, per molts insults que rebi, agredeixi a la gent perquè el que li diuen no li agrada. A mi tampoc m’agrada que el meu cap em faci crits quan faig la feina mal feta o que el conductor del darrera m’insulti quan m’he saltat un stop sense voler. Què em toca? Doncs aguantar-me.
Algú li hauria de recordar a aquest nen mimat, que és qui és per tots els seguidors que omplen els estadis, pels que compren productes on ell posa la cara o pels milions d’individus que dipositen les seves il·lusions en les seves jugades. M’agradaria que per un moment estigués a la pell de la gent que té problemes per arribar a final de mes i que s’esforcen tots els dies de l’any per tirar endavant la família per vuit-cents euros mal comptats. Llavors sabria el que és sentir-se menyspreat per la societat. Sabria què significa arribar amb mal d’esquena a casa després d’una dura jornada de treball com segurament arribava la seva mare cada dia mentre ell jugava a futbol en un carrer de Brasil. I després diuen que no els pugen els fums al cap...

diumenge, de març 20, 2005

SILENCI?

M’agrada la televisió. Actualment queda molt malament fer aquesta afirmació, però si un programa em crida l’atenció me’l miro sense remordiments. Durant molts anys no he deixat de fer res per no perdre'm un determinat espai televisiu. La situació ha canviat. Els diumenges a la nit, després de sopar, és l’hora de Silenci?. Comença a les 22:00 i l’emeten pel Canal 33.
El programa és una combinació de reportatges de creacions artístiques de tot tipus (videoart, literatura, moda, cinema, escultura, còmic, arquitectura,...) i d’entrevistes amb personatges més o menys cools. La presentació, a càrrec de la Bibiana Ballbè, és més que correcte. L’edició del programa i la realització són radicalment diferents al que ens tenen acostumats a La Teva (la que paguem tots). No us perdeu la veu en off de l’Oriol Rafel. Simplement genial. Abans de Silenci? fa poques setmanes ha començat 3r 3a (21:30). Tots dos programes estan dirigits per la Mai Balaguer. Han aconseguit que m’estigui una hora al sofà sense fer zapping. Increïble.

ELS INDIGENTS NO CELEBREN RAMS

Són quarts de dotze del migdia i davant de la l’església del Mercadal de Girona hi ha unes dues-centes persones que van a la casa del Senyor a beneïr les seves palmes i palmons. Són els típics gironins vestits del Zara i del Cortefiel. No els hi he preguntat, però segur que molts d’ells han aprofitat un dia tan senyalat per estrenar alguna peça de roba. Cotxets, olleres de sol de la última pel·lícula de moda, sabates perfectament llustrades i alguna faldilla de Custo Barcelona per donar un toc esportiu a la diada.
Encara no han anat a buscar el tortell de rams a la pastisseria perquè primer han fer el vermut en alguna terrassa de la Rambla i mostrar que són una família idíl·lica. Xerren els uns amb els altres i comenten la bona sort que tenen de poder anar a París, a esquiar o a la segona residència de l’Alt Empordà el proper cap de setmana.
Enmig d’ells hi ha un gironí que no passa desapercebut. Fa sis o set anys ell també estava a la mateixa plaça amb la dona i els fills. Està estirat en un dels bancs completament borratxo i adormit. El braç dret, que penja d’aquest improvisat llit senyala un brik d’una coneguda marca de vi amb pols. El seu fidel company (el gos), l’únic de tota la reunió que li fa cas, puja i baixa del banc sense separar-se del seu amo ni un moment.
Els gironins i les gironines passen pel seu costat sense mirar-se’l. Un marrec de poc més de sis anys pregunta al seu pare tot senyalant l’indigent: - perquè dorm pare? El pare mira amb indignació el pobre home i contesta al nen: ves amb la mare que et busca. Així s’acaben les preguntes del marrec. Corre cap a la mare i espera ansiós el dia de pasqua perquè a diferència del tortell, la mona porta una figureta d’Els increïbles.
A l’hora de dinar han convidat uns cosins que viuen al barri del Carmel de Barcelona. Entre plat i plat els amfitrions s’interessen per la situació que pateixen al barri més indignat de Catalunya. Tu pots creure que fa dos mesos que vivim en un hotel de tres estrelles i encara no hem pogut tornar a casa. Ara, resulta que ens volen donar un pis nou a l’altre punta de Barcelona. Quins collons. Que hi vagi el conseller al pis nou. A més m’ha dit l’advocat que si ens fem forts aconseguirem una pila de diners. Que es fotin. Al cap i la fi, a l’hotel tampoc s’hi està tan malament, no carinyo?. Comenta el cosí del pare. Tots assenteixen amb el cap l’exposició del parent i diuen a l’hora: És increïble.
Surto de treballar. Mentre decideixo què em faré per sopar veig el gos de l’indigent tranquil al costat d’un contenidor. El seu amo busca uns cartrons entre les deixalles. Les nits a Girona són humides i fredes. La boira de l’Onyar se’t fica al cos i et glaça els ossos. Passo pel seu costat i se’m posa la pell de gallina, però no faig res.
Els veïns del Carmel demanen la clau de l’habitació número 162 i jo obro la porta del meu pis d’estudiants. Engego la televisió i m’estiro al sofà. El gosset, que ni tan sols té nom, no ha pogut agafar cap cartró de la seva mida i es fica a dormir entre les cames del seu amic.

dissabte, de març 19, 2005

ALGUNA COSA HA FALLAT

Des dels tres anys i fins els setze me’ls vaig passar a l’Escola Pia d’Olot aprenen aquelles coses que em venien de gust. Sóc incapaç de recordar com es fa una arrel quadrada o com funciona una mecanisme tecnològic. La memòria és selectiva i en el meu cas, destructiva. Però, alguna cosa ha fallat en aquell procés d’aprenentatge a les aules d’aquell “colegit” davant d’una de les places on vaig descobrir alguns dels secrets d’aquesta vida.
Les assignatures de religió existien, però tampoc ens obligaven a recordar i saber-nos les peripècies i els fets d’una de els novel·les més interessants de la història de la literatura. Dic que ha fallat perquè no tinc la més mínima consciència religiosa. Ni catòlica, ni budista, ni islamista... de cap tipus. Tantes hores escoltant paraules de l’evangeli segons sant (el que us vingui de gust) i res. Cap dels meus amics va a missa i les converses que tenim vuit anys després de deixar aquelles aules són més de caire crític amb el poder de les religions, que de la consciència religiosa en si.
Vist amb poc més de vint anys, crec que podríem haver après a escriure molt millor, a comprendre el que passa al nostre voltant, a debatre, a ser crítics i entendre que al segle XXI els dogmes només serveixen per adormir les consciències.