dilluns, de febrer 26, 2007

PETER PAN

Dissabte no vaig tenir durant el dia els nervis previs d'altres Carnestoltes. Nervis infantils si voleu. Aquella emoció de viure una nit diferent amb la companyia dels meus. Segurament els últims sopars han agafat un caire i una intensitat minvant. Els camareros i las morenes s'han difós amb la fi de la universitat, i l'assistència (per mil raons) és més escassa. La vergonya i els anys no són bons amics. Tinc nostàlgia d'altres sopars on tots plegats érem un castell de focs. El ritme s'ha anat frenant massa de pressa. Per un Peter Pan de quatre rals com jo, el xoc, és important. No tornarem enrere. Tampoc hi hem de tornar. No tinc ganes, però, que allò que sempre ens ha unit i ens ha fet “especials” es dilueixi com el gel a la ratafia. Russet, evidentment.

QUINTERO - GARCÍA

Que el Butanito concedeixi una entrevista és tot un esdeveniment. Un ja sap què si juga quan li proposa. Atrevir-se i després fer-se enrere és un error sense adjectiu. Has d'acceptar el resultat siguin quin sigui. Sabent, a més, que sinó s'emet ell sortirà l'endemà per esbombar-ho als quatre vents. No entenc com la publicitat sap fer de l'escàndol una plataforma de difusió gratuïta, i en canvi, alguns professionals de la comunicació no saben cuinar una patata calenta quan la tenen a la taula del despatx. Dubten, intenten preveure què passarà i quina dimensió tindrà, i al final... la decisió és equivocada. Aquesta era una oportunitat única per demostrar que TVE pot emetre continguts amb llibertat (una paraula cada dia més prostituïda).

Internet, ha revolucionat la difusió de la informació. No cal ser molt llest per pensar que el document tard o d'hora veuria la llum. Milers de xafarders com jo, l'etiqueta de prohibit ens estimula la curiositat i la recerca. L'entrevista, Quintero-García, es pot veure al portal Youtube, i la veritat, no diu gaire res que no s'hagi dit abans en boca seva o en boca d'altres persones. Pocs implicats contestaran les seves paraules, per tant, no es pot oblidar, és la seva veritat i prou. La “veritat” del Butanito. García és un mestre alhora d'explicar (vendre en argot periodístic) una bona història. Sí, El Loco és un bon entrevistador també. Però és molt fàcil fer bones entrevistes quan l'aponent té ganes de contestar les preguntes i argumentar-les.

dijous, de febrer 22, 2007

NAPS I COLS D'UN CAFÈ

Mentre espero assegut en un cafè que comenci la concentració de familiars i amics a favor de l'alliberament de la Núria, una noia de Sarrià de Ter acusada de terrorisme que fa quinze dies que està a la presó, follejo la revista Nox. Una joia de la fotografia i el disseny del s.XXI que parla de tot allò que es poden permetre els rics o els “fills de papà”. Les noves tendències en diuen. Uns dissenys que algú es trenca les banyes per treure al mercat per vendre-ho a uns pocs, perquè llavors arribin els empresaris de torn (amb el suport del gegant asiàtic) i afusellin els seus dissenys per fer democràtics els productes (pel gran públic).

Coincideix que aquesta setmana un anunci gràfic de Dolce & Gabbana ha posat dels nervis col·lectius com El Instituto de la Mujer i Facua, que han demanat la retirada immediata de la peça. A la revista, sense analitzar-ho amb deteniment, com a mínim he sumat deu gràfics que poden ofendre algun col·lectiu llepafils. Per cert, la majoria poden “emprenyar” més els homes que les dones. En moltes de les composicions hi apareixen mascles musculosos apunt de ser devorats per senyoretes de passarel·la.

El contrast a mesura que passen el minuts és més impactant. Des de la finestra veig com arriben les primeres crestes brutes d'alguns amics de la Núria. Aquesta imatge xoca amb les pàgines que tinc al davant. Però mirats de lluny, aquests okupes de porta de supermercat i gos al costat, que es passen el dia demanant cigarretes als nois amb ulleres i euros a les velletes, també estan tallats pel mateix patró. La seva manera de vestir no és gens casual. Tot està absolutament calculat. El texà doblegat per aquí, el cabell tallat exactament per allà, l'imperdible que agafi aquest tros de carn, no aquell altre... Neo hippys i neo punkis de disseny. Aquesta és la moda dels germans amb polls dels underground d'aquesta generació que dirigirà el demà.

Un dels manifestants agafa el megàfon davant l'atenta mirada dels mossos i posa punt i final al meu escrit. Pago el cafè i surto per la porta pensant com cosiré tots els serrells que he deixat mal girbats. Deixem-ho a mig embastar, no?


dilluns, de febrer 12, 2007

PLOMES FRUSTRADES

Sting i els membres de Police es van reunir en l'última gala dels premis Grammy per actuar de nou. Falta que velles glòries de la música decideixin tornar a pujar d'alt dels escenaris perquè surti el crític de torn per dir aquella frase que queda tant bé, però que no sempre es pot aplicar: “una retirada a temps és el millor que poden fer aquesta gent”.

Per què aplicat al món de la música determinades persones volen retirar els artistes quan posen el quatre davant de l'edat? No és just. Antoni Tàpies pintarà fins que la mort entri per la porta del seu estudi i ningú gosarà dir-li que se'n vagi amb la seva senyora a menjar galetes i fer punt de creu al casal del barri. Dalí va fer el mateix. Grans escriptors i cineastes, la llista no tindria fi, han creat fins que les malalties o ells (per voluntat pròpia) han decidit retirar-se. Als músics no se'ls jutge amb el mateix codi. Hi ha qui s'atreveix, per posar un exemple més proper, a demanar la retirada dels Pets perquè ja tenen una edat, diuen. Que deixen ells d'escriure ximpleries? Que no tenim dret les noves generacions d'anar a un concert dels Rollings o dels Police? Mick Jagger demostra més energia i ganes de fer bé la seva feina en el concerts que molts frustrats amb la seva ploma.

Però les ganes de retirar la gent abans d'hora és un virus estrany de la nostra societat. Molta gent quan tenen una edat (especialment les dones) es senten desplaçats a les seves empreses. La arrugues i la calvície no agraden. No són cool la gent que han viscut més del que els queda per viure. M'agraden els països i els comportaments equilibrats. No en tots els sentits, però si en la convivència entre joves, adults i grans. No vull viure en el món del meu respectat Jordi Labanda.

ESTAFADORS

En Quel i en Toti eren dos amics de la infància que les experiències viscudes els havien mantingut units tot i el rumbs diferents de les seves vides. Cada tarda, després de la jornada de treball, es queixaven de les injustícies del món asseguts a la barra d'un bar ranci acompanyats d'unes cerveses i la tapa del dia. Les mullers respectives ja no eren aquelles tigresses al llit de quan les van conèixer i la flama de l'amor feia primaveres que s'ha apagat. Llei de vida? Ells estaven convençuts que sí.

Els seus fills (dos en Quel i un en Toti), eren una grapat de ganduls que es gastaven tot el que tenien amb cocaïna i per les converses que havien mantingut amb ells -les justes i necessàries com a progenitors -no tenien previst marxar de casa sinó era per entrar en un centre de desintoxicació.

Cansats de pagar per sexe i gastar-se els estalvis a l'atzar idiota de les escurabutxaques, buscaven una activitat que els fes trempar una mica. Volien viure una bona aventura com aquelles de les pel·lícules d'intriga. De joves havien vist a la gran pantalla com Redford i Newman eren capaços de fer el cop del segle vivint amb risc i emoció els seus destins. Ho tenien clar. Tornar a sentir l'estimulant pessigolleig de quan eren menuts després de robar pomes al pagès més malcarat del poble.

Guanyar un sou a còpia de vendre assegurances un, i a còpia de treballar a l'ajuntament com a funcionari l'altre, no era gens estimulant. Eren llestos i ho sabien. Tenien aquella mirada de complicitat que només existeix quan dos persones saben que l'altre està a la seva altura. No dubtaven de la seva amistat, perquè si les dones no els havien allunyat, no ho farien uns quants milions de pessetes.

Entre glop de cervesa i patata brava se'ls va acudir el gran negoci. Un d'ells feia temps que rumiava com enredar avis amb l'excusa d'ampliar-los els guanys ridículs de la seva jubilació amb l'aportació de 100 euros al mes en un un projecte fictici que multiplicaria el capital aportat al cap de dos anys. La fórmula era rodona. Era qüestió de treballar en ciutats on no fossin coneguts i enganyar el màxim número d'innocents. Passats tres anys, canviarien lleugerament la seva imatge i continuarien amb les seves activitats habituals. Els diners, eren el menys important.

Tot anava rodat. Dos-cents jubilats aportaven religiosament els seus estalvis a la fórmula miraculosa. Les seves famílies no sospitaven res i cap dels dos s'havia fet erera. A la barra del bar de sempre comentaven, sense estridències, com anava l'estafa.

Una tarda de dimarts, dos mesos abans de plegar veles, va entrar per la porta del bar en Miquel vestit de mosso d'esquadra. Era fill d'en Josep, el propietari del local i feia poques setmanes que havia sortit de l'acadèmia de Mollet. L'endemà, sobre la barra, la fotografia dels dos amics protagonitzava les portades de la premsa local.