dilluns, de maig 28, 2007

BORSA POLÍTICA

Si tanqueu els ulls i busqueu us espai sense gaire contaminació acústica escoltareu el brogit de les màquines dels partits polítics que ja treballen sense descans. El mercadeig dels vots ha començat, i em diuen, que hi ha candidats que caminen decapitats pels carrers del seu municipi sense saber-ho. I si hi poseu encara més atenció, també sentireu com riuen satisfets per sota el nas les 800 persones que a Olot han votat el cadell de l’Alglada en terra aspra. El que no ser és quin so fa l’abstenció. Segurament és un clam silenciós de milions de persones que veuen com a la vida (es pot llegir feina també) els errors es paguen cars i en canvi en política, moltes vegades, la borsa dels interessos regula el mercat.

dimecres, de maig 23, 2007

PETONS, CARGOLS I CALÇOTS

Els redactors que s’encarreguen d’escollir les fotografies que acompanyen la propaganda (perdó, notícies) dels diaris durant les campanyes electorals, diguem-ho clar: tenen molta mala llet. Treure un candidat menjant un calçot mentre mira la lluna, escurant un cargol o fent petons a tort i a dret fa humans als polítics, però no els dignifica gaire perquè la seva imatge, en una època on la gent escolta amb les orelles tapades, és bastant lamentable. Els petons són especialment problemàtics. Sinó que li diguin a un amic meu que en veure els llavis de la Maria de la Pau Gener a escassos mil·límetres dels de Mariano Rajoy una mica més i s’ennuega amb el croissant i el cafè amb llet de l’esmorzar. Per sort va girar pàgina ràpidament i els mals no van anar a majors. Qui li havia de dir, o no, a la musa de la campanya per les autonòmiques de Convergència, que ara es feria petons amb una de les persones que més a difamat els catalans durant els últims temps. Això són banyes sense cap mena de discreció. Que la dona et foti el sal pot passar a tothom, però estareu d’acord que si llavors ella decideix penjar les imatges al youtube, és imperdonable. La culpa, però, potser no és dels periodistes, sinó dels propis candidats i els seus assessors. Deixar-los fer el ximple durant quinze dies no ser quants vots els aporta. Pocs imagino. Tornem als petons. Que en Mariano i la Maria es petonegin, es riguin les gracietes i es toquin en públic a més d’un segur que el posa calent. El que no sabria dir és si aquest “més d’un” és del PP o de CiU.

dilluns, de maig 21, 2007

BRACONS

La Vall d’en Bas ja té la seva pista d’aterratge. Què més voldrien els gestors de l’aeroport de Barcelona o el de Girona que disposar d’aquests milers de metres quadrats alliberats al bon saber fer dels pagesos durant dècades, lluny dels edificis. Les silencioses excavadores que foraden un dels paisatges més idíl·lics de les Comarques de Girona ja fa dies que destrossen el territori. Mesos i anys de debats sobre la conveniència o no de Bracons i ara sembla que ningú diu ni piu. De fet, és una estratègia que es repeteix arreu. L’esgotament. Parlar eternament fins adormir les feres combatives. Amb l’afegitó que queden pocs militants que es creguin que David pot guanyar a Goliat. El monstre del túnel, però, ja treu el nas des de dins les muntanyes. Serà interessant d’aquí a deu anys comprovar quins beneficis o perjudicis aportarà a la Garrotxa aquesta nova via de comunicació. Una cosa està clara: qualsevol persona que estimi aquella terra independentment del color polític que tingui, per tots els arguments del món que li posin al davant, només pot plorar davant de tota aquella barbàrie ecològica.
Però just al costat del túnel hi ha gat amagat. Un gat d’aquells que fa pudor de podrit. Resulta que el propietari d’un setmanari garrotxí (i algú més) està construint un hotel i una petita urbanització a tocar de la carretera. Ei, que tothom pot fer negoci amb el que més de gust li vingui, però aquest mitjà, va ser un gran defensor de la necessitat del Túnel de Bracons. Lleig, molt lleig. Per no parlar del mal gust de la construcció. Colors estridents, arquitectura barata i la mateixa estètica que la Roca Village. M’expliquen a més que mitja vall hi està en contra, però els poders fàctics de la zona han aconseguit tirar endavant el projecte. En un país petit com aquest, podem gratar a molts recons, però sempre hi ha zones fosques difícils de vigilar. L’arquitectura dels pobles i les ciutats no pot dependre exclusivament dels ajuntaments perquè després passa el que passa. Algú pensa fer alguna cosa?

dimarts, de maig 08, 2007

A les portes del Dragon Khan

Sempre he pensat, una de les moltes obvietats que rumio cada dia, que ser pare o mare no ha ser gens fàcil. Una persona molt propera, té intenció de ser-ho en breu, i els dubtes el saturen. Natural. Però no són només els grans temes i les grans disjuntives les que el porten de bòlit. Les petites coses, aquelles decisions del dia a dia, també. Fa un parell de caps de setmana, assegut en un banc a les portes del Dragon Khan de Port Aventura, poruc i desxifrant els secrets d’aquella estructura, contemplava com l’Albert, un nen de 8 anys, tenia una les grans desil·lusions de la seva curta vida. Li faltaven tres centímetres per enfilar-se a l’atracció. Una línia situada a 140 centímetres selecciona qui pot pujar-hi i qui no. La germana gran de l’Albert, s’assemblava molt a ell, el va acompanyar a la línia de la prohibició i va confirmar el moviment que feien els pares des d’una prudent distància amb el cap: no. L’Albert va començar a plorar desconsolat. Singlots de ràbia li dificultaven la respiració. La família l’encoratjava a seguir mantenint una bona alimentació perquè l’any següent hagués crescut els 300 mil·límetres necessaris per obtenir el sí. L’Albert no ho entenia. No podria tornar a classe i explicar que era més valent que un jove de 25 anys, que de petit hi va pujar, i que després de vomitar una hora sencera va decidir que aquelles atraccions, no eren per ell. Picava de peus, seguia plorant i tenia totes les faccions concentrades al nas. Les explicacions, en aquell moment, eren paraules dolces que no servien absolutament per res. Utilitzar l’alimentació per estimular la criatura em va semblar una solució brillant. Però, ja ho veieu, a cap manual del “pare modern” figura com explicar a un nen que tres centímetres són tan importants en determinades ocasions. M’agradaria veure la cara que farà l’abril vinent quan orgullós passi pel costat de la maleïda línia.

dimecres, de maig 02, 2007

GRIS, MOLT GRIS!

Mai he estat un gran defensor públic de Pasqual Maragall, però sempre li he tingut un cert “carinyo”. El mateix em passa amb Pujol, Felipe, Anguita, Colom, Ribó… i un llarg etcètera de polítics d’una generació que tot i no compartir moltes de les seves idees, si que m’agradava la seva manera de fer. Si d’un partit un no ha hagut de marxar per la porta del darrera per corrupta, s’ha de tenir respecte pels que han cimentat els fonaments de la petita democràcia que gaudim. És vergonyós (per no buscar un altra adjectiu més ofensiu) com tracta l’aparell del PSC el seu president aquests darrers dies. Els “Margallistes”, alguns d’ells varen ser consellers molt limitats en el seu govern, tampoc han sortit a defensar-lo o com a mínim fer-li una abraçada pública. Trist. Parlen de progressisme, de la pluralitat d’idees, de debatre els models de societat, de democràcia, de ser cosmopolites... Qui s’ho creu? Quan un soldat es desvia, passa el cavaller amb l’espasa i el decapita sense miraments. No és un comportament exclusiu del PSC. Esquerra té seriosos problemes per gestionar les discrepàncies de Carretero, el PP amb la Nebrera, a CiU els casos són múltiples i a casa dels ICV no tardaran gaire en aparèixer esquerdes per culpa de l’enverinada conselleria d’Interior. Els partits han de ser equips cohesionats i no tothom pot fer la guerra pel seu compte. En això hi estem tots d’acord. Però d’aquí a tenir només una única veu, hi ha un abisme. Per aquest camí, la política catalana, en detriment dels ciutadans, semblarà el Canal Plus. Haurem de mirar com xinesos entre les escletxes per veure alguna nota de color entre tanta grisó.