dijous, de juny 30, 2005

VACANCES!

Avui començo unes merescudes vacances. No dic que el blog estigui de vacances perquè durant aquests dies de reflexió, farra guarra i relax segur que tinc més temps per escriure unes línies en aquesta bitàcola. Els que compartim vacances durant aquest juliol només dir-vos que estic obert a qualsevol tipus de proposta. Repeteixo: QUALSEVOL TIPUS DE PROPOSTA. Continuarà....

dimarts, de juny 28, 2005

FAR WEST

Cada matí quan vaig a fer el cafè amb llet al bar de sota casa es repeteix una situació més pròpia d’una pel·lícula del far west que d’un bar del centre de Girona. Els propietaris tenen per costum comprar quatre diaris: dos de premsa comarcal, un de premsa nacional i un d’informació esportiva. Si en el local només hi ha quatre persones, situació hipotètica que no passa mai, el clima és relaxat i amable. La lluita de mirades assassines comença quan som més de quatre. Els que no tenen la sort de poder llegir el diari remenen el tallat i de reüll controlen tota la premsa del bar. Quan un s’aixeca a demanar un altre sucre, per exemple, quatre o cinc clients fan una finta per ser els primers en aconseguir la presa. No et claven un forquilla de miracle i les cares de decepció són increïbles. La crispació es màxima quan a la barra si l’espai és limitat el senyor/a del costat llegeix el diari que has aconseguit tu després de quedar com voltor que porta una setmana sencera sense menjar davant la resta de pistolers. Només falta que el senyor/a en qüestió et marqui el ritme de lectura per fer més còmica la situació. Dic jo, no seria millor que els propietaris dels bars compressin més premsa o que cobressin cinc o deu cèntims per la lectura del diari abans que tot plegat acabi en un bany de sang?

dimarts, de juny 21, 2005

RECORS DE SANT JOAN

Fins ben entrada l’adolescència la nit de Sant Joan era una de les més emocionants de l’any. Anava a comprar els petards i els coets amb dues setmanes d’antelació i guardava l’arsenal en una capsa de sabates sota el llit. Allà tot el material minuciosament ordenat esperava el gran dia. Algun amic més gran que jo sempre em regalava un grapat de trons dels grossos que per la meva edat, l’home del Centpeus (la botiga per excel·lència on es venen petards a Olot), mai em venia. La tarda del vint-i-tres de juny dels nervis que acumulava ja no em podia aguantar i sempre encenia alguna piula esperant que arribés en Lluís per començar la batalla. En Lluís és un amic amb el que compartíem, entre altres coses, l’afició a la pólvora. Cada any, però, altres amics com en Marc i en Miquel s’apuntaven encegats com nosaltres a la destrossa controlada de tot allò que ens trobàvem pel davant. La coca de Sant Joan, les fogueres i els balls no tenien cap mena d’importància. L’únic objectiu era que les monicions aguantessin el màxim temps possible per no acabar la festa abans d’hora. Voltàvem tots els carrers que podíem buscant on ficar un dels nostres projectils. Alguna mali feta d’importància varem protagonitzar fruït de la innocència...
Aquesta tarda m’he emprenyat de valent quan un nen de tretze anys ha tirat una petita piula al carrer de sota casa. Que burro que pot arribar a ser un quan no recorda què feia quan era petit.

diumenge, de juny 12, 2005

M'HAN ATRACAT!

M’han atracat! No us preocupeu perquè no ha estat res d’importància. Estic bé i en principi les conseqüències han estat poc rellevants per la meva integritat física. He contemplat la possibilitat de presentar una denúncia als mossos d’esquadra, però no estic segur de fer-ho. El que em preocupa no és haver sofert un atracament a plena llum del dia sinó que no és la primera vegada i em temo que no serà la última. Tot ha passat després de dinar. Acabava de veure la cursa de motos per la televisió i he sortit de casa per anar a la feina a llegir uns correus electrònics. A causa d’una mala migdiada he entrat en un bar a l’atzar que em venia de camí per fer un cafè. Un espai sense luxes evidents on treballen un grup de nois sudamericans ràpids i àgils alhora de servir els clients. Una cigarreta i el diari m’han acompanyat en els deu minuts de rellotge que he estat recolzat a la barra. A primera vista tot era normal i res feia preveure que de cop i volta l’objectiu seria jo. Tinc per costum pagar on tenen la màquina registradora i així ho he fet. Amb els dits feia jocs de màgia barata amb al moneda d’euro que tenia a la cartera esperant que un dels cambrers acabés de cobrar una parella de guiris amb tuf d’aftersun. Quan és si us plau? He demanat amablement. Un euro amb vint cèntims senyor. Com veieu tot ha estat molt ràpid i sense violència. Per sort encara tinc tots els documents i m’estalviaré una travessia per les administracions per renovar els carnets. La sensació, però, ha estat la mateixa: m’han atracat.

dissabte, de juny 11, 2005

UN NOU PARTIT A CATALUNYA?

Articulistes que tenen la pell molt fina han posat el crit al cel pel manifest “per un nou partit polític a Catalunya” que fa uns dies han presentat un grup d’intel·lectuals que viuen o treballen en territori català. Han caigut amb els jocs de paraules fàcils i el descrèdit simple i gelós. Els que llegiu l’esmentat manifest (www.ciutadansdecatalunya.com) potser no compartiu cap de les opinions que s’hi expressen i us bull la sang. Lluny de valorar si comparteixo el manifest una cosa està clara: el debat sobre el model de país sempre beneficia als que hi viuen.
Les aigües de l’oasi català fa temps que estan tèrboles i ningú sap si el cabal tornarà a la calma tensa en el que s’havia instal·lat. Catalunya s’ha de replantejar qui és, d’on ve i on vol anar sense excloure la gent de més de cent cultures diferents que hi viuen (hi ha qui es pensa que només són dos tradicions culturals les enfrontades). Un altre punt clau del manifest és que molts ciutadans no es senten representats per cap dels cinc partits de l’arc parlamentari, això no és una novetat, però està bé recordar-ho. Segurament no apareixerà cap partit nou, però benvingut sigui el debat i les opinions contraposades perquè, repeteixo, tots hi sortirem guanyant.

GRÀCIES BANC D'ESPANYA

Llegeixo al diari que el preu dels pisos està sobrevalorat amb més d’un 30%. Aquesta és la conclusió que ha tret el Banc d’Espanya després d’un rigorós estudi sobre la vivenda. Sort n’hem tingut d’aquests banquers perquè tothom anava despistat. Un 30%? Potser el doble o el triple com a mínim. Quaranta milions per un pis de menys de cent metres quadrats és de jutjat de guàrdia. Un bon amic amb el que compartim nom i que de números en sap una bona estona ja fa dos anys que em diu “Jordi, tard o d’hora la bombolla immobiliària ha d’explotar”. Al ritme que anem quan em compri un pis l’acabaran de pagar els meus fills (n’haurem de tenir més d’un per poder pagar la hipoteca). Les conclusions del Banc d’Espanya no acaben aquí: hi ha el risc d’una caiguda brusca dels preus si la puja continua a aquest ritme. La culpa és de l’especulació, diuen. Continuaré esperant els anys que facin falta perquè la bombolla exploti mentre visc un dels millors moments de la meva vida compartint pis amb un lloguer d’escàndol.