Que Tommy Robredo, un dels millors tenistes del món, sigui poc conegut mediàticament i que es passegi pels bars nocturns d’Olot, com un garrotxí qualsevol, segurament se’n poden fer moltes lectures. Una d’elles, importantíssima, és que la culpa és seva. Aquest noi, que amb una raqueta és capaç de fer les delícies de milers de malalts del tenis té al·lèrgia als mitjans de comunicació i a les relacions socials. L’altre dia, l’Entre Línies d’en Pallicer, ens va vendre un Tommy amable, divertit i sociable. Qualsevol redactor d’esports de les Comarques de Girona o corresponsal que segueixi els Grand Slam sap que en Robredo no és un esportista professional fora de les pistes. No té mala vida i pel que es veu, no és un faldiller. Que tampoc seria negatiu (que cadascú es foti el llit amb qui vulgui). El que passa és que un esportista ha de tenir bona relació amb els mitjans perquè són els que expliquen a la gent les peripècies de les estrelles de l’esport. En un món com el tenis, a més, no es trobarà amb gaires llops depredadors d’exclusives. Us heu fixat que surten poques notícies, poques entrevistes i poques reaccions dels seus partits? A l’ADN, els bons professionals del periodisme, porten gens de ferrer. Però quan el ferro és fred, és impossible modelar-lo.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
En Robredo encara no ha entès que una part del seu negoci són els mitjans. També ha oblidat d'on ha sortit.
Ui ui ...
A veure, t'has plantejat que potser el que precisament vol en Tommy és passejar-se per Olot com un més? Que no vol o que no li importa que a la Garrotxa se'l beneri com si fós el nostre Ronaldinho? Aleshores, de quina culpa parles si ell no culpa ningú? Em sembla que a vegades els periodes us penseu que sou més importants del que sou, que tot ha de passar per les vostres mans. No compreneu que algunes persones es concentrin més a fer la seva feina i es dediquin el mínim a fer bombo i platerets del que fa o deixa de fer. En Tommy juga a tennis amb els millors, és ric i no necessita que ningú li faci reportatges ni entrevistes per poder tornar a Catalunya després d'un Gran Slam i ser aclamat a l'aeroport del Prat com un heroi.
Ara, si un dia en Tommy es queixa públicament de que no té prou quota de pantalla i que vol més protagonisme llavors si que et donaré la raó. De moment però, el que fa em sembla coherent i respectable.
Lluís.
Molt bé Lluís, d'acord. Em sembla un bon raonament per algú que no vivís de la seva imatge. El senyor Robredo és un bon tenista però els calers els guanya perquè el seu esport té un ressó mediàtic. Per tant, no té sentit mossegar la mà que et dona menjar. A la NBA, per exemple, els jugadors estan obligats per contracte a atendre els mitjans de comunicació, digui's Pau Gasol o digui's Michael Jordan. Senzillament perquè saben que és, també, una part de la seva feina.
Doncs jo estic d'acord amb en Lluís.
En Tommy és tenista. Es guanya la vida jugant a tenis i segurament és el que havia volgut desde petit. Cobra per jugar perquè és bo.
Si amb això en té prou per viure i és feliç, quina necessitat té de ser "un esportista professional fora de les pistes", signifiqui el que això signifiqui.
Dius que és culpa seva. És clar. Igual com ho seria el fet que sortís cada dia en espots publicitaris. Ell ha escollit, com tothom. I a ell perquè el coneixes, però segur que com ell n'hi ha molts d'altres que viuen de l'esport i mantenen les relacions amb els mitjans al mínim.
No s'ha d'oblidar que la gran majoria de diners que entren en el món del tenis venen dels mitjans. Però no penso que l'actitud d'un individu pugui canviar aquesta tendència en negatiu.
Entenc la postura d’en Lluís i en Khaos. Quan parlo que es passeja pels bars d’Olot sense ser aclamat, ho veig molt bé, però no deixa de ser anormal i simptomàtic. Robredo ha d’entendre que la gent interessada pel tenis necessita informació de les seves gestes. Això no ho trobareu estrany, suposo. No parlo de la seva vida personal i íntima. Parlo de comentaris dels partits, valoracions de la temporada, com veu els rivals, quins objectius s’ha marcat... És molt diferent. Atendre els mitjans uns minuts (fins i tot hores) abans i després dels partits és ser professional. No fer-ho, és de cara dura i d’estar mal assessorat.
Preus astronòmics de les entrades als Grand Slams, portades de videojocs, contractes per retransmetre els partits per televisió, contractes amb marques publicitàries,... això és el que fa que un esportista amb menys de 25 anys sigui ric i es pugui dedicar, exclusivament, a l’esport. En altres disciplines que no mouen aquestes xifres els esportistes es queixen de l’apagada informativa dels mitjans. Ni que sigui per respecte a aquesta gent, que donaria la vida per aparèixer als mitjans i que el seu esport fos més popular, ha de canviar d’actitud. Un exemple, són les noies del patinatge artístic d’Olot, que han de batallar per sortir 30 segons per “La nostra”.
Que sigui famós (en el sentit rosa de la paraula), és un tema molt diferent. Es pot ser un molt bon professional, repeteixo, dins i fora de les pistes, i que ningú fiqui el nas en la vida privada d’un esportista.
A més, Robredo ha insinuat en més d’una ocasió, que Nadal s’enduu tots els elogis (també en els mitjans catalans) i que ell, el deixen en un tercer pla. Ah!, el reportatge del Pallicer de TV3 on apareixia una responsable de màrqueting d’ell, és una nova estratègia a la seva vida professional. Temps al temps.
(segurament l’article de base hauria d’haver estat més llarg, però aprofito per ampliar-ho)
Publica un comentari a l'entrada