APAGADA BCN

Els partits de l’oposició quan passa un desastre o un escàndol es freguen les mans pensant que en poden treure un bon pessic de vots. Jo penso que si la crítica no és elegant i ben argumentada el bomerang torna i et fot un clatellot a la nuca. Semblen ocells carronyaires sobrevolant un presa moribunda. Imagino el portaveu de torn sense anar de vacances esperant un incendi, una apagada monumental o milers de turistes tirats a l’aeroport del Prat. És el que toca fer a l’oposició pensen molts. Sí, ser crítics al govern. Però també estaria bé escoltar alguna proposta alternativa o alguna solució per reparar els danys d’un desastre. Que les crisis serveixin per erosionar sense contemplacions és molt arriscat. Perquè tornem al mateix tema de sempre. “Els polítics s’ho maneguen a la seva manera sense pensar en nosaltres, el ciutadans”, escolto cada dia més. Amb la conclusió següent: “no aniré a votar” I segurament no els falta raó. Ara que Barcelona viu a les fosques, o almenys una part, seria un bon moment perquè els nostres representants expliquessin la necessitat de tenir un país potent i ambiciós dotat de les competències necessàries. Argumentar perquè la política (la bona política) pot trobar solucions als problemes. Que l’anorèxic Estatut que encara ens volen retallar més no serveix per fer sang del rival polític sinó per tenir un nivell de vida superior per tots el que vivim aquí més enllà de la butlleta que posem a l’urna. Pedagogia política sense trampes. Un millor finançament per Catalunya segurament no és la panacea a tots els problemes, però ajudaria i molt que les coses es fessin millor. Per cert, observo amb atenció els tertulians cosmopolites de la metròpoli barcelonina com mostren la seva indignació per l’apagada. Quan descobreixen que són vulnerables enmig de milions de quilos de ciment són realment esperpèntics. “Sembla un país del tercer món” deia un ahir a la nit. Que més voldrien molts països que viuen en la misèria més absoluta que tot els seus problemes fossin estar a les enfosques unes hores. Sense anar més lluny pobles del Pirineu català tenen problemes seriosos amb la llum, l’aigua, el gas, el clavegueram, les carreteres, la connexió a internet, la cobertura de mòbil... però ells fan cassolades sordes cada dia i ningú els hi fa cas. Amb un somriure borleta, i amb preocupació també, em miro com els ciutadans d’una ciutat que no para de mirar-se el melic s’han quedat com una tortuga potes enlaire. Quieta, poruga i desorientada. I és que quan Barcelona té un problema, tots tenim un problema. O potser no?