dimarts, d’abril 26, 2005

PREMSA I UNIVERSITAT

Desconec si els companys de Barcelona tenen més sort que els que estudiem a la UdG, però la premsa universitària que es pot llegir per les facultats és francament dolenta. Tracten els universitaris com uns adolescents als que només els interessa sortir de festa, fer viatges amb vols de baix cost o llegir les opinions d’un famós de pa sucat amb oli. Ja seria hora de crear una revista (diari o succedani) que tingui uns continguts coherents al públic que va dirigit. Què s’està fent a la resta de facultats catalanes o espanyoles? Quins descobriments científics o grups de recerca hi ha? Què opinen els que han començat noves titulacions? On és un fòrum per debatre si el model universitari està adequat al s.XXI? Què opinen rectors, professors i funcionaris varis sobre el Ministeri d’Educació? Cap on ha d’anar la universitat dels nostres fills (nosaltres ja no la veurem)? Podria omplir aquest blog de preguntes per l’estil. Més preguntes, però, són més raons perquè un empresari espavilat aposti definitivament i de manera seriosa per fer un rotatiu per informar i fer reflexionar als joves durant les hores mortes als bars de les universitats. Pel camí que anem és millor llegir la composició i la data de caducitat de les patates xips o la cervesa que perdre el temps amb determinades publicacions.

(Per cert, a la Universitat de Girona no hi ha cap quiosc on comprar un diari o una revista.)

dilluns, d’abril 25, 2005

POSTAL DE CAP DE SETMANA

Un amic m’explica perquè els nusos a la quarta dimensió es desfan. Mentre, un altre, que entén la vida com una cosa pura i filosòfica desxifra l’explicació amb precisió de cirurgià. No entenem molt bé l’embolic que suposa desfer un nus en una dimensió que no podem comprendre, però la cervesa i els glaçons desfent-se en una piscina de whisky ajuden a comparar la matemàtica i l’esport. A l’altre costat de la taula (on fem la sobretaula) un rastes que punxa discos i que estudia telecomunicacions, discuteix amb la seva parella i una de les solteres més preuades de la colla, sobre un disc d’or que va enviar la NASA a l’espai perquè els homenets verds, si mai el trobaven, sabessin que a la terra a banda d’autodestruir-nos i de ser una de les espècies més idiotes també hem evolucionat a força d’entrebancar-nos quaranta vegades amb la mateixa pedra. Que bonic és tornar a casa...

diumenge, d’abril 17, 2005

MANS ENLAIRE

Si un dia en un supermercat arribeu a la caixa per pagar i comproveu que la llet que heu agafat d’una lleixa està caducada segur que no tindreu cap problema per canviar-la per una en bon estat. El mateix us passarà si un dia el vostre barber, amb tota la bona fe del món, se li escapa la tisora i us talla un tros d’orella. Com a mínim us regalaran tres tallades més per arreglar el desperfecte. Els empresaris tenen clar que un client descontent pot aconseguir arruïnar-los el negoci per aquell fenomen tan literari del boca orella.
No passa el mateix amb les trucades de telèfon. Perquè haig de pagar una trucada que m’he passat la meitat dels minuts intentant trobar cobertura i mantenint una conversa completament surrealista? Em sents... ? Què dius? Un moment que estic a casa i no tinc cobertura... Què li passa a la Tura? Que NO TINC CU-BER-TU-RA? Ah, vols que et truqui un altre moment? Ara millor? Que has anat a recollir el nen a la guarderia? Què li ha passat al nen? Que si has anat a recollir el nen a la GUAR-DE-RI-A? ... no et sento bé. La situació es pot allargar una colla de minuts.
Puc arribar a entendre que això passi entre una persona que està a Austràlia i una altra al Pirineu català. És de jutjat de guàrdia, mai millor dit, que es produeixi aquesta situació quan el nostre interlocutor està a la mateixa ciutat que nosaltres. Com diuen al camps de futbol quan l’àrbitre s’inventa un penal inexistent a l’últim minut a favor de l’equip visitant: mans enlaire això és un atrac!

dimarts, d’abril 12, 2005

PREGUNTA!

L’altre dia un amic amb va plantejar la següent pregunta: si Batasuna demanés el vot pel Partit Popular per les eleccions d’aquest diumenge al País Basc, creieu que hi hauria algun partit polític que demanaria la il·legalització del partit d’Aznar, Rajoy o Acebes? A veure si em feu veure la llum que jo no ho tinc gens clar.

divendres, d’abril 08, 2005

LABANDA

Jordi Labanda s’ha convertit en els últims deu anys en un dels il·lustradors més influents del panorama de les arts gràfiques. Haig de reconèixer que sempre m’ha agradat la forma cool que té de veure la vida. Les crítiques a aquest artista del glamour li han vingut en aquest sentit. Labanda il·lustra la “pijaria de la capital catalana”, diuen alguns. Sí, i què passa? Que per tenir la consciència neta s’ha de dibuixar als pobres i als més desvalguts? No crec que es pugui criticar una artista per les temàtiques que tracta, sinó per com les tracta. Segurament per com les tracta tampoc. No ho tinc clar. Els artistes han de crear lliurament i és el propi públic (tots nosaltres) els que comprem, jutgem i valorem la seva l’obra.
El que no es pot suportar són la quantitat de labandistes (que no li arriben a la sola de la sabata) que han aparegut darrerament. Estan podrint l’obra de Labanda i dóna la sensació (equivocada) que en Jordi publica i fa coses a tot arreu (un veritat a mitges). I Custo Barcelona?

dissabte, d’abril 02, 2005

PIUS 23

No m’havia plantejat mai la possibilitat de ser escollit Papa. Segurament vosaltres tampoc. Un cop Joan Pau II passi a millor vida la maquinària de l’església ha d’escollir qui serà el seu successor. Tothom que sigui catòlic té possibilitats d’entrar a la travessa. A mi de petit em van batejar i fins i tot vaig fer la primera comunió, però a banda d’assistir a la missa del gall, algun enterrament de tant en tant i els batejos de torn, les meves aparicions a la casa del Senyor han estat escasses. No sé si el Vaticà està al cas de la meva fe. Grans conspiradors especulen que l’església catòlica és la xarxa d’informació més important del planeta. Presència a tots els països i santuaris als racons més inaccessibles. Uns informadors (el capellans) que a través de les confessions saben les penes i misèries de gairebé tot el globus terraqui. Jo no em confesso habitualment, però qui sap si algú quan es confessa explica la meva vida.
Estic totalment trasbalsat. Què faré si sóc l’Escollit? S’ha acabat el sexe a la meva vida? Quin clima fa al Vaticà? El llatí mai va ser el meu fort. Podré utilitzar el català quan em dirigeixi als fidels a la plaça de Sant Pere? I el look? El blanc no és el meu color predilecte. És complicat no us penseu. Mmmm... Ja ho tinc! Em diré Pius 23. Sempre em va agradar el gran Michael Jordan. Seria un bon homenatge, no creieu?