Estic indignat. Molt indignat. He vist les imatges on es veu en Ronaldo, jugador del Real Madrid de futbol, tirant una botella d’aigua a la graderia després de ser substituït pel seu entrenador en el partit d’aquest passat cap de setmana contra el Màlaga. Qui s’ha pensat que és aquest pallasso? Amb tot el respecte que em mereix aquesta professió. Ronaldo és un exemple per milions de persones (nens inclosos) que segueixen aquest esport que cada dia fa més ràbia. Cobra mil milions nets d’impostos de les antigues pessetes per temporada. Publicitat al marge. Aquesta segona volta de la lliga només ha marcat un gol. Repeteixo, un dels millors jugadors del món, només ha tocat la xarxa una vegada en deu partits.
La lliga professional ha decidit, ja era hora, lluitar contra els racistes que van als camps cada setmana a veure el futbol. Un joc on vint-i-dos persones intenten fer entrar com més vegades millor una pilota a la porteria del contrari. Ho dic, perquè a vegades això que sembla tan obvi se’ns oblida a tots. És intolerable que espectadors reprodueixin els sons dels primats quan un jugador de color toca la pilota o que als camps de mig país hi hagi banderes nazis o franquistes. Això s’ha de combatre des dels clubs i des dels que remenen les cireres en aquest negoci. No es pot permetre, però, que un jugador, per molts insults que rebi, agredeixi a la gent perquè el que li diuen no li agrada. A mi tampoc m’agrada que el meu cap em faci crits quan faig la feina mal feta o que el conductor del darrera m’insulti quan m’he saltat un stop sense voler. Què em toca? Doncs aguantar-me.
Algú li hauria de recordar a aquest nen mimat, que és qui és per tots els seguidors que omplen els estadis, pels que compren productes on ell posa la cara o pels milions d’individus que dipositen les seves il·lusions en les seves jugades. M’agradaria que per un moment estigués a la pell de la gent que té problemes per arribar a final de mes i que s’esforcen tots els dies de l’any per tirar endavant la família per vuit-cents euros mal comptats. Llavors sabria el que és sentir-se menyspreat per la societat. Sabria què significa arribar amb mal d’esquena a casa després d’una dura jornada de treball com segurament arribava la seva mare cada dia mentre ell jugava a futbol en un carrer de Brasil. I després diuen que no els pugen els fums al cap...
La lliga professional ha decidit, ja era hora, lluitar contra els racistes que van als camps cada setmana a veure el futbol. Un joc on vint-i-dos persones intenten fer entrar com més vegades millor una pilota a la porteria del contrari. Ho dic, perquè a vegades això que sembla tan obvi se’ns oblida a tots. És intolerable que espectadors reprodueixin els sons dels primats quan un jugador de color toca la pilota o que als camps de mig país hi hagi banderes nazis o franquistes. Això s’ha de combatre des dels clubs i des dels que remenen les cireres en aquest negoci. No es pot permetre, però, que un jugador, per molts insults que rebi, agredeixi a la gent perquè el que li diuen no li agrada. A mi tampoc m’agrada que el meu cap em faci crits quan faig la feina mal feta o que el conductor del darrera m’insulti quan m’he saltat un stop sense voler. Què em toca? Doncs aguantar-me.
Algú li hauria de recordar a aquest nen mimat, que és qui és per tots els seguidors que omplen els estadis, pels que compren productes on ell posa la cara o pels milions d’individus que dipositen les seves il·lusions en les seves jugades. M’agradaria que per un moment estigués a la pell de la gent que té problemes per arribar a final de mes i que s’esforcen tots els dies de l’any per tirar endavant la família per vuit-cents euros mal comptats. Llavors sabria el que és sentir-se menyspreat per la societat. Sabria què significa arribar amb mal d’esquena a casa després d’una dura jornada de treball com segurament arribava la seva mare cada dia mentre ell jugava a futbol en un carrer de Brasil. I després diuen que no els pugen els fums al cap...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada