REMORDIMENTS?

Quan fa pudor de merda, és que algú o alguna cosa s’ha cagat. Que la policia no és tonta. Fa unes setmanes escrivia en aquest blog que no em creia el tema de l’home del piano (Piano Man) i ho atribuïa a una campanya de màrqueting. Anava errat, però no molt. L’estafador resulta que ho feia veure. Es volia suïcidar, aquesta és una de les teories, perquè havia perdut la feina, no ho va aconseguir i va enredar a mig món. Cal reconèixer que té el seu mèrit que gent dels cinc continents estigui pendent de la seva història. Estic encuriosit per varies coses d’aquesta història que encara li pengen alguns interrogants. Un és la infermera que va entrar a la seva habitació com cada dia i va dir:”Què, estàs disposat a parlar avui?”. Ho devia dir protocol·làriament, sense donar-hi molta importància. La sorpresa va saltar quan aquell jove que no havia obert boca en quatre mesos i mig, va contestar que “Sí, crec que avui ho faré”. A la infermera com a mínim li van caure les llibretes a terra i va anar corrent a trobar els metges per explicar-los-hi tal fenomen. “Què l’home del piano ja parla. Ja parla, ja parla...” imagino que cridava pels passadissos de la clínica tota emocionada. A la sala de descans dos o tres metges, fumant una cigarreta, perquè els metges també fumen, segur que la van mirar amb cara d’indiferència. “Sí, portem quatre mesos intentant-ho, i avui t’ha parlat a tu... ja. Vols dir que no et convenen unes vacances?” podia haver comentat un dels metges. La segona part de la història és ficció, però fins que el jove “pianista” contesta és tot cert. Bé, així ho han publicat els diaris anglesos. Que tampoc és cap garantia. Tan se val i tornem a la pregunta que es fa tothom: per què va decidir parlar aquell dia? El jove havia aconseguit enganyar a tothom durant quatre mesos, no podia aguantar la resta dels seus dies i viure a cos de rei? És només una qüestió de remordiments? Em sembla que Hollywood s’ha quedat sense pel·lícula.