L’amic més friki que tinc, sense cap mena de dubte, em va fer arribar fa un parell d’anys a les mans un còmic “que ja veuràs que t’agradarà molt. És un obra mestra. Mira quin domini té del blanc i el negre aquest tiu. No saps si dibuixa amb un color o amb l’altre. És al·lucinant. Per cert, vull que me’l tornis tal i com te l’he deixat que sinó te la tallo”, em va dir en Jaume amb l’estil que el caracteritza. No mentia. El còmic en qüestió era Sin City de l’il·lustrador Frank Miller. El ritme narratiu em va deixar impressionat. L’explosió imaginativa de l’autor, sort que la materialitza en unes pàgines de paper, perquè en aquest cas, utilitzant el tòpic, el paio seria una psicòpata en potència, és increïble. Fins i tot vaig utilitzar alguna de les vinyetes per un treball de la universitat.
Aquest dissabte em sona el telèfon després de dinar i una veu em diu: “A les quatre vaig a veure Sin City, si vols venir sigues un quart abans de començar davant el cinema. No t’esperaré”. No fa falta que us expliqui qui trucava. És l’adaptació més ben feta d’un còmic que he vist mai al cinema. Robert Rodríguez, va haver de fer moltes proves per convèncer un Frank Miller que veient els antecedents de passar les vinyetes a la gran pantalla no volia convertir la seva obra d’art en carnassa per les productores de Hollywood. Per tancar el trio de “directors” van demanar la col·laboració d’un friki més friki que el meu amic: Quentin Tarantino. Han mantingut fidelment l’estètica i la intensitat dels personatges i per una vegada no ens fan empassar el sucre amb el que envolten les pel·lícules yankis.
Aquest dissabte em sona el telèfon després de dinar i una veu em diu: “A les quatre vaig a veure Sin City, si vols venir sigues un quart abans de començar davant el cinema. No t’esperaré”. No fa falta que us expliqui qui trucava. És l’adaptació més ben feta d’un còmic que he vist mai al cinema. Robert Rodríguez, va haver de fer moltes proves per convèncer un Frank Miller que veient els antecedents de passar les vinyetes a la gran pantalla no volia convertir la seva obra d’art en carnassa per les productores de Hollywood. Per tancar el trio de “directors” van demanar la col·laboració d’un friki més friki que el meu amic: Quentin Tarantino. Han mantingut fidelment l’estètica i la intensitat dels personatges i per una vegada no ens fan empassar el sucre amb el que envolten les pel·lícules yankis.
1 comentari:
Realment la pel.lícula és genial. Ahir la vaig anar a veure i ja tinc ganes de tornar-hi, perquè tinc la sensació (si no la certesa) que em vaig perdre unes quantes coses. Per cert, que el cine em va costar l'equivalent a poc més d'un euru. Sorprenent, no?
Publica un comentari a l'entrada