PINÇA ALS COLLONS

Estic fart de veure uns personatges, normalment joves encara que també n’hi ha algun de granadet, que van per la vida amb cara de tenir una pinça als collons i mirant malament a tota persona amb qui tenen contacte visual. És una mirada desafiant amb ganes de buscar brega. Els veus dins dels cotxes, caminant pel carrer, des d’un balcó, dins els pubs i discoteques, esperant l’autobús, en el supermercat... És igual, són com una plaga. Un dia d’aquests anirem a pixar i en trobarem un dins la tassa del lavabo dient “i tu què mires?”. M’irriten perquè sóc bon jan de mena i sempre abaixo la mirada amb cara de “no em peguis, que jo no he fet res” i em fot molt. Es pensen que són els xerif de la ciutat que han de vigilar que els conciutadans fem bondat. Puc “entendre” que quan van sols tenen aquesta actitud perquè es duen sentir com els reis de la selva, però que facin el mateix quan van acompanyats de les seves xicotes és de jutjat de guàrdia. Normalment porten la ma al cul de la seva parella i fins i tot quan els hi fan un petó (amb llengua, per suposat, que ells són molt homes) obren els ulls per seguir desafiant als vianants. Aquestes noies com els aguanten aquests paios? No els hi veus mai cap somriure. Perdoneu, és veritat, només riuen quan estan amb altres de la mateixa espècia i parlen de cotxes, de futbol o de noies (que no siguin les seves, per suposat). No tinc cap solució racional per solucionar aquesta xacra social perquè si se’m desborda la imaginació em surt una vena que no m’agrada gens.