Què collons hi fotia un pianista amnèsic que només és capaç de comunicar-se amb els seus “cuidadors” a través d’un piano tirat en una illa anglesa? Aquesta incògnita porta de bòlit a mig món i tot just estem al principi de l’efecte mediàtic que aquesta història tindrà. D’aquí a uns mesos m’hauré de retractar, però aquí va la meva teoria. Tot plegat és una gran campanya de màrqueting al servei de ves a saber quins interessos empresarials. Les idees dels equips de comunicació de les grans multinacionals estan en hores baixes. En un món cada vegada més podrit sorprendre a la gent és pràcticament impossible. No trobo esbojarrat agafar idees de la literatura clàssica d’aventures per vestir de poesia i romanticisme pàgines de diaris, minuts de ràdio i algun frame de televisió. D’aquí a uns mesos aquest paio tindrà la seva pel·lícula, farà concerts per mig món i curiosament no es recordarà de les models que hauran passat pel seu llit amb ganes que els hi toqui algunes tecles.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada