La meva besàvia diria que Déu em va castigar de petit sense dormir perquè era un marrec molt nerviós i entremaliat. El càstig consisteix en no agafar la son fins dos o tres hores després de ficar-me dins el llit. No és que la companyia m’entretingui molt, perquè últimament és més aviat escassa, sinó que els somnis es resisteixen a arribar. Són moments estranys. Les converses del llarg del dia, els maldecaps i els periodistes radiofònics es barregen en una nebulosa mental difícil d’explicar. No em poso excessivament nerviós i tampoc m’arrenco la pell a tires. Els minuts passen i sense saber com el cap decideix descansar i esperar el soroll del despertador que fa acte de presència pocs minuts després. La majoria dels mortals us faríeu l’harakiri si us passés una cosa semblant. Aquest text no és res més que una invitació per descobrir què col**** foteu vosaltres. No tinguin vergonya i parlin sense asteriscos.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Uffff
Si que et desesperes aviat!!! ;)
Un cop passades 72hores sense poder tancar els ulls. Un cop suportades dos nits consecutives estirat al llit a l’espera del temut “riiing”, sense ser capaç ni d’arribar al primer REM. Descobreixes com descansar sense obligar-te a dormir, com entendre el son com un plaer i no com una obligació monòtona. Experimentes el teu cos immòbil com es desactiva, com comença a pesar sobre el matalàs, com afluixes el gas i et disminueix el metabolisme evitant els nervis, l’angoixa i l’estrès de caure en la paradoxa d’imposar-se el descans.
Kram
Publica un comentari a l'entrada