AMBIENTADOR

Hi ha senyores (cada dia més senyors també) que no coneixen la dosi justa de colònia o perfum que s’han de posar per sortir al carrer. Això no s’ensenya a les escoles. Almenys a les que jo he anat. No és estrany arrufar el nas i posar els ulls com un xinès quan una d’aquestes fragàncies no t’agraden y la persona en qüestió se n’ha posat en accés. Millor que en sobri no pas que en falti, deuen pensar equivocadament. Sempre he pensat que un dels secrets d’una bona colònia és que només es pugui olorar quan la distància entre dues persones és més aviat curta. Accepto que a primera hora del matí l’ona expansiva de combinacions florals sigui més grossa, però com més avança el matí, si això no minva, enlloc de millorar les relacions les bombardeja. Sí, els fumadors també desprenem una ferum considerable. D’aquest tema, com deia en Pujol, ja en parlarem un altre dia.
Això de les olors no és fàcil. Gens ni mica. Al lavabo de la meva feina no té ventilació natural. O sigui, que les finestres, sinó reconstruïm tot l’edifici no arribaran mai. Per tant, tota l’oxigenació de l’aire depèn d’un petit extractor que col·lecciona ventositats. Hi ha secrets perquè el que vingui al darrera no noti la feina de l’anterior, però cap sistema és efectiu al 100%. Per aquest motiu, el més habitual és tirar desodorant polvoritzat. Aquí està el problema! Si tres persones seguides van, per dir-ho de forma elegant, a llegir el diari a sobre d’un dels productes d’en Roca i quan acaben utilitzen el “flit, flit, flit”... el quart, preferiria que els seus budells tinguessin més paciència. Pot semblar un conflicte sense importància, un tonteria d’algú que no sap de què parlar. Aneu equivocats. Un dia rodó (com aquell spot de Donuts) pot capgirar-se per un empatx de perfum o una saturació d’ambientador en dos metres quadrats que has de visitar per obligació.

EL CONILL DEL PRESIDENT

En Jesús, un amic que està treballant i aprenen de la vida a molts quilòmetres de distància al nord d’Europa, m’ha fet arribar aquesta fotografia que pot mantenir el mateix títol que el post d’ahir. La imatge s’ha d’acompanyar d’una petita explicació. Supersarkozy es menja un conill una mica més cuit i menys tendra que aquest. La fotografia té 15 anys. A la propera roda de premsa multitudinària on el President francès airegi la seva vida personal algú li haurà de preguntar si aquest plat és digne de la millor cuina republicana. Bon appétit!

EL CONILL DEL PRESIDENT

He buscat un adjectiu i no l'he trobat...

REGAL

Facto Delafé y Las Flores Azules és un d’aquells grups que molta gent ha descobert a través de l’últim spot del Corte Inglés. Me’n alegro per ells que tinguin més difusió. Desprenen elegància i bon rotllo. Els tres cervells del projecte, a més, són de la metròpoli barcelonina.
El vídeo que he trobat per la xarxa a través de Youtube, és un muntatge que ha fet un internauta. Una delícia de cançó per uns dies on la religió catòlica marca paquet per tot el territori amb aire de mala llet. Tristesa i penediment és el desprenen la majoria d’actes dels propers quatre dies. Alguns diuen que és tradició, sí, però també una exhibició de poder. Em perdré pel Ripollés i també vull veure el mar. Un luxe viure a les Comarques de Girona.

AKASVAYU A TURÍ

L’Akasvayu s’ha classificat per la final a vuit de Turí de la ULEB Cup. Aquesta és la segona lliga més important d’Europa en el món del bàsquet i un èxit per aquest club gironí. Ho escric en aquest racó de la xarxa perquè si heu vist els informatius de la majoria de televisions que teniu sintonitzades a casa vostra, sabreu que els Lakers han guanyat per dos punts la passada matinada, sense que en Gasol jugués perquè té una lesió al turmell, però imatges de la victòria dels homes de Pedro Martínez ahir a la nit a Fontajau ben poques.
Que l’esport a Catalunya és sinònim de Barça, ja fa temps que ho sabem. Per molt que els clubs més humils de totes les disciplines esportives vulguin canviar aquesta tendència és complicat. El castell és molt gran i amb els fonaments molt estables per destruir-lo d’un dia per l’altre. Cal dir també que la majoria de gent som del Barça i volem teca blau i grana fins a quedar empatxats. Això no treu que tot l’esport quedi reduït al que passa al Camp Nou. Sí, es parla d’altres coses, però de forma molt residual. I això és un peix que e mossega la cua. O parlen de tu o és difícil que la gent estigui interessada pel que fas. No és fàcil girar la dinàmica. Que parlin molt del Barça, de l’Alonso, d’en Nadal o del Madrid, s’entén. Però,... cada dia hem de saber els punts que ha fet en Gasol i els altres jugadors catalans o espanyols que juguen als EUA? No!
La NBA, fins fa quatre dies només interessava als malalts (en el sentit positiu de la paraula) del bàsquet. I crec que continua essent així. Només uns estranys (ara en diuen frikis) tenien les parets de casa seva plenes de pòsters del 23 dels Bulls i col·leccionaven cromos dels jugadors. Com un servidor. En aquell moment, els “futbuleros”, ens miraven com uns “rarus” a tots els que seguíem la NBA.
Si algú vol que els pavellons de bàsquet de la lliga ACB tinguin ànima i esperit, sobretot per ciutats o demarcacions com Girona que no tenim cap equip de futbol a primera divisió, les coses han de canviar molt. No hi ha dubte, que els 7 punts i els 3 rebots d’en Navarro, interessen ben poc a la majoria de mortals com per tapar els èxits esportius dels equips d’aquí. El clubs de l’ACB han de d’aparcar els complexes i moure els fils que facin falta per canviar aquesta perillosa tendència informativa.

DALAI DALAI

Com milions de ciutadans a tot el món vaig anar a les manifestacions en contra de la guerra de l’IRAK. Segons una xifra de la Wikipedia, varen sortir al carrer més de 10 milions de persones el 15 de febrer de l’any 2003 a tot el món. Alguns vespres, amb els companys de pis, varem picar fins a quedar sords les olles i paelles des del balcó de la Plaça Josep Pla de Girona perquè la primera bomba no caigués en un país llunyà que tres obcecats (Bush, Blair i Aznar) tenien ganes “d’alliberar”. Quin eufemisme! Quina ràbia que produeix la prostitució de les paraules! La frustració en veure que tot allò no havia servit per res quan per la televisió, com si fos un videojoc, ens retransmetien la guerra en directe, va ser brutal. En aquell moment tots ens miràvem Irak amb els ulls plorosos. Era el conflicte que ens menjàvem cada dia a través dels mitjans de comunicació. Cinc anys després, de l’Irak no en parla ningú i la manifestació de Barcelona (en contra de la guerra) del passat cap de setmana va congregar quatre gats. Aquesta setmana, per la proximitat dels Jocs Olímpics de Pequin, tothom parla del Tibet. Passarà el mateix. Després que el soufflé s’enfili fins estar apunt d’esquerdar-se es desinflarà. El budistes han d’aprofitar la conjuntura política actual per resoldre un conflicte enquistat. Les cinc anelles olímpiques tenen un poder difícil d’igualar. Li he escoltat diverses vegades al reconegut publicista i director de la cerimònia d’inauguració de Barcelona 92, Lluís Bassat. És una de les marques amb més valors positius al seu ADN.
Ara, imagineu-vos per un moment que sou els escollits per ajudar que la Xina i el Tibet arribin a un acord i firmin la pau. Tinc clar, amb quina de les dues cares, em posaria d’acord amb menys temps.

TATUATGE

Les converses amb amics i coneguts van d’un lloc a l’altre i mai pots preveure el destí. En la majoria de casos és impossible reconstruir el fil que va del tema inicial a l’adéu final. Parlo d’aquelles xerrades llargues i sense pressa, apassionants i avorrides en parts iguals, depèn del dia i la companyia. Ahir vaig viure durant molta estona des d’un discret segon pla una conversa entre dues persones. Quan finalment vaig intentar entrar en el debat per ficar una mica de salt i pebre a la tertúlia, va aterrar sobre la taula la següent qüestió: si fossis el propietari d’una botiga de tatuatges i entrés una persona demanant que li dibuixis amb agulles una esvàstica al pit, què li diries? La pregunta genera debat si aquest símbol et fa venir arcades i et produeix al·lèrgia. En cas contrari, no hi ha debat ètic i de cap altre tipus. Jo tinc clar que diria que no! Bé, almenys això és el que em va sortir en aquell moment sense pensar-ho. Les altres dues persones (que no comparteixen de cap de les maneres el nazisme) em varen argumentar que si tens un negoci d’aquestes característiques has de fer coses que no t’agraden i que aquesta en pot ser una. Què feries tu?

LA PATATA CALENTA DEL PSC

Si jo fos Carme Chacón hauria arribat a les 8 del matí a casa acompanyat d’un gat molt gros avui al matí. El seu estat no li permet i la responsabilitat, imagino que tampoc. La imatge als diaris de la diputada dirigint-se a Can PSC del carrer Nicaragua de Barcelona amb un got amb gel als dits, és lletja. No sé com s’ho ha fet aquest noia, només té 37 anys, però ha aconseguit més d’un milió i mig de vots pels socialistes a Catalunya. Perdó, o els ha aconseguit el ZP? O el seu cap de campanya? O la l’estratègia de “que ve el llop”? O la crispació i l’odi que han generat els populars els darrers 4 anys envers Catalunya pensant que amb la resta d’Espanya en feien prou per guanyar les eleccions? O que tot i els errors han fet les coses ben fetes? O és per culpa de les equivocacions dels altres partits? O el bipartidisme exagerat que hem viscut i que estic convençut que en el futur anirà a més? I el factor tripartit com ha influït en aquestes eleccions? Segurament una mica de tot plegat ha fet que Catalunya sigui percebuda per la resta de l’Estat com a territori desorbitadament socialista. Només cal mirar el mapa de colors que ha quedat com a conseqüència de les eleccions d’ahir . Espero que en Zapatero ho tingui clar, tot i que aquí sabem que això no és ben bé així. Tot plegat té molts matisos i cada cicle electoral té les seves normes. Faltarà veure aquesta legislatura quin paper juga el PSC com a principal interlocutor dels catalans a Madrid, perquè la resta de partits, encara que estiguin una mica collats per estar dins o fora del govern català, no els hi deixaran passar ni una sola errada. Tot i que abans de passar-los la patata calenta, el que primer han de fer, és arreglar els problemes interns i analitzar els resultats seriosament. Chacón i companyia ja no podran utilitzar aquell argument que el PP quan manava no va fer res per Catalunya. Ells, són ara els protagonistes més que mai.
I en Mario i la seva nena? Aquests em preocupen poc ara mateix. De totes maneres s’albira una nova estratègia dins els populars? Mireu què deia el director del MUNDO aquest matí en una conversa amb internautes a la seva pàgina web.

“Los problemas del PP en Cataluña son de dos tipos: el mensaje general del partido y su liderazgo allí. Me parece más importante resolver lo primero. Es decir encontrar una manera de defender la unidad de España que sea compatible con el respeto y la potenciación de la identidad de Cataluña. El voto útil ha funcionado en la izquierda, pero no en el centroderecha. Al final el Estatuto le ha sido muy rentable a Zapatero pero de ahí se van a derivar algunos de los grandes problemas que le esperan.”

JO ANIRÉ A VOTAR

El PP de Girona durant aquesta legislatura ha estat un cúmul de despropòsits. En gran mesura perquè quan els resultats electorals no acompanyen a dins els partits les famílies polítiques es disputen el lideratge. La expresidenta, Concepció Veray, va ser defenestrada per l’ala més dura del partit coincidint amb l’aterratge de la candidata per les eleccions Generals del 9 de març Alicia Sanchez Camacho. Els ganivets en els despatxos del carrer Migdia de Girona han anat amunt i avall els últims mesos. Però la dreta ja ho té això. Quan és l’hora de la veritat tothom callat i a obeir ordres. Qui es passa de la línia oficial se li talla el cap i llestos. Totes les tensions internes han quedat aparcades portes enfora. Existeixen, no en tingueu cap dubte. Ho reconeixen en veu baixa quan els micròfons no són al davant. Algú ha vist Veray o Enric Millo en algun acte del PP? Jo no.

S’ha de dir, que a diferència dels altres representants gironins al Congrés dels Diputats, a la noia de Blanes a les Comarques de Girona no se li ha vist el pel aquests 4 anys. En els comicis de l’any 2004 es va presentar per Barcelona. Cal reconèixer que el risc que corre és important. A Lleida i Girona els populars no varen aconseguir representació. Són les úniques circumscripcions de l’Estat on el color blau no tenyeix el mapa.

Durant la precampanya i la campanya la candidata ha dut tots els peixos grossos del partit. Acebes, Zaplana, Rajoy, Gallardón, Pizarro i un llarg etcètera de càrrecs amb els que ha compartit despatxos a Madrid. L’Aznar, de moment, encara no ha trepitjat les comarques de Girona. Desconec el perquè. Alguns analistes locals, i dins el propi PP, no tenen clar que aquests suports aportin més vots i aconsegueixin l’objectiu de la metralleta dialèctica Camacho . De moment, si les urnes no diuen el contrari, les enquestes li atorguen l’escó i contradiuen els que pensen així. Hi ha qui diu també, que un pal d’escombra trauria els mateixos resultats a Girona que un candidat amb pedigrí. Històricament els populars aconsegueixen uns 40.000 vots en aquesta demarcació. Sóc incapaç d’explicar la llei d’Hondt amb dos línies i detallar-vos les càbales que fan tots els partits per dir que ells són el vot útil perquè la ultradreta no surti. Una cosa està clara, com més gent vagi a votar, menys possibilitats tenen perquè el seu vot fluctua molt poc.

VIGILA, UN CAMIÓ!

A diferència de molta gent que critica les mesures de seguretat que aplica tan la DGT com el Servei Català del Trànsit, llevat d’aquelles que no són absurdes, que també en trobaríem, estic a favor de controlar els comportaments al volant per evitar assassins potencials. Paguen justos per pecadors en la majoria de casos, però quan la vida de la gent està en joc, s’ha d’actuar amb contundència.
Només cal moure’s una mica per les carreteres de casa nostra o entrar al Youtube i comprovar la quantitat de delinqüents que crescuts sobre les seves màquines cometen tot tipus d’imprudències i posen en perill la integritat dels que intenten conduir amb normalitat. Dubto de l’efectivitat de les campanyes que ens ataquen directament als ciutadans amb eslògans sortits de les empreses de publicitat. Sí que crec, i el comportament de la gent que m’envolta ho demostra, que retirar punts i posar multes importants econòmicament ajuden a reduir les imprudències. Qui no busca un conductor que no begui o decideix anar a sopar al costat de casa per no trobar els Mossos? Hem avançat molt en aquest aspecte en els últims anys.
El que trobo a faltar a les campanyes als mitjans de comunicació de les administracions, més que ofendre els conductors de turismes, és una crítica més feroç al comportament dels camioners. Molts d’ells, no els posarem tots al mateix sac, condueixen de forma lamentable. A l’autopista AP 7 en el seu tram de les comarques de Girona on només hi ha dos carrils hi ha “professionals” de la conducció que intenten avançar un company durant més de cinc quilòmetres en paral·lel. A menys de 100 km hora! Això és només la punta de l’iceberg del problema que generen els camions a les carreteres. A veure si acabem d’una vegada per totes amb aquella frase, si amb dediqués al món de transport em feria molta vergonya, de “vigila que és camió!”.

QUEDA'T A CASA!

Em repugna que algú surti de festa amb els seus amics i acabi dins una caixa de morts perquè un grup de desgraciats es diverteixen amb la violència. La mort del jove Josep Maria Isanta a la Patum de Berga de l’any 2005 va generar una indignació brutal a tot Catalunya i especialment al Berguedà. És exemplar la decisió de l’Audiència de Barcelona, fa unes setmanes, castigant per assassinat els autors amb penes de 25 a 43 anys de presó. Els Gossos, en el seu últim disc, descriuen el batec dels innocents en aquell episodi amb molt d’encert en una de les cançons del disc. Servirà d’alguna cosa en el futur que la justícia castigui durament els assassins? Sortiran de casa sense armes per anar a la discoteca? Eren preguntes que em feia el dia del veredicte.
Sembla que la resposta, o almenys en part, ens la podem imaginar després que aquest cap de setmana en un aparcament de Girona un altre jove, de nacionalitat dominicana, fos assassinat després de rebre un tret al pit en el pàrquing d’un discoteca de Mas Xirgu. Els mossos investiguen les causes dels fets i els periodistes de successos ens serveixen per entregues totes les dades que recopilen per intentar explicar el perquè. Sembla ser que no existeixen les bandes llatines a la ciutat dels quatre rius i que tot plegat és fruït d’una disputa entre joves sudamericans.

Mes preguntes. Hem de pensar que aquests casos formen part del percentatge de violents incontrolats que genera l’espècia humana o es pot fer alguna cosa per evitar-ho? Tant perillosa és la vida d’aquests energúmens que vagin pel món amb armes de fabricació casolana? S’ha d’exigir tolerància zero –expressió de mode entre els càrrecs polítics - amb els individus que surten de casa amb punys americans, navalles, gasos i altre tipus d’armament. Les nits de festa a la capital gironina ja són prou classistes com perquè tragèdies d’aquestes característiques encara ens facin més selectius escollin els locals d’oci nocturn on anem a prendre una copa o ballar una mica. No només depèn de l’esforç (demostrat amb escreix) dels autòctons que els nouvinguts tinguin una bona imatge. I dir això, encara que irriti a gent amb la pell molt fina, no és sinònim de racisme.

A TAULA

He superat amb èxit els primer tram d’aquest Nadal. No és fàcil. Que l’hagi superat, però, no significa que pugui cridar victòria perquè quan et confies tot se’t torna en contra. He estat amb la família, he anat de festa, he menjat molt i de moment, llevat del mocador de roba que m’han regalat, he vist pocs obsequis. Un any més no sé què demanar als tres reis. Tinc tot el que necessito, és veritat. I el que m’agradaria és massa car. Renovar mitjons i calçotets és urgent! De moment, però, creuem els dits o toquem fusta, no he agafat la maleïda passa del ventre que ha fet estralls entre el clan dels Corominas Cordomí. El dia de Sant Esteve la taula era una tragèdia. “No, no vull vi... cava tampoc, gràcies” deia el meu pare amb cara de compungit. “És molt bo” comentava la meva mare a la meva cunyada, sense haver provat res del plat, amb les seves ganes exagerades de quedar bé. El foie una mica més i es declara en vaga davant de tan de passotisme gastronòmic. Llevat de les meves carícies amb el ganivet va ser el gran oblidat del tec. És la metàfora d’una manera de fer ja caduca que encara es respira a moltes llars. Treure el millor a taula els dies “especials”, amb el perill que aquell dia determinat l’estómac et doni pel sac, en comptes de menjar el que et ve de gust quan el cos t’ho demana o l'ocasió s'ho mareix.

* Una abraçada i que tingueu una bona entrada d’any al grapat de lectors que de mica en mica ja no entreu en aquest recó d’internet perquè sóc un impresentable que tinc l’hortet ple d’herbes i ben oblidat. Intentarem millorar el 2008. No prometo res, però.

EL CAMBRER

Avui hem entrat en un bar qualsevol i al cap de poca estona, sense haver d’estar pendents del cambrer, un noi molt diligent, entre simpàtic i seriós, ens ha demanat què volíem prendre, ens ha entès amb l’idioma que escrit aquestes paraules i ens ha portat el que havíem demanat sense cap equivocació. Fins i tot la sacarina per prendre el tallat. La cosa no acaba aquí. La taula on ens hem assegut era estable i no estava plena de gots, tovallons rebregats i tasses de cafè amb el sucre ressec. La il·luminació del local no era escassa i el fil musical correcte.
El cambrer, llest com una gasela, ha vist que hem deixat el paquet de tabac al costat del mòbil, i repeteixo, sense haver de dir-li res o anar fins la barra, ens ha dut un cendrer net i ben eixut.
Durant l’estona que hi hem estat ha coincidit que poca gent entrava al local. Per iniciativa pròpia, no crec que fos l’amo de l’establiment, s’ha dedicat a netejar la barra, ordenar les cadires i atendre la gent. Com que la conversa s’allargava i la primera consumició s’havia esgotat, ens ha preguntat: "volen prendre alguna cosa més?". I no només això, al cap d’una estona ha entrat un amic per asseure’s amb nosaltres i ha vingut a demanar-li què necessitava. Us imagineu que tot el que us he explicat fos veritat? Anar a fer un cafè amb un amic seria un esdeveniment tranquil i no un despropòsit com és actualment.

ALÈ D'AMOR

És un acte d’amor seguir algú pel carrer quan sens alguna cosa especial per ell/a? No us espanteu que de moment encara no m’ha agafat per fer aquestes coses. De pitjors, sí, però aquesta de moment no. Em ve aquesta pregunta al cap després d’haver anat a veure “En la ciudad de Sylvia” y haver escoltat un tema dels Pets que es diu “l’amant que no et toca” que plantegen la qüestió. El film de José Luis Guerin (molt recomanable) planteja altres reflexions més profundes, però ja en parlarem, si s’escau, un altre dia. La persona amb la que he comentat aquest tema em va contestar un tallant “amor aquest comportament?”.
Apropar-se a algú amb la cautela d’un depredador, però amb la bona fe d’una tortuga trobava que era un acte romàntic fins que el seu comentari em va fer dubtar l’opinió inicial. Es tracta de mirar-s’ho des del punt de vista de la víctima. Pensar com es pot sentir algú quan percep a uns metres de distància l’alè d’un estrany que segueix el ritme nerviós que marca el seu cor. Aquell inquietant: qui és aquest? Què em vol fer? Pot ser aterrador. Millor no sentir-ho mai a la pròpia pell. Arribats a una segurament errònia primera conclusió se’n planteja una segona: i dels romàntics clàssics que de la timidesa aguda en fan el seu modus vivendi què en fem en un moment on qualsevol “relació” entre dues persones pot ser llegida, amb bona o mala intenció, com a assetjament?

UNA QUEIXA I UNA RECOMANACIÓ

FAIG TARD

No és la primera vegada que em passa. Anar a un concert de festa major o a una discoteca que han contractat un grup que estic interessat en escoltar i arribar tard. El motiu: no posen els horaris de les actuacions. Et passes la setmana calculant a quina hora ho poden fer. Mires els diaris i els cartells promocionals amb atenció i descobreixes que no, ni rastre de l’hora. Rumies, preguntes al restaurant on sopes si en saben alguna cosa, ho planifiques tot i, com que Murphie és un cabró, t’equivoques. És frustrant arribar i escoltar “moltes gràcies, sou els millors, fins l’any vinent”. Recordeu-ho si mai organitzeu un acte!

TERÀPIA DE SHOCK

Una de els actuacions més interessants de les passades Festes del Tura d’Olot, des les que vaig poder assistir, va ser la dels joves garrotxins Teràpia de Shock. Un grup de nois molt joves (entre 14 i 18 anys), que es comporten d’alt de l’escenari com autèntics gats vells d’aquest ofici. Acostumat a veure grups locals que toquen com estaquirots espantats, aquest nois em varen emocionar. No són un grup més amb talent com molts d’altres que intenten fer-se un forat en el món de la música. Si una discogràfica responsable confia amb ells i la sensació de “banda” i “bon rotllo” que transmeten ara amb només un any de vida continua, tenen l’èxit assegurat. El personal femení que escoltava el concert m’ha confirmat que són “guapos”. Un punt a favor més en la seva prometedora carrera. Queda escrit.

http://www.terapiadeshock.com

SENSE COMENTARIS

EL GRAN MASTURBADOR

Salvador Dalí va plasmar en el quadre “el gran masturbador” moltes de les seves obsessions. Les roques afilades de Cadaqués li van servir per crear uns dels olis més coneguts del s.XX. Aquesta obra datada de 1929 és visitada cada any per milers de persones al Museo Reina Sofía de Madrid. El que donaria Figueres per poder-lo tenir penjat a les parets del Teatre Museu Dalí!
Ara a l’Alt Empordà un regidor de Palau-Saverdera també serà conegut popularment com El Gran Masturbador. Aquest personatge que respon al nom de Miguel Martínez i que ha estat elegit pel seu poble com edil de CiU en les passades eleccions municipals, sembla ser que té la costum delictiva de practicar l’onanisme en públic en presència de menors.
Hem sabut que presumptament aquest senyor es tocava els genitals perquè una família de Barcelona ha denunciat als mossos que el passat 4 d’agost al Centre Cívic de Palau el Sr. Martínez va cridar la seva filla de 9 anys perquè veiés l’escena.
Explica avui Diari de Girona que els pares tenen el suport de l’Associació de Veïns on resideixen i d’un parell de veïnes del municipi que també estan disposades a testificar perquè segons explica una d’elles “trena anys enrere aquest mateix home es va masturbar davant de la meva mare i també ho ha fet moltes altres vegades davant de les nenes del poble”. Esperem que els fets siguin veritat i que el regidor sigui castigat per la llei (i rebi l’atenció psicològica necessària) perquè sinó la seva imatge estarà esquitxada per la resta de la seva vida.
El que convida a la reflexió és preguntar-se com és que si això ha passat tota la vida ningú s’ha atrevit a denunciar-ho. Han hagut de ser persones alienes a la vida diària del poble les que han pres la decisió? Hi ha moltes respostes possibles, però una en sobresurt. En aquestes comunitats on tothom es coneix els falta una bona tramuntanada que s’endugui les pors de la gent. No només a l’Empordà, a tot arreu. Molts racons de les parets de pedra d’aquests indrets idíl·lics pels “pixapins” durant el cap de setmana, amaguen les vergonyes que s’han tapat anys i panys amb el silenci còmplice de tothom. La roba bruta es renta a casa, és veritat, però és necessari tard o d’hora, fer la bugada amb els que podreixen el clima. Un dia parlarem què passa el dia de les eleccions municipals al voltant de les meses electorals on la pressió per votar un determinat partit és asfixiant perquè famílies senceres passen tota la jornada “fent guàrdia” per seguir tenint el control de tot plegat.

RAJOY PRESIDENT

Venen Pizarro (president d’Endesa) i Atienza (president de REE) al Parlament de Catalunya a donar explicacions de l’apagada del passat juliol i tots els nostres polítics, gallets com mai els últims dies, gairebé els hi posen una catifa vermella i els hi serveixen canapès perquè l’estada a Catalunya fos més grata. Li faig un massatge mentre s’espera senyor Pizarro? Quin ridícul més espantós. Semblaven xaiets davant aquests llops dels negocis. I és que aquests dos directius varen preparar la compareixença a consciència i sabien perfectament de què venien a parlar. Què es pensaven els membres del govern i l’oposió? Que una persona, per ser de Madrid, arriba a dirigir un imperi energètic per casualitat? En comptes de discutir amb tècnics especialistes en energia, tota la bancada de metges, historiadors i llicenciats en filologia catalana, amb dificultats per enviar un missatge de mòbil, fent-nos passar vergonya. El més trist de tota la història que es viure ahir al Parlament és que aquestes dos personatges varen marxar per la porta amb el cap ben alt i havent culpat el company de viatge. Estic convençut que de tornada a casa seva, junts amb el jet privat, reien satisfets tot recordant aquella dita que diu que “perro ladrador poco mordedor”. Avui sí, vinga a demanar la dimissió de la ministra de Foment. I ella, tota cofoia, dient que si algú l’ha de fer plegar serà el president del govern espanyol. L’altra dia un periodista radiofònic es preguntava en veu alta que si Zapatero perdia les properes eleccions no seria pel “pacte” amb els abertzales navarresos sinó per les constants crisis d’infraestructures de Catalunya. No sé si algú n’ha pres nota de tot el que està passant i la imatge que transmeten.

PLUJA A GIRONA

O Girona és impermeable o hem de fer repetir la carrera a tots els arquitectes de la ciutat. Sobretot els municipals. Amb poca pluja n'hi prou perquè tot quedi completament empantanegat. Voreres, places, carrers i entrades de pàrquing. Algú pot pensar que això passa només al Barri Vell perquè fa honor al seu nom. No! A les places noves, en principi ben fetes, la situació encara és pitjor. Rajoles posades en esbiaix, desenes de metres quadrats sense cap reixa per drenar i oscil·lacions estranyes que sobre el plànol ningú va planificar. És un escàndol sortir de casa i arribar a la feina (en un trajecte de set minuts) moll com un ànec tot i dur paraigües. Dels meus peus, ahir, se'n podien fer carn d'olla. Davant les meves queixes un companya de feina em va respondre “ja se sap que a Girona passa això”. Ah, molt bé. Doncs deixem-ho tot igual i no cal que hi busquem cap solució. Tampoc cal que les noves obres de la ciutat es facin amb més cura. Però no només és una qüestió de quedar moll. La pintura dels passos de zebra amb combinació amb l'aigua de la pluja converteix l'esquena d'aquest animal en una pista de gel superable per un noi de 25 anys, però un parany extremadament perillós per un vell amb bastó. Per no parlar de les rampes per a minusvàlids. Les gotes d'aigua les converteixen en impracticables. Per culpa de portar els peus en remull durant un bon tros de ciutat estic “cubant” un refredat important. Passo la factura de les despeses de la farmàcia a l'ajuntament o segueixo escrivint i em vaig repetint una i altre vegada fins a creure-m'ho que “ja se sap que a Girona passa això”?

ELS TEUS ULLS

Els nens molt petits són nens i les coses no han canviat al llarg dels anys encara que professors, pares i la societat en general s’entossudeixin en dir que si. Parlo dels nens i les nenes de menys de tres o quatre anys. Avui he vist una nena acompanyada de la seva mare que anava corrent amb la sana intenció de caçar un colom. S’ha aturat a dos pams aspectant, l’ha mirat encuriosida i quan ha fet el gest d’agafar-lo l’ocell ha marxat volant. La nena s’ha girat sorpresa, ha mirat la mare i s’ha fet un fart de riure. Una de les primeres fotografies que tinc a l’anorèxic àlbum de fotos de la meva infantesa (penseu que sóc el segon fill dels meus pares) és la mateixa imatge, vint-i-tres anys enrere en una altra ciutat. En la mirada d’aquella nena hi havia la meva, i en la seva, la meva i la vostra. Tots hem intentat caçar un colom quan encara teníem dificultats per enllaçar un grup de paraules. Quan es fan més grans el nens són més insolents, almenys la majoria, que abans, amb el consentiment dels seus pares. Aquests dictadors de quatre pams aconsegueixen el que volen a còpia de muntar el numeret en públic i en privat. La disciplina ha quedat com una rèmora del passat i aquest és un error modern dels fills dels progres que lluitaven per les llibertats col·lectives. El problema és de l’entorn, perquè els nens, continuen sent nens.