AMBIENTADOR

Hi ha senyores (cada dia més senyors també) que no coneixen la dosi justa de colònia o perfum que s’han de posar per sortir al carrer. Això no s’ensenya a les escoles. Almenys a les que jo he anat. No és estrany arrufar el nas i posar els ulls com un xinès quan una d’aquestes fragàncies no t’agraden y la persona en qüestió se n’ha posat en accés. Millor que en sobri no pas que en falti, deuen pensar equivocadament. Sempre he pensat que un dels secrets d’una bona colònia és que només es pugui olorar quan la distància entre dues persones és més aviat curta. Accepto que a primera hora del matí l’ona expansiva de combinacions florals sigui més grossa, però com més avança el matí, si això no minva, enlloc de millorar les relacions les bombardeja. Sí, els fumadors també desprenem una ferum considerable. D’aquest tema, com deia en Pujol, ja en parlarem un altre dia.
Això de les olors no és fàcil. Gens ni mica. Al lavabo de la meva feina no té ventilació natural. O sigui, que les finestres, sinó reconstruïm tot l’edifici no arribaran mai. Per tant, tota l’oxigenació de l’aire depèn d’un petit extractor que col·lecciona ventositats. Hi ha secrets perquè el que vingui al darrera no noti la feina de l’anterior, però cap sistema és efectiu al 100%. Per aquest motiu, el més habitual és tirar desodorant polvoritzat. Aquí està el problema! Si tres persones seguides van, per dir-ho de forma elegant, a llegir el diari a sobre d’un dels productes d’en Roca i quan acaben utilitzen el “flit, flit, flit”... el quart, preferiria que els seus budells tinguessin més paciència. Pot semblar un conflicte sense importància, un tonteria d’algú que no sap de què parlar. Aneu equivocats. Un dia rodó (com aquell spot de Donuts) pot capgirar-se per un empatx de perfum o una saturació d’ambientador en dos metres quadrats que has de visitar per obligació.