DALAI DALAI

Com milions de ciutadans a tot el món vaig anar a les manifestacions en contra de la guerra de l’IRAK. Segons una xifra de la Wikipedia, varen sortir al carrer més de 10 milions de persones el 15 de febrer de l’any 2003 a tot el món. Alguns vespres, amb els companys de pis, varem picar fins a quedar sords les olles i paelles des del balcó de la Plaça Josep Pla de Girona perquè la primera bomba no caigués en un país llunyà que tres obcecats (Bush, Blair i Aznar) tenien ganes “d’alliberar”. Quin eufemisme! Quina ràbia que produeix la prostitució de les paraules! La frustració en veure que tot allò no havia servit per res quan per la televisió, com si fos un videojoc, ens retransmetien la guerra en directe, va ser brutal. En aquell moment tots ens miràvem Irak amb els ulls plorosos. Era el conflicte que ens menjàvem cada dia a través dels mitjans de comunicació. Cinc anys després, de l’Irak no en parla ningú i la manifestació de Barcelona (en contra de la guerra) del passat cap de setmana va congregar quatre gats. Aquesta setmana, per la proximitat dels Jocs Olímpics de Pequin, tothom parla del Tibet. Passarà el mateix. Després que el soufflé s’enfili fins estar apunt d’esquerdar-se es desinflarà. El budistes han d’aprofitar la conjuntura política actual per resoldre un conflicte enquistat. Les cinc anelles olímpiques tenen un poder difícil d’igualar. Li he escoltat diverses vegades al reconegut publicista i director de la cerimònia d’inauguració de Barcelona 92, Lluís Bassat. És una de les marques amb més valors positius al seu ADN.
Ara, imagineu-vos per un moment que sou els escollits per ajudar que la Xina i el Tibet arribin a un acord i firmin la pau. Tinc clar, amb quina de les dues cares, em posaria d’acord amb menys temps.