HOUSE

L’arribada de Cuatro al panorama de la televisió estatal ha estat una gran notícia pels que busquem una oferta audiovisual més àmplia. Aquesta cadena és només l’aperitiu. Falta tot el banquet. No cal que em recordeu que ja fa anys que existeixen les plataformes digitals perquè aquestes només estan a l’abast d’uns quants. En els pisos d’estudiants o pisos compartits les factures de cada mes no deixen diners de sobres per pagar per veure la malt anomenada caixa tonta. La televisió digital terrestre (TDT) i la Sexta (una televisió generalista que està apunt de sortir) obligarà a posar-se les piles a tothom. Qui s’adormi perdrà el tren. Programes més especialitzats, més oferta, uns anunciants que no llençaran els diners per arribar a uns consumidors que no volen el seu producte i afloraran espais de més qualitat dirigits un públic més selecte i fidel. Els que ens agrada mirar la televisió i no ens fa vergonya dir-ho esperem que els programadors estiguin a l’alçada de les circumstàncies i sàpiguen separar el gra de la palla. De moment els dimarts a la nit després de les notícies de l’Iñaki Gabilondo es pot veure una telesèrie nord-americana que és senzillament genial: House.
http://www.cuatro.com/house/

"Qui s'han cregut que són?"

Les persones que tenen un discurs destructiu i pessimista de la vida em posen malalt. Hi ha ocasions que és gairebé impossible veure la llum del final del túnel perquè les circumstàncies t’hi obliguen. Comprensible i lògic. El que passa és que en aquest moments no et pots quedar assegut disparant contra tot i contra tothom mentre dins el teu cervell només retrunyen idees negatives. Hi ha mil persones per conèixer, mil festes per ballar, mil llibres per llegir, mil sobretaules per fer, mil pel·lícules per veure, mil feines per descobrir, mil restaurants per assaborir, mil ampolles per obrir, mil viatges per fer... No deixem que els genets de d’apocalipsis cavalquin pel nostre teulat tot el sant dia. Que la polseguera no ens faci plorar els ulls. Obrim les portes, deixem passar l’aire i posem-hi collons que tot plegat són quatre dies.

POLSERES DE DRETES

La polsera més famosa de la història és de color groc i la va posar de moda un dels millors esportistes del món: Lance Amstrong. Una idea original per recollir dòlars (euros) per una bona causa. La lluita contra el càncer a través de la fundació d’aquest ciclista. La polsera en qüestió se la van posar destacats actors de Hollywood i coneguts presentadors de televisió i com la pólvora es va escampar pels cinc continents. Fa uns mesos costava trobar gent pel carrer que no la portés. Un èxit total. Llavors per l’efecte còpia (massa present a la nostra societat) han sortint centenars de polseres més. Des d’equips de bàsquet fins agrupacions de tota mena. Són masses? Crec que sí, però qualsevol organització té dret a fer la polsera que més li vingui de gust. El moment culminant arriba quan descobreixo que hi ha una polsera de color blau barrufet en contra de l’Opa de Gas Natural a Endesa. Com que la dreta més rància (si Gas Natural no fes olor catalana a la majoria de la població li importaria una merda aquest tema) s’ha apuntat a la moda de les polseres em permeto la llicència d’aportar algunes idees. Una polsera de suport al tinent general Mena. Una que promogui el boicot als productes catalans més enllà del Nadal. Una en contra de l’Estatut català. Una de suport a la Cope. Una perquè en Josemari torni a ser president. Una en contra de la nova llei d’educació. Una en contra del gais (perdó, que utilitzin la paraula matrimoni quan decideixin casar-se). Una que digui: Acebes no mintió. Una perquè la balla de Melilla sigui més alta. Una en contra del retorn del papers de Salamanca. Una en contra de tot el que proposin en Carod i en Zapatero sigui bo o dolent... A veure si això serveix perquè d’una vegada per totes amb tant de pes se’ls hi abaixi el braç que fa massa anys que tenen enlaire.

DEIXIN PAS ALS COLDPLAY

Després del concert al Sant Jordi dels Coldplay cada vegada que poso un dels seus tres discos només puc imaginar-me en Chris Martin seduint les 18.000 persones que van omplir un dels pavellons més emblemàtics d’aquest país. Els astres es van alineà a la Universitat de Londres l’any 1998. Allà, quatre joves amb ganes de comunicar-se i explicar històries a través de la seva música es van unir per tirar endavant un projecte musical. Amb la gira X&Y els Coldplay s’han consolidat, amb el permís dels irlandesos U2 i els Rolling Stones, com un dels grups més sòlids, tan amb els discos d’estudi com amb els seus directes, del panorama musical. Martin, el líder del grup, és com una bona obra d’art. Com més l’escoltes, més matisos l’hi trobes. Espontani, íntim, energètic, humà, amical, i per sobre de tot, un músic amb majúscules. Ell i el seu piano són una orgia sexual. Amb només una humil bombeta a l’escenari redueixen un espai gegantí com el Sant Jordi en un pub anglès de pocs metres quadrats. Em reca un cosa. Espero que els anys no ens obliguin a veure els Coldplay des de la tercera graderia del Camp Nou. Amics, sempre podrem recordar que trenta anys després del dia que els nostres pares es van torrar amb cava celebrant la mort del dictador, nosaltres estàvem junts veient un espectacle genial.

LLADRES ALS BALCONS

Vagi per davant que m’agraden les festes de Nadal. No sóc d’aquells que es posen de mala llet quan a mig Novembre veuen llums de colors pels carrers de la seva ciutat. Trobo que és una tradició (ja ser que s’ha convertit en consumisme pur i dur) que no està gens malament mantenir-la i fomentar-la. El que passa és que cada any apareix l’element de decoració de mode. L’element decoratiu estrella d’aquests dies és un pare noel que s’enfila pel balcó. Quina ràbia que em foten. En el barri de Girona on visc hi ha tantes caques de gos sense recollir com pare noels als balcons. Un de sol, estarem d’acord, té una certa gràcia perquè és novetat. Dos al mateix bloc de pisos, penses que hi ha un veí gelós, i tots ens hem comprat alguna cosa per enveja. Ara, quinze pare noels al mateix carrer s’hauria de prohibir. Els ajuntament no fan ordenances per recordar als ciutadans mil i una tonteries? Doncs perquè en fan una altra que prohibeixi el nombre de lladres de plàstic que s’enfilen als balcons de les ciutats?

FESTA DE CAP D'ANY

Excel·lent:
L’ambient i el bon rotllo que hi va haver tota la nit. La Disco de Vic. Gent molt maca, bona música i una quantitat de femelles per metre quadrat que espantava. Hi tornarem! La selecció musical del sopar. Felicitats Dj! El local del parent d’en Dorca. Utilitzar un autocar per desplaçar-nos. La combinació de corbata, cinturó i sabates d’en Golet.

Aprovat:
El menjar. Bé, però es pot millorar. Sobretot el pica-pica. En Jaume. Va tenir un inici de festa espectacular (recordem el ball de la cadira al mig del menjador), però a mida que van passar les hores va decaure molt. S’ha fet gran? El meu refredat. Va fer que no estigués al 100% tota la nit. A la Disco no vaig defraudar les expectatives.

Suspès:
Dues noies que van treure fluids per la boca abans d’arribar a la discoteca. Ecs! El mal humor del conductor de l’autocar. Sinó volia treballar per Cap d’Any que s’hagués quedat a casa. Els avorrits i els que no es separen de la novia en tota la nit. No diré més. El preu abusiu de les entrades. Tan a Vic com als altres llocs. Boicot a l’abús de preus. Tota l’organització prèvia a la festa. Hem de canviar el sistema pel bé de la colla. Les comissions poden ser una solució.

*es va trobar a faltar la gent que estava de viatge. Varem pensar amb vosaltres.

Molt bon any a tots els lectors!!!

BON NADAL A TOTHOM!

El blog d’en Jordi espera que durant aquestes festes de Nadal sigueu molt feliços. Mengeu tonalades de torrons, tingueu paciència amb els familiars que s’emborratxen i feu bona cara quan el cagatió us porti els mateixos mitjons de cada any. Deixeu-me, per un dia, ser una mica ensucrat. Aquests dies són per estar amb els que més t’estimes. En el meu cas, sobretot la família i els amics. A més, aquest any és especial perquè alguns wekes que estan d’Erasmus passaran aquestes dates a l’orinal de Catalunya. Benviguts a casa! I sobretot beveu molt de cava català.

LAVABO DE SENYORES

Si un dia em troben dins el lavabo de senyores no s’espantin. Jo tampoc m’estranyaré gens si un dia els hi trobo a vostès. No aniré corrents a explicar-ho a amics i coneguts. Pot passar a tothom. El disseny gràfic ha evolucionat de tal manera que és impossible saber sense por d’equivocar-se que estem davant la porta del lavabo de senyors o de senyores. Què carai els ensenyen a l’assignatura de creativitat als estudiants de disseny gràfic? Tota la vida una icona ha servit per simplificar de manera gràfica i entenedora una determinada idea. Sense complicacions. Els nivells d’abstracció han arribat a uns extrems preocupa’ns. Unes sanefes amorfes són un jeroglífic sense solució possible per diferenciar un cosa tan animal i tan antiga com el sexe de les persones. En els temps que vivim el fum d’un cigar, una faldilla o un bigoti no són representatius de res. Anar depilat i portar faldilles no és exclusiu de les dones. Com no és exclusiu dels homes tenir unes patilles considerables i no dutxar-se en una setmana. Els temps han canviat i molts dissenyadors no han sabut adaptar-se al segle XXI.

LA BÈSTIA

El Bisbe de Girona, Carles Soler i Perdigó, juntament amb El Consell Presbiteral del Bisbat de Girona, una espècia de consell d’administració de la diòcesi de Girona format per uns vint capellans i el propi bisbe, han enviat un comunicat als mitjans de comunicació per denunciar el tracta que té la cadena radiofònica COPE (propietat de la Conferència Episcopal Espanyola) contra Catalunya.
El comunicat deixa perles com aquestes: “El que la COPE està sembrant als quatre cantons d’Espanya no és pas Bona Notícia: Desqualifica sistemàticament els polítics que considera contraris a les seves opinions, fins i tot insulta i injúria; de manera aferrissada denigra el Poble de Catalunya, les seves institucions, els seus governants”. Afegeixen: “Denunciem i protestem enèrgicament que una emissora que es presenta com a catòlica, abusi tan descaradament de la llibertat en que s’empara, contradient, amb el seu estil barroer i provocador, els principis i els ideals de l’evangeli” i acaben demanant que “la Conferència Episcopal Espanyola posi fi a aquesta situació”. Segur que catòlics i no catòlics que tenen una mica de sensibilitat hauran aplaudit les arriscades opinions dels dirigents del Bisbat de Girona. Jo estic contrariat. No creieu que és difícil determinar quan de menjar es pot donar a la Bèstia perquè no es faci més grossa del que ja és?

JA ENS TRUCAREM

L’adolescent enamorat es passa tot el dia mirant el mòbil per saber si la donzella dels somnis dona senyals de vida. Altres, que ja se’ls hi han esborrat la majoria de grans de pus de la cara, com babaus també esperen un senyal al seu cel·lular. El mòbil va entrar a les nostres vides com un objecte per salvar-nos de les catàstrofes naturals i amb els dies s’ha transformat en una arma perversa que ha tirat per la borda milers d’anys d’organització de l’espècia humana. M’explico. Abans del maleït (beneït) invent, la gent s’organitzava. Quan dos persones que tenien ganes de veure’s més endavant es deien adéu quedaven per retrobar-se en un dia i un lloc concret que a falta d’una desgràcia important i justificable era inalterable el compromís adquirit. Acumulàvem cites, amb més o menys encert, que complíem escrupolosament. Com que no estàvem localitzables permanentment, no es canviaven els plans. Doncs aquesta sana costum d’organitzar-se i complir els compromisos s’ha perdut per culpa del telèfon mòbil.
Es parteix de la base que tothom està vint-i-quatre hores al dia a disposició dels altres. Per què fer plans, si podem parlar en qualsevol moment? Collons, docs perquè un té dret a organitzar la seva vida! Estic convençut, tal i com passava no fa gaire temps, que saber que algú t’està esperant a l’aire lliure obliga a no arribar tard i anul·lar la cita a última hora perquè corres el perill de perdre una amistat, la parella o la feina. Que fàcil s’ha convertit ser un pocavergonya ben vist socialment. Enviar un missatge de text amb dotze faltes d’ortografies i justificar que ets un cafre que t’importa ben poc la persona amb la que has quedat perquè arribes tard, hauria de tenir una tarifa més cara que enviar un missatge de bona nit abans d’anar a dormir.

QUÈ ÉS KURU?

Aquest blog últimament està molt desfeinat. Fins i tot he sabut que alguns dels que el consulteu habitualment m’heu tret dels “favorits” del vostre cercador cansats d'entrar i no trobar res. No pot ser. Tranquils que tornarà a funcionar.
Jugant amb el Google (hi ha qui fa col·leccions de segells o papallones) he trobat un definició de Kuru i m’he quedat a quadres. Aquí va:
El "kuru" es una enfermedad neurodegenerativa causada por un prión. La palabra significa "temblor", uno de los síntomas de dicha enfermedad. Esta enfermedad es de desarrollo lento y los pacientes acaban muriendo. Se pensaba que era una enfermedad hereditaria pues estaba localizada en una tribu de Nueva Guinea. Sin embargo el trabajo de Gajdusek demostró que en realidad estaba causada por un agente infeccioso. Lo que ocurría era que en esa tribu de Nueva Guinea uno de los ritos funerarios consiste en comerse al difunto para así conseguir la transmisión de su sabiduría. Gajdusek demostró que lo que se transmitía en realidad era un agente infeccioso que él denominó "virus lento" y que posteriormente Pruisner caracterizó como un prión.

DESCAFEÏNAT

Recordo com si fos avui el primer dia d’universitat. D’això fa exactament quatre anys. Pedalava per la pujada de Montilivi de Girona amb la bicicleta del meu germà en direcció a la facultat de Dret amb una rialla de cara a cara com si el que anava a descobrir fos el més important de la meva vida. Abans d’entrar a classe, per casualitat, vaig demanar foc a un noi que duia un diccionari sota el braç que pocs minuts després va resultar ser el meu primer professor. De vegades encara anem a dinar junts.
Una classe amb noranta vuit cares noves. Les dues restants eren la de la Sussanna i la meva. La Sussanna era una companya de classe de tota la vida que desconeixia que també s’hagués matriculat a la mateixa aventura. Amb pocs dies ja m’havia relacionat amb la majoria de gent. Els mateixos individus que conec avui després de més de mil tres-cents dies. Molt poc. Pràcticament gens. Una generació hermètica que no té ganes de crear lligams i menys de mostrar sentiments en públic perquè això els fa vulnerables als ulls dels estranys. Les converses trivials i les mínimes complicacions són el comú denominador. Llevat, això sí, de quatre excepcions. Una decepció per qui n’esperava una mica més d’un espai de relació com la universitat.
Ahir vaig començar l’últim curs amb una sensació descafeïnada. La majoria de cares, que hauria de conèixer com mai, tenien expressions grises. Alumnes amb carpeta nova arrebossats de somriures plàstics assajats uns minuts abans al retrovisor del cotxe. Les ganes justes de preguntar per la por a ser preguntats. Asseguts en una aula infecta (un mòdul prefabricat que cau a trossos) només s’escolta un professor despentinat de fons, els bufets repetitius dels de sempre i les mirades de decepció d’un grup que no sap veure la llum més enllà d’aquelles parets i les nits de cap de setmana perquè el futur, tal i com estan les coses, és penós. Segurament hauran estat els millors anys de la meva vida. No en tinc cap dubte. La visió que en tindré d’aquí un temps maquillarà l’expressió avorrida que tinc avui. Diuen que la nostàlgia és mala companya de viatge. Per això ho he volgut deixar escrit.

RAS I CURT

Hi haurà temps d’analitzar-ho amb tranquil·litat, però avui que comença el debat de l’Estatut Català (més llarg que un dia sense pa) aquí va la meva travessa: després de tirar-se els plats pel cap durant mesos finalment i a última hora (com els bons partits de futbol que es guanyen per un penal injust a l’últim minut) l’Estatut serà aprovat amb els vots justos i necessaris de CiU perquè no volen quedar com els culpables de l’hecatombe política que significaria que el text ni tan sols viatgés a Madrid.

FESTES DE LA MERCÈ

Tinc tantes coses a dir d’un cap de setmana a les Festes de la Mercè que ho faré així:

Exel·lent:
El Fòrum de les Cultures com un espai de concerts. El tast de vins del moll de la fusta. Faltaven alguns dels principals productors, però és una forma popular de conèixer la salut dels petits productors d’aquest país. Transport públic metropolità tota la nit perquè la gent no hagi d’agafar el cotxe. El civisme “general” ara que l’alcalde de la metròpoli hi dona tanta importància.

Aprovat:
El caliu de festa major. Són festes, però durant moltes hores del dia no ho sembla. La selecció de concerts. Molt so de l'etiqueta “Barcelona Multicultural” i poca orquestra estil “Salseta, Girasol...” per escoltar música de tota la vida.

Suspès:
El preu de les consumicions. Abusiu. Sort dels immigrants que venen llaunes de cervesa. La brutícia que deixa tothom. La manca de lavabos. On s’ha pixar alcalde Clos? Els alternatius amb rastes . Són com un plaga. N’hi ha per tot arreu i són clònics. Tots, però, porten roba de marca bruta i esperracada i aparells digitals d'última generació. Molt alternatius...

ANARQUIA AL COR DEL CAPITALISME

Les popularment menyspreables relacions públiques varen ser engendrades i teoritzades als Estats Units. D’aquest país n’han sortit els millors autors i els millors manuals en temes com la gestió de crisis. Qui escriu aquestes línies n’ha llegit algun llibre i la veritat és que tenen unes idees que encara que la majoria de mortals no ho notem s’apliquen dia si dia també. Els autors il·lustren les seves teories amb exemples reals i la “solució”. També apareixen les crisis que no s’han solucionat correctament i el que s’hauria d’haver fet. La gestió nefasta i barroera d’una crisi pot fer trontollar les estructures més consolidades de qualsevol democràcia. Només hi ha una solució tan fàcil com complexa: la previsió. Destinar diners, perdó, molts i molts diners en pensar què pot passar i com s’ha d’actuar en cas que els pitjors auguris es compleixin. Els que mouen els fils de les marionetes tan en el sector públic com en el privat han de fer malabars amb les divises tan complexes que pagar a professionals per teoritzar sobre desastres ho veuen innecessari. Mirin el que ha passat als EUA amb el desastre del Katrina a Nova Orleans on la previsió ha estat nul·la . Que la potència més important del planeta i màxim representant del capitalisme tingui un territori dins les seves fronteres on regna l’anarquia no deixa de ser una paradoxa en aquests primers passos del segle XXI. Bush, aquest president que l’ha elegit el seu poble, ha renegat de l’ajuda internacional. En canvi al sud-est aisàtic fa vuit mesos que esperen rebre amb els braços oberts les inversions que van prometre els països més rics del món. No anem bé.

REMORDIMENTS?

Quan fa pudor de merda, és que algú o alguna cosa s’ha cagat. Que la policia no és tonta. Fa unes setmanes escrivia en aquest blog que no em creia el tema de l’home del piano (Piano Man) i ho atribuïa a una campanya de màrqueting. Anava errat, però no molt. L’estafador resulta que ho feia veure. Es volia suïcidar, aquesta és una de les teories, perquè havia perdut la feina, no ho va aconseguir i va enredar a mig món. Cal reconèixer que té el seu mèrit que gent dels cinc continents estigui pendent de la seva història. Estic encuriosit per varies coses d’aquesta història que encara li pengen alguns interrogants. Un és la infermera que va entrar a la seva habitació com cada dia i va dir:”Què, estàs disposat a parlar avui?”. Ho devia dir protocol·làriament, sense donar-hi molta importància. La sorpresa va saltar quan aquell jove que no havia obert boca en quatre mesos i mig, va contestar que “Sí, crec que avui ho faré”. A la infermera com a mínim li van caure les llibretes a terra i va anar corrent a trobar els metges per explicar-los-hi tal fenomen. “Què l’home del piano ja parla. Ja parla, ja parla...” imagino que cridava pels passadissos de la clínica tota emocionada. A la sala de descans dos o tres metges, fumant una cigarreta, perquè els metges també fumen, segur que la van mirar amb cara d’indiferència. “Sí, portem quatre mesos intentant-ho, i avui t’ha parlat a tu... ja. Vols dir que no et convenen unes vacances?” podia haver comentat un dels metges. La segona part de la història és ficció, però fins que el jove “pianista” contesta és tot cert. Bé, així ho han publicat els diaris anglesos. Que tampoc és cap garantia. Tan se val i tornem a la pregunta que es fa tothom: per què va decidir parlar aquell dia? El jove havia aconseguit enganyar a tothom durant quatre mesos, no podia aguantar la resta dels seus dies i viure a cos de rei? És només una qüestió de remordiments? Em sembla que Hollywood s’ha quedat sense pel·lícula.

PINÇA ALS COLLONS

Estic fart de veure uns personatges, normalment joves encara que també n’hi ha algun de granadet, que van per la vida amb cara de tenir una pinça als collons i mirant malament a tota persona amb qui tenen contacte visual. És una mirada desafiant amb ganes de buscar brega. Els veus dins dels cotxes, caminant pel carrer, des d’un balcó, dins els pubs i discoteques, esperant l’autobús, en el supermercat... És igual, són com una plaga. Un dia d’aquests anirem a pixar i en trobarem un dins la tassa del lavabo dient “i tu què mires?”. M’irriten perquè sóc bon jan de mena i sempre abaixo la mirada amb cara de “no em peguis, que jo no he fet res” i em fot molt. Es pensen que són els xerif de la ciutat que han de vigilar que els conciutadans fem bondat. Puc “entendre” que quan van sols tenen aquesta actitud perquè es duen sentir com els reis de la selva, però que facin el mateix quan van acompanyats de les seves xicotes és de jutjat de guàrdia. Normalment porten la ma al cul de la seva parella i fins i tot quan els hi fan un petó (amb llengua, per suposat, que ells són molt homes) obren els ulls per seguir desafiant als vianants. Aquestes noies com els aguanten aquests paios? No els hi veus mai cap somriure. Perdoneu, és veritat, només riuen quan estan amb altres de la mateixa espècia i parlen de cotxes, de futbol o de noies (que no siguin les seves, per suposat). No tinc cap solució racional per solucionar aquesta xacra social perquè si se’m desborda la imaginació em surt una vena que no m’agrada gens.

MILLER, RODRÍGUEZ I TARANTION

L’amic més friki que tinc, sense cap mena de dubte, em va fer arribar fa un parell d’anys a les mans un còmic “que ja veuràs que t’agradarà molt. És un obra mestra. Mira quin domini té del blanc i el negre aquest tiu. No saps si dibuixa amb un color o amb l’altre. És al·lucinant. Per cert, vull que me’l tornis tal i com te l’he deixat que sinó te la tallo”, em va dir en Jaume amb l’estil que el caracteritza. No mentia. El còmic en qüestió era Sin City de l’il·lustrador Frank Miller. El ritme narratiu em va deixar impressionat. L’explosió imaginativa de l’autor, sort que la materialitza en unes pàgines de paper, perquè en aquest cas, utilitzant el tòpic, el paio seria una psicòpata en potència, és increïble. Fins i tot vaig utilitzar alguna de les vinyetes per un treball de la universitat.
Aquest dissabte em sona el telèfon després de dinar i una veu em diu: “A les quatre vaig a veure Sin City, si vols venir sigues un quart abans de començar davant el cinema. No t’esperaré”. No fa falta que us expliqui qui trucava. És l’adaptació més ben feta d’un còmic que he vist mai al cinema. Robert Rodríguez, va haver de fer moltes proves per convèncer un Frank Miller que veient els antecedents de passar les vinyetes a la gran pantalla no volia convertir la seva obra d’art en carnassa per les productores de Hollywood. Per tancar el trio de “directors” van demanar la col·laboració d’un friki més friki que el meu amic: Quentin Tarantino. Han mantingut fidelment l’estètica i la intensitat dels personatges i per una vegada no ens fan empassar el sucre amb el que envolten les pel·lícules yankis.

EL MEU CÀSTIG

La meva besàvia diria que Déu em va castigar de petit sense dormir perquè era un marrec molt nerviós i entremaliat. El càstig consisteix en no agafar la son fins dos o tres hores després de ficar-me dins el llit. No és que la companyia m’entretingui molt, perquè últimament és més aviat escassa, sinó que els somnis es resisteixen a arribar. Són moments estranys. Les converses del llarg del dia, els maldecaps i els periodistes radiofònics es barregen en una nebulosa mental difícil d’explicar. No em poso excessivament nerviós i tampoc m’arrenco la pell a tires. Els minuts passen i sense saber com el cap decideix descansar i esperar el soroll del despertador que fa acte de presència pocs minuts després. La majoria dels mortals us faríeu l’harakiri si us passés una cosa semblant. Aquest text no és res més que una invitació per descobrir què col**** foteu vosaltres. No tinguin vergonya i parlin sense asteriscos.

FISCALITZEM-NOS TOTS PLEGATS

Ara que conduir i parlar pel telèfon mòbil, no cordar-se el cinturó i altres infraccions es sancionen des de dimecres amb multes de fins a 300 euros, mesura que aplaudeixo, potser és el moment de fiscalitzar la Dirección General de Tráfico i el Servei Català del Transit. Els conductors hem de circular complint les normes i sinó les respectem ens han de multar perquè sinó fos així la xarxa viària seria can pi**. Podem entrar a debatre si anar a cent vint per l’autopista és una velocitat inferior a la tecnologia que tenen els automòbils, però aquest no és el tema. Fiscalitzar els organismes esmentats és necessari i de justícia social perquè la senyalització a les carreteres catalanes és pèssima. Algú que no disposi d’un mapa de carreteres i volgués anar de Camprodon a Premià de Mar ho tindria francament difícil. Moltes ciutats no estan senyalitzades fins a l’entrada del municipi. No et pot tolerar l’estat mediocre de moltes de les carreteres. Mal enquitranades, amb bonys, forats i les línies despintades. No cal recordar que algun dels accidents mortals que cada dilluns quan ens despertem ens posa la pell de gallina és per culpa del mal estat de les carreteres. Que els responsables de regular el transit ens facin de papes i mames amb campanyes als mitjans està molt bé, però no es poden oblidar de coses tan elementals. La gent només es recorda d’aquests organismes en les operacions sortida quan porten tres hores atrapats a l’autopista com autèntics borregos. Llavors, com els cargols, treuen el cap els llestos de torn (també els polítics que estan a l’oposició) i reclamen més previsió. Més previsió què significa? Vint-i-cinc carrils perquè tothom vol sortir a la mateixa hora i al mateix moment tres dies l’any? Doncs, rotundament no!