Després del concert al Sant Jordi dels Coldplay cada vegada que poso un dels seus tres discos només puc imaginar-me en Chris Martin seduint les 18.000 persones que van omplir un dels pavellons més emblemàtics d’aquest país. Els astres es van alineà a la Universitat de Londres l’any 1998. Allà, quatre joves amb ganes de comunicar-se i explicar històries a través de la seva música es van unir per tirar endavant un projecte musical. Amb la gira X&Y els Coldplay s’han consolidat, amb el permís dels irlandesos U2 i els Rolling Stones, com un dels grups més sòlids, tan amb els discos d’estudi com amb els seus directes, del panorama musical. Martin, el líder del grup, és com una bona obra d’art. Com més l’escoltes, més matisos l’hi trobes. Espontani, íntim, energètic, humà, amical, i per sobre de tot, un músic amb majúscules. Ell i el seu piano són una orgia sexual. Amb només una humil bombeta a l’escenari redueixen un espai gegantí com el Sant Jordi en un pub anglès de pocs metres quadrats. Em reca un cosa. Espero que els anys no ens obliguin a veure els Coldplay des de la tercera graderia del Camp Nou. Amics, sempre podrem recordar que trenta anys després del dia que els nostres pares es van torrar amb cava celebrant la mort del dictador, nosaltres estàvem junts veient un espectacle genial.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada