REFLEXIONEM

Això de la jornada de reflexió no és una ximpleria? Jo crec que ho fan perquè els polítics puguin descansar una mica. S'ho mereixen. No ha de ser gens fàcil, ho escric seriosament, ser candidat. Molt pitjor ha de ser estar a la pell d'un d'ells demà a la nit i sortir davant de tot el país i dir “hem guanyat”, quan en realitat la pudor de socarrimat els ofega i al fons de la sala, els mateixos que els han posat en un pedestal aquests dies, ja els hi envernissen la caixa. Saura, Carod, Piqué, Mas (sinó guanya) i Montilla (si Mas arrasa) no es tornaran a presentar. Demà no només Catalunya es juga les castanyes sinó que aquesta fornada de polítics, quan se'n vagin a dormir (borratxos o no) posaran en marxa el cronòmetre.

ASSOCIACIÓ d'ARBRES DE LA DEVESA DE GIRONA (AADG)

Després d'anys de silenci hem decidit passar a l'acció i denunciar la situació vergonyosa, denigrant i crítica per la nostra salut que patim durant les Fires de Girona. Això no pot ser Pagans!
Milers de persones buiden tota mena de líquids cada nit a sobre nostre. Els més perjudicats els companys que viuen a l'exterior. Ser les clavegueres de la ciutat, com es pot imaginar, no ve gens de gust. Els de l'interior no estan gaire ben parats tampoc. Joves drogats i borratxos ens utilitzen de “picadero”. Els nostres troncs han d'aguantar l'impacte repetitiu de desenes de cossos suats i rebregats. No som un hotel alcaldessa!. Les olors són infernals. Prefereixo no descriure la barreja perquè si acaba de menjar li poden venir nàusees. Imagino que se'n fa el càrrec.
La música tampoc és cap alegria. Les parades d'atraccions són un generador de porqueria sonara incomparable. La competició acarnissada dels altaveus per escopir reggaeton ens provocar una tardor precipitada i unes ganes d'emigrar al Ripollès per buscar el relax i la tranquil·litat que no s'ho pot imaginar. Des de l'AADG serà un plaer convidar-la un dia d'aquests a arrelar els seus peus a la Davesa i fer-nos companyia de sol a sol.

"VOTA" ?

Encara que no ho demanin ja he anat votar. Per correu, evidentment. El president Maragall va escollir un dimecres per fer-nos dipositar les il·lusions (alguns el ressentiment) a l'urna i he exercit el meu dret. Espero que mimin la meva butlleta. Que pensin que és un vot jove. No faré un llista del que esperem la meva generació dels polítics perquè necessitaria tres blocs. Ells ja ho saben. Prou desencantada que està la gent amb els dirigents com perquè es posin una bena als ulls i s'oblidin del que han promès aquests dies. Tindré esperança i estaré a l'aguait per fiscalitzar-los sempre que sigui necessari. I dic que no ens demanen el vot perquè en els cartells que embruten totes les ciutats catalanes (no em direu que no és de mal gust veure les cares dels candidats per tot arreu durant quinze dies sense poder evitar-ho) cap partit ha posat el verb “vota”. Uns diuen “Estimar Catalunya, governar bé”, altres “Som com som!”, també “Govern d'esquerres”, “Ningú no farà més pels catalans” o “Que guanyi el sentit comú”. Ni rastre de “vota” a cap cartell. Deu ser que això de demanar el vot no està de moda.

JOAN SAURA PRESIDENT

No crec que aquest sigui el titular que llegirem el dijous 2 de novembre als diaris. Ara, si hem de fer cas a les enquestes dels mitjans de comunicació, no us estrenyi. Si les heu seguit només que sigui per sobre haureu comprovat que hi ha diferències abismals. Algunes semblen fetes pels caps de campanya dels partits i varien per fosques circumstàncies d'una setmana a l'altre. L'Iker Jiménez està estudiant la possibilitat de fer un programa especial sobre el tema. N'hi ha que semblen entossudides a donar ales al PSC i d'altres el tripartit, faci el que faci Convergència (i els d'Unió), mai acaba de sumar majoria. De retruc, la formació que serveix per quadrar tota l'estratègia sempre és Iniciativa (i totes les sigles que venen al darrera). És evident que si el meu veí té relacions sexuals amb dues dones, estadísticament jo en tinc una al llit, però ser que és mentida. Si la mostra és àmplia i l'estadística està feta amb rigor el marge d'error és baix. No ser perquè les empreses que es dediquen a fer aquesta feina, signen uns resultats amb els que queda greument perjudicada la seva imatge. Vosaltres demanaríeu un treball de camp per la vostra organització a un empresa que digui que Joan Saura serà president de la Generalitat i que Enric Millo arrasarà com a candidat a Girona? Potser les enquestes canvien la tendència de vot dels electors, però la serietat dels mitjans trontolla perillosament quan s'acosten uns comicis.

“Al capvespre els carrers del Barri Vell de Girona queden pràcticament buits. Només algunes parelles es fan petons pels carrerons, amagats de mirades estranyes. D'altres joves més fatxendes fumen maria i altres herbes amb alguna vaileta que els ronda entre somriures forçats. En els bars i les cafeteries els universitaris intenten canviar el petit món on viuen. I mentre els veïns deixen les bosses de brossa a la falda de les portes, els que són circumstancialment a la ciutat aprofiten per fer turisme. Grups de gent que gràcies al nou Auditori han de viure durant una curta estança a la Immortal. S'enfilen pel carrer de la Força comentant la jornada fins que de sobte, quan arriben davant la catedral, meticulosament il·luminada, es produeix el silenci. No s'ha arribat del tot a Girona fins que la Catedral no et saluda. Són moments com aquests quan m'adono que l'atrezzo de l'escenari on visc l'ha fet un bon decorador.”

postal de carrer (17 octubre)

“Les broques del rellotge encara no marcaven les nous del matí. Al costat de les vies del tren de Girona un camió cisterna proveïa de gasoil una planta baixa. El soroll d'aquella hora era eixordador. Gent com boja buscant un aparcament. Nens i nens fent mil preguntes per minut als seus pares mentre caminen a bon ritme en direcció a l'escola... Ni les faroles podien dormir després de treballar tota la nit. Una senyora d'edat avançada (una iaia) ha sortit el balcó completament esperrucada i amb una bata de color vermell per mirar què passava. Estic convençut que ha obert la porta de la finestra del menjador amb la intenció de fotre crits als senyors del camió, però davant de tot aquell terrabastall, ha optat per quedar-se quieta mirant l'escena amb cara de pocs amics i de molta son. El color de la bata, donava un toc d'alegria i de protesta silenciosa en aquest matí gris d'octubre.”

postal de carrer (15 d'octubre)

“Els pares tenien poc més de quaranta anys. Una parella de classe mitja. Ella anava una mica maquillada i amb roba del Zara i ell amb barba de tres dies. Feia tota la sensació que acabava de sortir de la feina. Segurament treballava en un ofici d'aquells que s'ha d'utilitzar la força perquè tenia les mans perjudicades. Al costat els seus dos fills. Un nen i una nena. Tots dos apunt d'entrar a l'adolescència. La nena, una mica més petita, però també més lletja, intentava convèncer el papa i la mama de la necessitat de comprar una càmera digital que li feia peça. El germà ajudava, segurament perquè ell també utilitzaria el regal de la germana, donant totes les explicacions possibles dels detalls del giny. Els pares, que s'havien de desembutxacar una quantitat considerable, preguntaven sobre els avantatges i els inconvenients de comprar-ne una i no una altra. A la lleixa del Media Markt hi havia més de cinquanta càmeres de tots els preus i de totes les qualitats. Els pares seguien preguntant insistentment posant els xavals entre l'espasa i la paret. Havien de demostrar que seguien viatjant en el tren de les noves tecnologies i que no s'havien quedat a la primera estació.”

CONFIDENCIALCAT

Miro els fonaments del pis de lloguer que comparteixo amb dues companyes i estan en perfectes condicions. Els arbres del carrer on visc segueixen al mateix lloc i un amic de Barcelona m'explica que a la capital no ha patit cap terratrèmol. Ja estic més tranquil. Després de veure el DVD que ha editat CiU i que anava encartat amb tota la premsa d'avui em pensava que habitava en un país en ruïnes. Un país que segons ells ha tingut la desgràcia d'estar conduït per un govern catalanista i d'esquerres i no per ells mateixos que són els més bons, els més intel·ligents i els més guapos.

No imaginava de cap de les maneres que ConfidencialCat seria un muntatge d'aquestes característiques després de tot el que he escoltat i llegit en les últimes hores. Està molt ben fet. En Madí i els seus joves amb màsters als EUA de les JNC (tal i com em deia un bon amic ahir en un sopar) han agafat les males arts de fer política d'altres països i les volen aplicar aquí. Tinc dues teories. O abans de sortir només van veure el contingut del DVD gent de la seva corda o es pensen que tots som una colla de rucs que seguim la pastanaga. Prefereixo pensar que és la primera opció perquè la segona em posa de molta mala llet.

Aquest és el llistó que ha posat CiU abans de començar les eleccions? Aquest és el to que volen per la companya electoral que aquesta nit comença? Malament rai. Ni és la manera de fer d'aquí ni crec que agradi gaire a la gent que no milita al seu partit i que no sap quina papereta posarà a l'urna el proper dimecres 1 de novembre. Aquesta propaganda que els hi ha costat un ull de cara pot tenir efecte bumerang. Ells sabran amb què es gasten les arques del seu partit, però que després no diguin que no entenen que ningú vulgui pactar amb ells. Davant notari han dit no pactaran amb el PP i després de posar DVD a la televisió em costa trobar un dirigent d'ERC que vulgui compartir el proper govern amb personatges que utilitzen unes arts tan pobres i cíniques.

Si tots els partits que es presenten a les eleccions segueixen l'estil de CiU, basat en la crítica a l'adversari al preu que sigui, crec que el gran guanyador dels comicis serà l'abstenció. Hi ha molts de temes importants sobre la taula i com diu la frase “amb les coses de menjar no s'hi juga”. Si us plau no feu pastetes que tot just comença l'espectacle.

LA COSA ESTÀ NEGRE

Com m’ha costat escriure aquestes línies. Trobar el to correcte per parlar de la immigració és molt complicat. Necessites escollir les paraules justes per no semblar un racista. Si per contra ets massa tou, tens el perill de semblar un d’aquells personatges (es multipliquen com les plagues) que no han escombrat mai a casa, però que es passaran l’estiu a Nicaragua per “ajudar” els pobres negrets i que et volen donar lliçons de solidaritat a la primera de canvi. He decidit fer-ho amb els complexes suficients.

La immigració és un gran problema. A Europa no hi poden arribar milers de persones fugint de la fam i la misèria buscant un futur millor sense cap control. No és que no els vulguem. No és que no els necessitem. No és que tinguem por de la seva invasió. No! El que passa és que les coses s’han de fer ben fetes i les administracions ho estant fent amb els peus. S’ha de replantejar tot. Molt em temo que sinó no trobem un solució a curt termini la societat despertarà la bèstia del racisme que té adormida. Porto dos o tres sopars amb coneguts i cada vegada escolto més comentaris ignorants parlant amb superioritat i menyspreu “dels putus negres” que diuen ells. Els partits s’han d’unir per trobar receptes efectives. Fugint de fer electoralisme i deixant de banda el discurs que tots som ciutadans del món i que els catalans hem estat sempre un poble que quan li ha convingut ha emigrat. Remuntar-se a la l’arribada dels visigots és un discurs caducat que només serveix per aconseguir l'aplaudiment fàcil de la galeria. Ja no serveixen les belles idees. Se’n necessiten de noves. El problema està aquí i tenim l’obligació de solucionar-ho. Per començar, fent mala cara quan algú opina sense cap fonament sobre aquest tema en una reunió. A veure si ens estalviem haver d’escriure d’aquí uns mesos un article condemnant conductes racistes en els nostres barris.

FOTOS NO!

En algunes tertúlies de sobretaula se m’ha criticat per defensar el dret a la intimitat. Criticat perquè argumentava que no beneficia la llibertat individual que tothom vagi pel món fent fotografies a tort i a dret sense el consentiment de l’altre. I el consentiment en la majoria d’ocasions és el menys important. El més preocupant és l’ús que se'n faci d’aquestes imatges. Les persones tenim dret a fer amb la gent que ens envolta, i sota qualsevol circumstància que no suposi un delicte important, els que ens doni la gana sense haver de pensar si aquell acte passarà a la posteritat en forma d’instantània. Cada vegada hi ha més consciència que no es pot anar per la vida donant les dades personals a la babalà, però no es discuteix la importància que tothom tingui arxius amb fotografies de gent aliena al seu cercle d’amistats. Una fotografia és una prova. I una prova certifica un “delicte”. Espero equivocar-me, però no passarà gaire temps que a algú del vostre entorn s'estirarà els cabells perquè la imatge d’un moment sensible o delicat ha arribat per “atzar” en mans equivocades.

WWW.ORGULLOFRIKI.COM

La pàgina és senzillament genial. Frikis sense complexes es podria anomenar. Si alguna vegada heu tingut dubtes sobre si pertanyeu a aquesta espècia humana hi ha el decàleg sobre els drets i els deures del bon friki. He mirat si ho era, i no compleixo els requisits... ufff és gairebé una religió moderna. Com a objectiu final volen “intentar dominar el món”. No rieu perquè hi ha països que tenen presidents més estrambòtics amb el mateix objectiu. M’estalviaré de posar exemples. Si teniu un friki a la feina, a l’aula d’ordinadors de la universitat o en veieu un pel carrer, demà és el dia per felicitar-los. Amb sort un regalen un caramel amb la cara de l’spiderman. Per cert, creieu que em quedaria bé un casc d’en Darth Vader per sortir de festa aquest dissabte?

FANTASMES A CAN BARÇA

Crec en les casualitats i els contratemps en l’àmbit domèstic de les persones. Aquella punta de mala sort que destarota els plans que un s’havia creat. No tot és perfecte i encara que un mateix ho hagi programat tot fins l’últim detall, no sempre les coses surten bé. El que no tinc tant clar són els contratemps en els actes públics. Actes on hi treballen desenes de persones que cobren molts duros i on el risc a l’errada és mínim. En aquests esdeveniments hi ha personal que no té altre feina que controlar els possibles imprevistos. Per això poso en dubte un detall al que ningú hi ha parat atenció. Que fallés el micròfon el dia que els jugadors del Barça celebraven la Champions amb els seus seguidors al Camp Nou en el moment dels parlaments. Ho poso en dubte perquè vaig veure per la televisió gairebé tots els actes i res (almenys des del sofà de casa meva) va donar la sensació que fallés. Més de deu grups al cercle central, un speaker animant el públic, focs d’artifici, actuació dels Comediants (que es renovin perquè estic dels seus globus planetes fins el barret), l’orquestra del Liceu al mig de grades tocant una cançó del Llach... Tot bé. Llavors l’entrenador agafa el micròfon fa el seu parlament amb català i cap problema, a continuació el capità Carles Puyol i cap problema, després agafa el micròfon l’heroi de la final (Belletti) i ai las... el micròfon s’espatlla i cap més jugador pot dirigir-se a la grada. No us sembla estrany que no hi hagués cap escarxofa de recanvi? Que potser no volien escoltar què deia l’Etoo aquest any? O era per l’Oleguer? No vull veure fantasmes allà on potser no n’hi han, però tampoc puc descartar que una ma baixés el canal del so, en un acte faxista, per “precaució”. Evitant així que la imatge del club no es veiés afectada si algun jugador deia alguna cosa políticament incorrecte. Llàstima. Tan voler controlar-ho tot, no deixa que es produeixin situacions que al cap i a la fi són les que més recordem quan fem memòria amb les victòries que hem viscut del Barça. Penseu en les celebracions a la plaça Sant Jaume i de seguida us vindran a la ment un munt de fotografies (sonores i visuals) de les ximpleries que fan el jugadors en plena eufòria.

EL GRAN FERRAN ADRIÀ

Resulta que tenim el millor cuiner del món al costat de casa i segurament mai podrem menjar cap dels seus plats. El boom del Bulli ha sigut brutal i ja fa anys que es queda més gent sense taula que afortunats que poden anar a menjar a la Cala Monjoi de Roses. Indret que de no haver-hi el millor restaurant del món no hi aniria pràcticament ningú. Jo hi vaig estiuejar durant molts anys i la platja era pràcticament deserta. El meu pare intentava amb la paciència justa ensenyar-me l’art de seduir el peix. Mai ho va aconseguir. Desconeixia que a l’altre extrem de les roques on pescava rogers un jove noi estava revolucionant la cuina mundial. Llavors segurament haguéssim tingut taula. A la troupe del Bulli no se li podrà pagar mai (quedaríem les Comarques de Girona sense un euro) la campanya d’imatge que ens ha fet l’Adrià i el seu company Juli (el responsable del servei). Lloret ha signat un contracte amb Ronaldinho perquè a la seva pàgina hi hagi un enllaç de la població durant dos anys i la broma els hi ha costat 200.000 eurus. Feu números, doncs, el que valdria una portada al New York Times, a la revista Time o entrevistes i reportatges als principals mitjans de comunicació del planeta. Tot això ens ho han regalat. A les portes d’aquests temple de la gastronomia, allà on la península Ibèrica perd el nom, no només si queden comensals a la porta sinó també de treballadors. No és qüestió de precarietat laboral. Gent dels cinc continents està disposada a pagar per aprendre al costat del geni. Haurem estat contemporanis a un dels grans de la història i mai haurem pogut assaborir una de les seves espumes o una de les seves “deconstruccions”. Permeteu-me una petita llàgrima...

COMBUSTIBLE CULTURAL

Aquest article el volia escriure el mes passat, però vaig preferir la prudència. El març va sortit al mercat la revista Benzina (Revista d’excepcions culturals). Era un primer número i valia la pena esperar al segon per veure si la declaració de principis del primer exemplar continuava en la mateix línia. Doncs sí! Els ha sortit un producte de molta qualitat. Una revista que té com a responsables David Centol (l’editor) i que està dirigida pel periodista Àlex Gutiérrez. Un periodista que em mereix molt de respecte perquè ja fa temps que li segueixo la pista a comunicació21.com (una revista molt interessant pels que volen seguir l’actualitat dels fils o els pilars que aguanten els mitjans de comunicació). Benzina és una revista escrita amb català (els continguts no són estrictament “catalans” ni aquest és l’únic valor del seu contingut) que tracta de cinema, llibres, música, art, còmic (sí, còmic també), opinió, teatre, crítica cultural... amb un llenguatge gens carrincló, però amb rigor i profunditat. El consumidor cultural que li agrada picar d’aquí i d’allà pot trobar en les seves pàgines un menú degustació molt ben elaborat. Amb alguns postres com la il·lustració final. Els col·laboradors que signen els articles són de nivell: Marcos Ordoñes (un dels crítics més respectats en el món del teatre a casa nostre), Jordi Llavina (en el que fa més bé, crítica literària), David Broc (l’heu llegit a l’Avui), el propi Àlex Gutiérrez... i plomes que aniran apareixent en els propers números. Han de resoldre amb urgència el tema del cos de lletra. En el tercer número una lupa de regal no aniria gens malament. Pel preu d’un paquet de Marlboro o d’un “xupito” podeu tenir la publicació. Que les vendes no frenin un projecte que ha nascut amb molta empenta. Llarga vida a Benzina.

ELS CUINERS DE LA TELEVISIÓ

Les editorials espavilades (amb objectius fonamentalment econòmics) ja fa temps que busquen personatges de renom cremats del seu món professional perquè un cop engeguin a pastar fang la seva professió (molts, cal dir-ho, amb la butxaca ben plena) publiquin llibres posant a parir els seus antics companys de batalla. És com una penitència enverinada dels autors. La premissa és: ”veuran aquesta colla de borregos de què sóc capaç ”. Igual que l’ego de l’autor s’infla es desinfla quan el seu llibre, si es dona el cas, té un cert èxit i després de la tempesta mediàtica (entrevistes, querelles, declaracions dels protagonistes del llibre,...) les aigües tornen al seu cabal i tot torna a la calma. És el que em pensava que li passaria a la Mariola Cubells després de llegir ¡Mírame Tonto! (ed. Roobinbook 2003) un retrat un pel populista dels budells dels programes del cor a la televisió. La carrera com escriptora d’aquesta periodista no es va acabar amb aquest llibre. Després va publicar “Mentiras en directo, ha historia secreta de los telediarios”, on el mentider Alfredo Urdaci quedava com alguna cosa semblant al cap de premsa del Partit Popular. Per cert, a TV3, des del seu punt de vista, fan uns dels informatius més imparcials de l’oferta televisiva estatal. A principis d’any ha publicat el seu tercer llibre: “Quién cocina la television que comemos? (Ed. Corroggio, 2006). Interessant, però falten referències (amb noms i cognoms) de les declaracions més sucoses del llibre. Si voleu conèixer qui són els nans que teniu ficats dins la televisió no us farà cap nosa dedicar un viatge una mica llarg amb tren per fer-li una ullada. Potser, fins i tot, mirareu la televisió, sense haver de veure el programa d’en Monegal, amb uns altres ulls.

ADÉU AL FOIE GRAS

Després del que acabo de llegir al diari miro al meu entorn i intento descobrir quins objectes o aliments que m’envolten ens prohibiran d’aquí uns dies. Dic això perquè a la ciutat nord-americana de Chicago acaben de prohibir (a partir de l’estiu) la venda a les botigues i els restaurants d’un dels productes més selectes que ha sortit de la gastronomia francesa: el foie gras. Com no podia ser d’una altra manera un grup de pressió en defensa dels animals troba cruel criar ànecs a força d’aconseguir que el seu fetge creixi deu vegades la seva mida natural. No podem dir allò que els alimentin d’un altre sistema aquests animals amb plomes perquè el resultat, òbviament, no seria el mateix. És om si a Shakespeare l’obliguéssim a escriure amb la meitat de paraules del diccionari. Una aberració intel·lectual. No seré corrosiu amb determinats arguments dels autoanomenats grups de defensa dels animals perquè feriria la sensibilitat de persones a les que els hi tinc molta estimació. El que no pot ser és que petits lobbies de pressió aconsegueixin gota a gota omplir el got de les prohibicions. No s’ha treure pes als arguments que utilitzen centenars de grups (no només en defensa dels animals) per defensar les seves idees, però no poden convertir la societat en un món de cotó fluix amb en Mickey Mouse com a president global. Aprofiteu per menjar cargols a la llauna, filets de vedella o ous de perdiu perquè pel camí que anem en quatre dies ens bombardegen la nostra tradició gastronòmica. Com diria el meu avi “no tenen gaire feina aquesta gent”.

CÒCTEL SETMANA SANTA

Hi ha receptes impossibles. Receptes que encara que us donin tots els ingredients i tingueu totes les eines per elaborar el plat mai tindran bon gust. Us proposo els ingredients que he gastat aquest llarg cap de setmana per fer un bon còctel. És la grandesa d’estar amb vosaltres, que barregis com barregis els “productes” sempre et surt un resultat exquisit:

Cal Tec, Montilla, Coll, PSOE, ERC, CiU, PP, ICV, Freud, l’ànima, kropics (amb croissant inclòs), whisky, vi, moscatell, família, supermercat, alls tendres, Tregurà de d’alt (i de baix), wekes, Carod, amics de wekes, Ari, Olot, Vic (quina plaça més grossa, l’imaginava més petita), Dnit, Bruixes i maduixes, Akasvayu, Maragall, Forum de Valladolid, Catalunya, el retorn d’en Kram (m’alegro que estiguis en forma), Girona, Piqué, Dr. Jesús, Déu, Techno dels 80, cristians, Jordi, Trànsit, els catalans, la Ser, rotonda (a vegades eren dobles), Jaume, dormir, llaminadures, Vanil, J (que malament queda escrit), els espanyols, la II República, Kram, les 6 del matí, els que no hi eren (però que hi són), ressaca, Ruta turística, germà Coll (i parella), City Arms, el Codi Da Vinci, cargols amb salsa, Laura (Micha per telèfon), Maritxell, Fonda Rigà, bunyols per alguns (“brunyols” per els altres), Clio, Auri (que li diu ell), la Cope, Vilallonga de Ter, Coldplay (forever), Nuri (i el món de la parella, uf...), aires que lliscaven sobre la neu als Alps, Borja, sopar amb Olot sota els peus, ...
· és indiferent servir-ho fred o calent.

LA REPÚBLICA D'EN QUIM

S’ha escrit molt, s’ha escoltat força i no s’ha vist pràcticament res sobre la commemoració del 75è aniversari de la proclamació de la II República el passat 14 d’abril. Entre tots els articles que s’han publicat m’agradaria destacar el de l’editor i escriptor Quim Curbet que va aparèixer en el Diari de Girona la setmana passada. Sobretot per l’esperit optimista del que va significar per aquest país aquell trosset de la nostra història. Encara que alguns no ho vulguin hem de continuar fent memòria. Qui són per decidir el que hem de recordar? Què vol dir que només hem de mirar endevant?

La República.
El 14 d’abril de 1931 els pobles d’Espanya van tenir un somni, van somniar que la llibertat i el progrés podien anar de la mà, que amb la justícia i l’educació es podia forjar un país nou, un país definitivament modern. Aquell somni, independentment de qualsevol altre judici, era un somni plausible que fou estroncat per un alçament militar, avalat pels estats feixistes que poc després van provocar l’esclat de la Segona Guerra Mundial.Cada vegada són menys els que, passats setanta-cinc anys, poden encara recordar aquells fets. La mort ha anat fent pagar meticulosament el seu delme, però, més enllà dels testimonis de primera mà, ens queda encara latent en l’aire aquella ventada d’esperança que fou l’adveniment de la República. Mai al nostre país s’havia vist una florida com aquella. L’any 1931 Girona donà un suport total a la República en les eleccions del 12 d’abril. Els partits republicans van guanyar d’una manera aclaparadora en gairebé tots el districtes de la ciutat. En només tres anys, el primer ajuntament democràtic va construir més escoles que la monarquia en segles i que el franquisme fins molts anys després. El record d’aquella república de 1931 va ser durant quatre decennis un ròssec d’esperança en la comptabilitat de la nostra història. Els valors que la República reivindicà segueixen encara vigents, són, ni més ni menys, els mateixos que ara invoquem en la nostra democràcia, els mateixos que continuem defensant tots nosaltres cada dia. Recordar ara aquells valors és continuar apostant pel futur, un futur que no hauria de veure’s mai més estroncat ni per la barbàrie d’uns ni per la follia dels altres. Tots els que ens sentim hereus d’aquells ideals de progrés ens toca agafar el testimoni i seguir endavant en aquesta nova república que ara anomenem democràcia, enarborant de nou les banderes de la llibertat i recuperant la veu i la memòria de tots aquells que durant massa temps hagueren de callar.

*si voleu llegir més sobre el que pensa en Quim Curbet fa uns mesos que ha penjat a la xarxa el seu blog: http://quimcurbet.blogspot.com/

CAFÈ AMARG A LANZAROTE

Torno de viatge amb la maleta rebregada, un gust de cafè amarg i el record d’una illa que té una primera impressió dolenta, però com la cervesa, quanta més en veus més t’agrada. He redescobert companys d’universitat que coneixia menys del que em pensava i ells han descobert un Kuru que tampoc coneixien molt. Just el que explicava a principi de curs en unes línies més avall. Necessites un escenari diferent per fer una petita ullada a l’interior de les persones. Se’ls ha de veure menjar, conduir, beure, relacionar-se amb el grup les vint-i-quatre hores al dia i sobretot escoltar-los quan parlen de no res. En ocasions les més avorrides i en d’altres les més grans de les converses. Em sembla que m’ho he passat bé. I tu?

BOTELLÓN

Des de Lanzarote rebo notícies que el botellón de Girona de divendres de la setmana passada va acabar amb un bon grapat de detinguts i destrosses considerables pel centre de la ciutat. Semblant al que va passar a Barcelona a la zona del Rabal, però a petita escala. L’allau de preguntes i dubtes em col·lapse. A Girona? Qui han estat els brètols? Quina por tenien els polítics i la policia? Per què no es va deixar “celebrar” un acte d’aquestes característiques? Una prohibició tan inútil genera com a conseqüència destrossar aparadors, baralles amb la policia i una imatge deplorable de la gent jove? Que poca amplitud de mires tenen els responsables polítics, no?
A altres punts de la península els polítics han tingut una actitud més coherent: dialogar amb els joves i trobar una solució responsable. Un espai aïllat perquè els veïns puguin dormir en pau, posar lavabos i unes quantes ambulàncies per si algú calcula malament la quantitat d’alcohol que pot ingerir. Aquí en canvi, no. Prohibir-ho (la millor manera d’ajuntar brètols i de incitar els indecisos), molta policia per fer complir la “llei” i diàleg zero amb els joves. A veure si tots plegats mirem més cap el nord i quan es crema un contenidor per reclamar llibertats com a mínim és per defensar el dret a tenir un contracte laboral digne o que els especuladors no ens hipotequin el demà. Ens queda molt aprendre.