EL GRAN FERRAN ADRIÀ

Resulta que tenim el millor cuiner del món al costat de casa i segurament mai podrem menjar cap dels seus plats. El boom del Bulli ha sigut brutal i ja fa anys que es queda més gent sense taula que afortunats que poden anar a menjar a la Cala Monjoi de Roses. Indret que de no haver-hi el millor restaurant del món no hi aniria pràcticament ningú. Jo hi vaig estiuejar durant molts anys i la platja era pràcticament deserta. El meu pare intentava amb la paciència justa ensenyar-me l’art de seduir el peix. Mai ho va aconseguir. Desconeixia que a l’altre extrem de les roques on pescava rogers un jove noi estava revolucionant la cuina mundial. Llavors segurament haguéssim tingut taula. A la troupe del Bulli no se li podrà pagar mai (quedaríem les Comarques de Girona sense un euro) la campanya d’imatge que ens ha fet l’Adrià i el seu company Juli (el responsable del servei). Lloret ha signat un contracte amb Ronaldinho perquè a la seva pàgina hi hagi un enllaç de la població durant dos anys i la broma els hi ha costat 200.000 eurus. Feu números, doncs, el que valdria una portada al New York Times, a la revista Time o entrevistes i reportatges als principals mitjans de comunicació del planeta. Tot això ens ho han regalat. A les portes d’aquests temple de la gastronomia, allà on la península Ibèrica perd el nom, no només si queden comensals a la porta sinó també de treballadors. No és qüestió de precarietat laboral. Gent dels cinc continents està disposada a pagar per aprendre al costat del geni. Haurem estat contemporanis a un dels grans de la història i mai haurem pogut assaborir una de les seves espumes o una de les seves “deconstruccions”. Permeteu-me una petita llàgrima...