S’ha escrit molt, s’ha escoltat força i no s’ha vist pràcticament res sobre la commemoració del 75è aniversari de la proclamació de la II República el passat 14 d’abril. Entre tots els articles que s’han publicat m’agradaria destacar el de l’editor i escriptor Quim Curbet que va aparèixer en el Diari de Girona la setmana passada. Sobretot per l’esperit optimista del que va significar per aquest país aquell trosset de la nostra història. Encara que alguns no ho vulguin hem de continuar fent memòria. Qui són per decidir el que hem de recordar? Què vol dir que només hem de mirar endevant?
La República.
El 14 d’abril de 1931 els pobles d’Espanya van tenir un somni, van somniar que la llibertat i el progrés podien anar de la mà, que amb la justícia i l’educació es podia forjar un país nou, un país definitivament modern. Aquell somni, independentment de qualsevol altre judici, era un somni plausible que fou estroncat per un alçament militar, avalat pels estats feixistes que poc després van provocar l’esclat de la Segona Guerra Mundial.Cada vegada són menys els que, passats setanta-cinc anys, poden encara recordar aquells fets. La mort ha anat fent pagar meticulosament el seu delme, però, més enllà dels testimonis de primera mà, ens queda encara latent en l’aire aquella ventada d’esperança que fou l’adveniment de la República. Mai al nostre país s’havia vist una florida com aquella. L’any 1931 Girona donà un suport total a la República en les eleccions del 12 d’abril. Els partits republicans van guanyar d’una manera aclaparadora en gairebé tots el districtes de la ciutat. En només tres anys, el primer ajuntament democràtic va construir més escoles que la monarquia en segles i que el franquisme fins molts anys després. El record d’aquella república de 1931 va ser durant quatre decennis un ròssec d’esperança en la comptabilitat de la nostra història. Els valors que la República reivindicà segueixen encara vigents, són, ni més ni menys, els mateixos que ara invoquem en la nostra democràcia, els mateixos que continuem defensant tots nosaltres cada dia. Recordar ara aquells valors és continuar apostant pel futur, un futur que no hauria de veure’s mai més estroncat ni per la barbàrie d’uns ni per la follia dels altres. Tots els que ens sentim hereus d’aquells ideals de progrés ens toca agafar el testimoni i seguir endavant en aquesta nova república que ara anomenem democràcia, enarborant de nou les banderes de la llibertat i recuperant la veu i la memòria de tots aquells que durant massa temps hagueren de callar.
*si voleu llegir més sobre el que pensa en Quim Curbet fa uns mesos que ha penjat a la xarxa el seu blog: http://quimcurbet.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada