LLADRES I QUADRES!

Algú va entrar a robar a casa d’uns familiars (bé, són amics, però com si fossin família) la setmana passada i es varen endur tot el que pogués estar relacionat amb l’art. Quadres, uns bustos dels fills de la família, rellotges, etc. Algunes peces tenen un valor econòmic important, i d’altres sentimental, perquè són quadres pintats per l’avi de la família. També el quadre d’una jove promesa olotina que ara guanya calerons en un institut de Blanes mentre espera la seva oportunitat. Ell presumia dissabte, bàsicament per treure ferro a l’assumpte, que era la seva primera obra al mercat negre.
L’avi artista en qüestió (ja direm el nom si la família ho autoritza), és un molt bon pintor que va deixar diorames i teles de la Garrotxa més idíl·lica, d’una qualitat molt alta. Si ens hem de fiar de l’eficàcia policíaca, massa capficada en els temes mediàtics per treure resultats, aquests quadres no apareixeran si el propi clan no mou cel i terra per recuperar-los. Imaginem, però, que enganxen aquests intrusos. Quina pena es mereixerien per fer justícia? Quants de mesos o anys de presó? Han pogut dormir tranquils després de fer un petó al seus fills la nit dels fets? On és la màgia del lladre del cinema amb esperit de Robin Hood? Aquest blog avui pretén ser un receptor de notícies. M’agradaria rebre qualsevol informació, per poc important que us sembli, per jugar a lladres i policies. On aniríeu a comprar un quadre robat? Qui mou el mercat negre de l’art a casa nostra? Gràcies a tots!

EL MEU LAMPISTA

La caldera del pis de lloguer on visc em feia patir i he trucat al metge d'aquests aparells perquè passés a visitar-la. Després de varies trucades amb una senyora amb veu de pocs amics, aquest matí després de cantar el gall, 30 minuts més tard de l'hora acordada, ha vingut a mirar-la el tal doctor. Un home baix amb els braços forçuts i vestit de color blau que sense presentar-se i demanar disculpes pel retard ha entrat per la porta i s'ha plantat a la cuina. Tota una lliçó de modals. No li passava gran cosa. L'ha desmuntat, m'ha explicat quatre aspectes tècnics per justificar la seva feina i després de gastar molta aigua per fer les comprovacions pertinents, ha confirmat que tot aniria com la seda. El remenament ha durat 35 minuts clavats. La recepta final, la factura, que ha escrit amb mala lletra i desgana, sumava la quantitat de 58 euros. Vint pel desplaçament, trenta per la feina i els impostos pertinents. Porto tot el dia pensant en fer-me lampista o càrrec de confiança d'alguna institució pública. De fet, en totes dues feines i trobo similituds. Vosaltres, no?

COM ANAR AL CEL I TORNAR

Un productor que no recordo el nom explicava en un entrevista fa un temps que quan acabava de gravar un disc, se’l posava dins el cotxe i començava a fer quilòmetres sense una direcció definida. Era la prova final de tot el procés. Si dins aquell habitacle mòbil sonava bé i li continuava agradant el resultat, l’èxit era gairebé assegurat, comentava. El nou disc dels Pets, “Com anar al cel i tornar”, al reproductor de cd’s de l’automòbil sona de meravella. Les conclusions son senzilles, no? Però determinar la qualitat d’una petita obra d’art com aquesta amb un test tan simple, seria agosarat. M’estendré.
El disc és bo de la primera a la última nota. Del primer a l’últim vers. Un treball rodó i ben elaborat. El tema “Faig saber”, per exemple, la primera vegada que l’escoltes, et deixa tou i sensible com una bleda. Un assumpte complicat que sembla impossible tocar-lo amb tanta delicadesa. O “Valset”, que com diu un amic meu, et fa venir ganes de fornicar sense condó per tenir un nen rondant per casa. La cançó que dona nom al disc et fa passar per tots els estats anímics. Puja, baixa, i entremig et sacseja. I com en els discos dels Beatles, que els fans buscaven els temes d’en Ringo, en els dels Pets, busquem els “made in Reig”. Els dos que hi han són brutals. Estic d’acord amb tu Joan, ningú escolta els vells.
A les entrevistes que he escoltat o llegit tothom els hi comenta que han madurat. Això no és nou. Més que madurar han adaptat els temes a les preocupacions de la seva edat, però no s’han oblidat dels fans que busquen saltar i suar a l’envelat durant les festes d’estiu. Per ells també hi ha teca . “Com anar al cel i tornar” és un menú degustació amb estrelles Michelin ben merescudes. Creativitat, productes de primera qualitat, un bon maridatge, risc, combinacions difícils, tots els detalls ben cuidats i servit amb experiència i professionalitat.
A les llistes de vendes aquest treball està en les primeres posicions des de fa dies. Per davant d’artistes amb recorregut continental. Només tenen un “defecte” els nois de Constantí. Canten en català. Si ho fessin en castellà o anglès, aquest disc, donaria la volta al món sense parar.

BORSA POLÍTICA

Si tanqueu els ulls i busqueu us espai sense gaire contaminació acústica escoltareu el brogit de les màquines dels partits polítics que ja treballen sense descans. El mercadeig dels vots ha començat, i em diuen, que hi ha candidats que caminen decapitats pels carrers del seu municipi sense saber-ho. I si hi poseu encara més atenció, també sentireu com riuen satisfets per sota el nas les 800 persones que a Olot han votat el cadell de l’Alglada en terra aspra. El que no ser és quin so fa l’abstenció. Segurament és un clam silenciós de milions de persones que veuen com a la vida (es pot llegir feina també) els errors es paguen cars i en canvi en política, moltes vegades, la borsa dels interessos regula el mercat.

PETONS, CARGOLS I CALÇOTS

Els redactors que s’encarreguen d’escollir les fotografies que acompanyen la propaganda (perdó, notícies) dels diaris durant les campanyes electorals, diguem-ho clar: tenen molta mala llet. Treure un candidat menjant un calçot mentre mira la lluna, escurant un cargol o fent petons a tort i a dret fa humans als polítics, però no els dignifica gaire perquè la seva imatge, en una època on la gent escolta amb les orelles tapades, és bastant lamentable. Els petons són especialment problemàtics. Sinó que li diguin a un amic meu que en veure els llavis de la Maria de la Pau Gener a escassos mil·límetres dels de Mariano Rajoy una mica més i s’ennuega amb el croissant i el cafè amb llet de l’esmorzar. Per sort va girar pàgina ràpidament i els mals no van anar a majors. Qui li havia de dir, o no, a la musa de la campanya per les autonòmiques de Convergència, que ara es feria petons amb una de les persones que més a difamat els catalans durant els últims temps. Això són banyes sense cap mena de discreció. Que la dona et foti el sal pot passar a tothom, però estareu d’acord que si llavors ella decideix penjar les imatges al youtube, és imperdonable. La culpa, però, potser no és dels periodistes, sinó dels propis candidats i els seus assessors. Deixar-los fer el ximple durant quinze dies no ser quants vots els aporta. Pocs imagino. Tornem als petons. Que en Mariano i la Maria es petonegin, es riguin les gracietes i es toquin en públic a més d’un segur que el posa calent. El que no sabria dir és si aquest “més d’un” és del PP o de CiU.

BRACONS

La Vall d’en Bas ja té la seva pista d’aterratge. Què més voldrien els gestors de l’aeroport de Barcelona o el de Girona que disposar d’aquests milers de metres quadrats alliberats al bon saber fer dels pagesos durant dècades, lluny dels edificis. Les silencioses excavadores que foraden un dels paisatges més idíl·lics de les Comarques de Girona ja fa dies que destrossen el territori. Mesos i anys de debats sobre la conveniència o no de Bracons i ara sembla que ningú diu ni piu. De fet, és una estratègia que es repeteix arreu. L’esgotament. Parlar eternament fins adormir les feres combatives. Amb l’afegitó que queden pocs militants que es creguin que David pot guanyar a Goliat. El monstre del túnel, però, ja treu el nas des de dins les muntanyes. Serà interessant d’aquí a deu anys comprovar quins beneficis o perjudicis aportarà a la Garrotxa aquesta nova via de comunicació. Una cosa està clara: qualsevol persona que estimi aquella terra independentment del color polític que tingui, per tots els arguments del món que li posin al davant, només pot plorar davant de tota aquella barbàrie ecològica.
Però just al costat del túnel hi ha gat amagat. Un gat d’aquells que fa pudor de podrit. Resulta que el propietari d’un setmanari garrotxí (i algú més) està construint un hotel i una petita urbanització a tocar de la carretera. Ei, que tothom pot fer negoci amb el que més de gust li vingui, però aquest mitjà, va ser un gran defensor de la necessitat del Túnel de Bracons. Lleig, molt lleig. Per no parlar del mal gust de la construcció. Colors estridents, arquitectura barata i la mateixa estètica que la Roca Village. M’expliquen a més que mitja vall hi està en contra, però els poders fàctics de la zona han aconseguit tirar endavant el projecte. En un país petit com aquest, podem gratar a molts recons, però sempre hi ha zones fosques difícils de vigilar. L’arquitectura dels pobles i les ciutats no pot dependre exclusivament dels ajuntaments perquè després passa el que passa. Algú pensa fer alguna cosa?

A les portes del Dragon Khan

Sempre he pensat, una de les moltes obvietats que rumio cada dia, que ser pare o mare no ha ser gens fàcil. Una persona molt propera, té intenció de ser-ho en breu, i els dubtes el saturen. Natural. Però no són només els grans temes i les grans disjuntives les que el porten de bòlit. Les petites coses, aquelles decisions del dia a dia, també. Fa un parell de caps de setmana, assegut en un banc a les portes del Dragon Khan de Port Aventura, poruc i desxifrant els secrets d’aquella estructura, contemplava com l’Albert, un nen de 8 anys, tenia una les grans desil·lusions de la seva curta vida. Li faltaven tres centímetres per enfilar-se a l’atracció. Una línia situada a 140 centímetres selecciona qui pot pujar-hi i qui no. La germana gran de l’Albert, s’assemblava molt a ell, el va acompanyar a la línia de la prohibició i va confirmar el moviment que feien els pares des d’una prudent distància amb el cap: no. L’Albert va començar a plorar desconsolat. Singlots de ràbia li dificultaven la respiració. La família l’encoratjava a seguir mantenint una bona alimentació perquè l’any següent hagués crescut els 300 mil·límetres necessaris per obtenir el sí. L’Albert no ho entenia. No podria tornar a classe i explicar que era més valent que un jove de 25 anys, que de petit hi va pujar, i que després de vomitar una hora sencera va decidir que aquelles atraccions, no eren per ell. Picava de peus, seguia plorant i tenia totes les faccions concentrades al nas. Les explicacions, en aquell moment, eren paraules dolces que no servien absolutament per res. Utilitzar l’alimentació per estimular la criatura em va semblar una solució brillant. Però, ja ho veieu, a cap manual del “pare modern” figura com explicar a un nen que tres centímetres són tan importants en determinades ocasions. M’agradaria veure la cara que farà l’abril vinent quan orgullós passi pel costat de la maleïda línia.

GRIS, MOLT GRIS!

Mai he estat un gran defensor públic de Pasqual Maragall, però sempre li he tingut un cert “carinyo”. El mateix em passa amb Pujol, Felipe, Anguita, Colom, Ribó… i un llarg etcètera de polítics d’una generació que tot i no compartir moltes de les seves idees, si que m’agradava la seva manera de fer. Si d’un partit un no ha hagut de marxar per la porta del darrera per corrupta, s’ha de tenir respecte pels que han cimentat els fonaments de la petita democràcia que gaudim. És vergonyós (per no buscar un altra adjectiu més ofensiu) com tracta l’aparell del PSC el seu president aquests darrers dies. Els “Margallistes”, alguns d’ells varen ser consellers molt limitats en el seu govern, tampoc han sortit a defensar-lo o com a mínim fer-li una abraçada pública. Trist. Parlen de progressisme, de la pluralitat d’idees, de debatre els models de societat, de democràcia, de ser cosmopolites... Qui s’ho creu? Quan un soldat es desvia, passa el cavaller amb l’espasa i el decapita sense miraments. No és un comportament exclusiu del PSC. Esquerra té seriosos problemes per gestionar les discrepàncies de Carretero, el PP amb la Nebrera, a CiU els casos són múltiples i a casa dels ICV no tardaran gaire en aparèixer esquerdes per culpa de l’enverinada conselleria d’Interior. Els partits han de ser equips cohesionats i no tothom pot fer la guerra pel seu compte. En això hi estem tots d’acord. Però d’aquí a tenir només una única veu, hi ha un abisme. Per aquest camí, la política catalana, en detriment dels ciutadans, semblarà el Canal Plus. Haurem de mirar com xinesos entre les escletxes per veure alguna nota de color entre tanta grisó.

15 d’abril de 2007, una gran nit!

15 d’abril de 2007. La tarda nit que l’Akasvayu Girona va guanyar la FIBA Cup de bàsquet envoltats dels seus aficionats. Aquesta és la tercera copa continental en importància, però no ha estat gens fàcil guanyar-la. De fet, és el títol més valuós que anirà a les vitrines del Club Bàsquet Girona fins el moment. Es poden repartir mèrits a molta gent, però qui n’és el màxim responsable es diu Josep Amat. El president de la promotora Akasvayu que fa dos estiu va aterrar a la ciutat dels quatre rius amb els seus milions i un projecte de club sota el braç. Ha fet falta que vinguessin de fora (els russos que deien al principi) perquè tot i que alguns empresaris d’aquí han mantingut el bàsquet a l’elit durant anys, no hi van dedicar els esforços suficients per guanyar títols. Agradi o no, els títols són els que fan gran un club i creen afició. Per dirigir l’equip van fixar Svetislav Pesic, el millor entrenador de Europa, i per capitanejar els despatxos, Antoni Maceiras, un dels directrius amb el cap més ben moblat del món del bàsquet. Dos títols de tres competicions aquesta temporada, demostren que el trio és un equip excel·lent.
Akasvayu ha guanyat la Fiba Cub. El Club Bàsquet Girona ha guanyat la Fiba Cup. Els aficionats i socis de l’Akasvayu han guanyat la Fiba Cub. I la ciutat de Girona i les seves Comarques, l’han guanyat? Jo crec que no. El rendiment que n’ha tret Girona en imatge ha estat pràcticament nul. Una publicitat minsa, activitats paral·leles nul·les i tracta als visitants, agents de la Fiba al marge, mediocre. No sempre es té un mecenes com Akasvayu en un ciutat petita com aquesta. La frase del regidor d’esports del consistori gironí, Josep Maria Jofre, ratlla el delicte: “Girona es ven sola”. No senyor Jofre, Girona no es ven sola, com els títols no es guanyen sols. Si han de dedicar diners, esforços a cabassos i grans dosis d’intel·ligència.

ULSTER

La cultura del “és per ahir” sembla l'eix central en qual pivota la nostra societat. La immediatesa. El bombardeig de la calma i la paciència. No només en la nostra vida personal, que també, sinó que on més es nota és en el món empresarial i polític. Sigui responsabilitat dels polítics, dels ciutadans que s'han adherit a la roda o de les empreses periodístiques que han de donar informacions cada segon, aquesta manera d'afrontar la vida posa molts entrebancs a la construcció d'un model de convivència sensat. La sensació és que un ens extracte dirigeix l'orquestra. És interessant fer un vol d'ocell per analitzar l'acord històric (en aquest cas si que la paraula s'escau) que han arribat Ian Paisley i Gerry Adams a l'Ulster. Sense ser especialista, que dos persones que en un passat no molt llunyà dedicaven esforços en veure el seu enemic mort dins una caixa, que ara puguin parlar i formar govern és motiu d'alegria. No només això. Els polítics més que ningú han de saber interpretar el tempo de la partitura dels esdeveniments.

Els acords del divendres Sant de 1998 no són el punt de partida de la trobada entre els dos líders. La història “neix” deu anys abans en les converses entre el nacionalista John Hume i el mateix Adams per fer-li veure al segon que la lluita armada no era la solució definitiva al problema d'Irlanda del Nord. Han hagut de passar 20 anys, amb molts morts entremig, però amb molta feina, perquè el “Doctor No” i el màxim dirigent de Sinn Féin es poguessin mirar als ulls i somriure. Encara han de construir un país que no és el mateix per cap dels dos, però pels carrers de Belfast el colom de la pau ja no s'intoxica amb el fum de les bombes. La sang ha estat un fre, però no un obstacle. Aquí el conflicte de Euskadi s'ha volgut solucionar amb quatre dies i les úniques veus que demanen calma i un full de ruta són trepitjades per les parts més extremes. On són tots aquells que demanaven diàleg fa dos telenotícies i ara en reneguen? On són? On són? Les ferides de la Transició sagnen més que mai i algú les hauria de cosir d'una vegada i no posar-hi tirites amb aigua oxigenada.

JO, ALS 25 ANYS!

La prova de foc és llevar-te, despullar-te i plantar-te davant un mirall on et puguis veure de cos sencer. No ser vosaltres, però més enllà de passar-hi com una sageta després dutxar-me, poques vegades em miro tal com la mare em va parir. Mirar-te com els dibuixants que pinten model és difícil. Proporcions, defectes i aquesta mirada perversa amb la que ens analitzem depenent de l’estat d’ànim que tenim. Ja en tinc 25! Ni fu, ni fa. Bé, molta gràcia no em fot, però tampoc posarem un mur als anys. L’exercici, però, tenia dues intencions. Comprovar que amb el quart de segle no ha canviat res substancial en l’aspecte físic i que com els anys anteriors, encara puc reconèixer la meva imatge. El Jo, sense haver d’avergonyir-me.

PARLEM? SI PODEM!

Els mòbils ens han canviat la vida. Ja ho he dit en altres ocasions i és una obvietat. Es veu que a Europa ja hi ha més cel·lulars que persones i el gran debat entre els pares d’avui és saber quina és l’edat ideal perquè el seu fill en tingui un. 4, 10, 12, 14 anys... quan se’l puguin pagar? La pregunta no té una solució fàcil.
Miro el que m’ha regalat el meu germà i és al·lucinant. Càmera de fotografies, vídeo, agenda, reproductor MP3, ràdio... però té un defecte sonat! Mentre que tot el que conté funciona a la perfecció, gairebé mai escolto bé les trucades que rebo o m’envien. Milers de directius venen a Barcelona a debatre sobre els nous models i les línees de màrqueting que seguiran les companyies de telefonia mòbil en el futur i ningú troba la solució perquè funcionin correctament, sense problemes, pel que han estat inventats: parlar a distància sense haver de jugar a “hundir la flota” cada vegada que truquem. La meva àvia utilitzaria aquella frase tan fantàstica que diu:“això és començar la casa pel teulat”. I tindria raó.

AMICS

Portes tres mesos (o més) sense saber res de l’altre persona. Les no notícies són bones notícies, però la feina i el dia a dia et consumeixen el temps a destralades. De sobte reps un missatge al mòbil o s’encén la llumeta d’alarma que tenim tots dins i tens la necessitat de saber com li va la vida a un amic. Quedes, parles i als pocs segons recordes que és genial això tant difícil d’explicar que és l’amistat. Ho notes perquè bàsicament et comuniques sense màscares i sense pensar que l’altra espera alguna cosa de tu. No és que anem per la vida com si fos Carnaval, però si que utilitzem un arsenal de cares per relacionar-nos. La trobada avança. Xerres de l’amor, de la família, del sexe, de política o despatxes les últimes xafarderies de l’entorn. Marxes per on has vingut amb un adéu sense molt d’entusiasme amb aquella tranquil·litat que hi ha el que hi ha d’haver i que continuarà sent així. Amistat en estat pur i sense disfresses.

MUNICIPALS

Senyors i senyores que comenci l’espectacle! La campanya (perdó, precampanya) per les eleccions municipals ha començat ja fa uns dies. La diferència entre aquests comicis i la resta és la proximitat dels candidats. Els futurs alcaldables i regidors són els vostres veïns, els vostres companys de feina o l’amant de la vostra parella. Presentar-se en pobles on es coneix tothom té el seu mèrit. Mentre la política d’alta volada sembla un arbre vell ple de corcs, a la política municipal, llevat de contades excepcions i de les grans metròpolis, és un oasi de gent amb bona voluntat que volen treballar pels seus. Regalar esforços per una llista que només aconseguirà un parell de regidors, per exemple, amb reunions, trobades amb les associacions, elaboració de programes... honora la política. En aquests temps que corren on la ganivetada covarda, la mentida i la crispació són el pa de cada dia, ve de gust escoltar quin model de ciutat volen els partits.
Aquesta és la visió correcte, la més habitual, però no la única. Els últims dies he parlat amb gent que es presenta en ciutats i partits diferents. No tots es fiquen en els engranatges dels partits pel mateix motiu. Des de llistes de pobles petits que s’han apuntat a un determinat grup per les subvencions, fins empresaris (o els seus familiars) que volen saber què es cou al consistori, passant per joves amb bones intencions que volen canviar el món. Potser la sort és que ens coneixem tots i els interessats se’ls veu (o veurà) el llautó.

PASTA DE LLARDONS

El primer cop que em varen cobrar 1,20 euros per un cafè vaig dir en aquest blog que m’havien atracat. Sense adonar-me’n pago gairebé cada dia aquesta quantitat per tassetes d’aigua tenyida amb gust de ves a saber què sense queixar-me. No es pot veure un bon cafè enlloc? Bé, deixem el tema del cafè, però no el de la quantitat. Dissabte a Camprodon entro en un botiga d’aquelles que fot seixanta anys que no la reformen, que la senyora porta la bata bruta y que et tranquen com si fossis un gos i demano una pasta de full de llardons. Preu: 2,20 euros. Bloquejat, no he après a reaccionar, li dono els diners i marxo dient un alegre “que vagi bé”. Caminant pel carrer València amb uns bons amics em vaig anar escalfant. 2,40? Pot ser? La mare que la va parir... què s’ha pensat... Fins i tot vaig tenir el rampell de tornar i dir-li que es fiqués la pasta pel recte, però no ho vaig fer.
Quan algú es queixa en un establiment queda com un mal educat. Algunes vegades m’he queixat pel tracte en algun supermercat i la noia que està a la caixa et mira estupefacte. A mi què m’expliques que cobro una merda i fa set hores que no surto d’aquí darrera, deu pensar. No tornaré a comprar pastes de llardons durant una bona temporada i els meus amics tampoc tornaran a aquella botiga. Que no es queixin, al Ripollès o a la Costa Brava, zones que viuen bàsicament del turisme, que la gent marxi a l’Est perquè els preus són més econòmics. Sinó inverteixen en res, volen fer calaix a còpia d’estafar els clients i a més no ofereixen un producte amb valor afegit, com volen viure del turisme de qualitat? En aquest coi de país la gent té la filosofia de fotre els altres pensant que ells són els més llestos de la classe. Callem més, però no som idiotes!

MOSQUES ITALIANES

Explica la llegenda que el juny de 1285 la ciutat de Girona estava assetjada pels francesos. Les tropes capitanejades per Felip Ardit van intentar profanar la col·legiata de Sant Fèlix on es venerava Sant Narcís. Del patró de Girona en va sortir una plaga de mosques que van fer marxar de la ciutat tots els soldats. De mosques, depèn l’època de l’any, encara en queden moltes, i en certa manera s’han convertit en el símbol de la Immortal. Molts gironins, per exemple, en llueixen una al costat de la matrícula. Des de fa uns mesos, però, n’hi ha una nova plaga. Són els adolescents italians, arribats amb els vols de baix cost, que darrera unes immenses ulleres de sol ressegueixen els carrers del Barri Vell (l’altra costa de l’Onyar està oblidat) mentre entre i surten de les botigues tot llepant gelats i menjant porqueries.
Fa dos estius, en un viatge surrealista i fantàstic a Eivissa vaig descobrir aquesta estètica moderna. Ulleres mida elefant, pantalons cagats, cinturons gegants i bambes descordades de colors. Ja siguin mascles o femelles. En certa manera tots anem a remolc de les modes, però sembla que al país de l’alta costura allò cool cala amb més força. No plourà gaire abans aquests invertebrats també siguin autòctons. Si passegeu per la Rambla de la Llibertat o el carrer de la Força i escolteu el “ZZzzZZZzzzz” no utilitzeu l’esprai matamosques. Segurament no són els turistes ideals, però la pela és la pela.

EREN 62!

La setmana passada em preguntava quanta gent era capaç de convocar el PP gironí a la manifestació de divendres a la Plaça del Vi de Girona. Com que hi vaig ser, com espectador (que quedi clar!), us exposo els números i el que va passar.
Faltaven 10 minuts per la 7 de la tarda i sota les voltes de davant de l’ajuntament els populars obrien un paquet amb el material de la convocatòria. Llaços blaus i banderes de plàstic del partit, blaves també, que van repartir cuidadosament entre els simpatitzants. Reien tímidament i el cap de premsa del partit intentava fer bromes entre els periodistes que observaven el que passava. Les entrades a la plaça estaven controlades pels mossos i per la policia local. Per tots els costats. No és estrany que hi hagi molta policia perquè hi ha tendència de concentrar-ne més del compte fins i tot als partits de petanca de la Devesa. A les 7 en punt amb el so de les campanes de Catedral de fons es van situar tots junts davant la façana del consistori. Algunes senyores, no sabien si posar-s’hi, però a l’últim moment si van enganxar. Eren 62! Sí, 62! Varem tenir estona per contar-los, hi ho varem fer. A vint metres, un cordó policial separava un grup de vint antifexistes i independentistes que també es manifestaven i a uns vint metres més una altra cordó, no van deixar-los estar junts, amb una altra cinquantena de contraris. Mentre onejaven les banderes peperes, amb el gavià al revés, Concepció Veray, presidenta del Partit Popular a Girona va llegir un manifest, amb un micròfon estil Madonna, que no s’escoltava pels crits dels altres manifestants. “Vosaltres feixistes sou els terroristes”, “Fora nazis de Girona”, “Fora el PP” i altres delicadeses per l’estil. Les al·lusions personals també hi van ser presents. Un dels joves que estava darrera de la pancarta “L’espanyolisme és feixisme” va fer referència al pes de la dirigent popular. Acte seguit, 5 minuts de silenci. Que no varen complir la definició de la paraula perquè els crits no es van aturar. 19 periodistes miraren a un costat i a l’altra de Plaça intentant entendre el que passava i prenent nota dels fets. El periodista que feina 20, el de l’emissora de la Conferència Episcopal, lluïa satisfet el llaç que el president de la Nuevas Generaciones li havia penjat abans de començar l’acte. Un tercer grup, els que estaven sota les voltes, o fins i tot més lluny, eren curiosos que contemplaven l’espectacle. Un editor de la ciutat i una regidora de l’ajuntament també s’ho miraven encuriosits, però amb la distància suficient per no ser sumats a la xifra de manifestants. Acaben els cinc minuts, i... per on marxen tota la parròquia popular? Per on estan els manifestants o per l’altra costat de la plaça perquè no hi hagi tensions? Després de 5 segons de debat i envoltats per la policia van escollir la primera opció.

CULTURA BARCELONINA?

Els catalans clamem al cel contra el centralisme desmesurat de Madrid, però oblidem moltes vegades que des de Barcelona es fa exactament el mateix en relació a la resta del Principat. Aquesta setmana s'ha inaugurat en el Museu Metropolitan de Nova York una exposició que porta per títol “Barcelona i la Modernitat: de Gaudí a Dalí”. Tot un seguici de representants polítics catalans, amb Hereu i Tresserras al capdavant, han fet d'amfitrions de la mostra. Fins aquí tot pot tenir un cert aire de normalitat. Res grinyola. Mentida! El problema és que ara resulta que hi ha una cultura barcelonina que aglutina tots els artistes catalans. Que m'expliquin, per exemple, què té de “xava” Dalí. Ell, que amb l'Empordà com a pàtria, es va fer universal com ningú. Ens colen gols per l'esquadra a la mitja part i l'àrbitre no veu res. No sortirà ningú amb un cert prestigi intel·lectual per dir que això és un menyspreu al territori de dimensions considerables? La marca Barcelona no em molesta gens, però que cadascú sumi al marcador els gols que li pertoquen. Per aquest camí, el català serà el barceloní d'aquí a poc temps i Reus, Mataró o Girona uns barris perifèrics de la ciutat Comtal. La teoria que les comarques catalanes s'han convertit en un immens parc d'atraccions perquè els pixapins surtin a distreure's durant el cap de setmana, que no m'he volgut creure mai, potser és més veritat del que em pensava.

QUE VE EL LLOP!

Rajoy com a veu del Partit Popular ha convocat una manifestació a totes les capitals de província d'Espanya en contra dels drets penitenciaris que ha aconseguit De Juana Chaos. Un terrorista d'ETA que la dreta rància espanyola està fent més màrtir que els propis abertzales bascos. Estic encuriosit per saber quina repercussió i quina capacitat de mobilització té la maquinària de propaganda de la ultradreta a ciutats com Girona, Tarragona o Lleida (Barcelona és un partit d'un altre nivell). La gent del PP són llestos. Molt llestos. Saben que les dretes sempre ha anat unides. Que quan se'ls crida a les urnes, com xais corren a votar el seu partit. Falten “pocs” mesos per les eleccions a la presidència del govern espanyol i han de tenir les seves files mobilitzades. El 13 de Març de 2004 el PSOE va aconseguir molts vots de gent emprenyada (indignada) amb Aznar. Gent crítica amb la pròpia esquerra que sinó no hi ha un foc molt important per apagar no van amb una galleda plena d'aigua. Un amic que treballa en un discoteca m'explicava que la nit d'aquelles eleccions, mentre milers de persones estaven al carrer demanant la veritat, companys de feina que no havien anat mai votar l'endemà ho ferien. No és representatiu, però no ser si aquests nois en els propers comicis hi aniran. Sabran les esquerres reaccionar per tenir les bases escalfades per anar a les urnes? Només amb la gestió des del govern n'hi ha prou per treure del llit a la gent ? De Juana Chaos es pot convertir en el Prestige, la Guerra a l'Irak i els atemptats de Madrid pel PSOE. Mentrestant, els populars que al cap i a la fi el terrorista els hi importa ben poc, mireu a qui van dedicades les pancartes de les seves manifestacions, tenen tota la parròquia ben crispada i fidel. Una tàctica rodona.

POSTAL DE MAR, 4 DE MARÇ

Tota la paleta de colors del vermell al groc hi eren presents. Uns espirals que empenyien la lluna plena mentre sortia majestuosa de dins el mar de s’Agaró. Asseguts en el camí de ronda, l’espectacle no tenia preu. No varem pagar entrada ni buscàvem el muntatge. Va ser el regal que va tancar el cap de setmana. Un camí que en el capvespre es converteix en fantasmagòric. Els arbres desmaiats a banda i banda del single no provoquen ni la meitat de por que ha de tenir l’únic pescador que feineja a mar obert. És hivern, però sembla primavera. El diàleg del mar amb les roques és calmat. Sense estridències. Ningú passeja perquè és tard i la lliga bull un cap de setmana de sorpreses. El moment és nostre, però també volia compartir-lo.