CENT GRAMS D'ENVEJA

Estic frustrat perquè no atropo el ritme que ens imposa la societat del consum per varis motius. Les noves tecnologies quan surten al mercat tenen un preu tan desorbitat que la meva butxaca no hi arriba. Els últims models de reproductors mp3, agendes tàctils, càmeres digitals i altres objectes per l’estil tenen un cost molt alt i quan finalment baixen de preu ja hi han models nous. Així que sempre vaig tres esglaons endarrere que la tecnologia puntera. És curiós, però, que tots coneguem algun amic o company que és capaç de comprar-s’ho tot fins i tot abans que es trobi a les botigues del nostre país. Ho compren per internet o no ser com carai s’ho fan, però sempre tenen l’últim enginy. No amagaré que a aquests afortunats personatges els hi tinc cent grams d’enveja i cinquanta de ràbia sana. Que no atrapi les noves tecnologies només és qüestió de diners i espero que amb els anys ho aconsegueixi.
Una altra prova que la societat del consum va a tres-cents per hora i la majoria no passem de cent vint és la moda. Estem al primer tram del mes d’agost i als aparadors de gairebé totes les botigues ja s’hi veuen abrics de pell, jerseis de llana i bufandes multicolor. Que no se us acudeixi voler-vos comprar uns pantalons curts a mig agost (per lògica l’època més normal per fer-ho) perquè no en tenen. Qui es compra uns pantalons de pana marró fosc quan el mercuri dels termòmetres bull? Com deia el gran Obélix “estan bojos aquests romans”.