RIU MONA, RIU!

Leonardo da Vinci va pintar entre 1503 i 1506 una de les teles més reconegudes de la història de l'art: La Gioconda. Un quadre envoltat de llegenda. El somriure de la dama florentina ha intrigat a curiosos dels cinc continents. No és moment de dir què em sembla perquè ni sóc un especialista ni tinc cap teoria que es sostengui en un tesi empírica. La qüestió és que la senyora somriu. Un somriure contingut, però somriu. Veient les cares amb les que anem tots plegats pels carrers aquest acte potser passarà a millor vida.

Està mal vist riure en societat. Sí, intenteu recordar quina és l'última vegada que us heu fet un fart de riure amb persones que no són del vostre cercle d'amistats. A la feina, llevat de contades excepcions, ningú riu. I menys si algun cap està aprop. Els treballadors esperen els sopars d'empresa perquè amb l'excusa de l'alcohol es pot riure en grup. És el que he escoltat durant els dies de Nadal a moltes amistats: em fan mal les costelles de tant riure en el sopar d'ahir a la nit.

Quan algú riu en “accés” en una situació quotidianitat provoca sorpresa i mirades còmplices entre els assistents. És de bojos riure? No ho crec. És de gent menys professional riure? Tampoc ho crec. No diuen els doctors que és sa fer-ho amb regularitat? Doncs per què no ho fem? Riu Mona, riu!