Sting i els membres de Police es van reunir en l'última gala dels premis Grammy per actuar de nou. Falta que velles glòries de la música decideixin tornar a pujar d'alt dels escenaris perquè surti el crític de torn per dir aquella frase que queda tant bé, però que no sempre es pot aplicar: “una retirada a temps és el millor que poden fer aquesta gent”.
Per què aplicat al món de la música determinades persones volen retirar els artistes quan posen el quatre davant de l'edat? No és just. Antoni Tàpies pintarà fins que la mort entri per la porta del seu estudi i ningú gosarà dir-li que se'n vagi amb la seva senyora a menjar galetes i fer punt de creu al casal del barri. Dalí va fer el mateix. Grans escriptors i cineastes, la llista no tindria fi, han creat fins que les malalties o ells (per voluntat pròpia) han decidit retirar-se. Als músics no se'ls jutge amb el mateix codi. Hi ha qui s'atreveix, per posar un exemple més proper, a demanar la retirada dels Pets perquè ja tenen una edat, diuen. Que deixen ells d'escriure ximpleries? Que no tenim dret les noves generacions d'anar a un concert dels Rollings o dels Police? Mick Jagger demostra més energia i ganes de fer bé la seva feina en el concerts que molts frustrats amb la seva ploma.
Però les ganes de retirar la gent abans d'hora és un virus estrany de la nostra societat. Molta gent quan tenen una edat (especialment les dones) es senten desplaçats a les seves empreses. La arrugues i la calvície no agraden. No són cool la gent que han viscut més del que els queda per viure. M'agraden els països i els comportaments equilibrats. No en tots els sentits, però si en la convivència entre joves, adults i grans. No vull viure en el món del meu respectat Jordi Labanda.
1 comentari:
Estic molt d'acord amb el teu escrit. A altres països com a França o als Estats Units, les velles glòries són respectades fins a la mort. Ningú va dir mai a Charles Aznavour, Georges Brassens, Kris Kristofferson, Leonard Cohen o Frank Sinatra que es retiressin. Potser el que més es critica és que els artistes que van tenir un passat gloriós pretenguin viure sempre d'aquella renda, amb un revival continu de "greatest hits", sense compondre cap cançó nova en 20 anys. Això sí que és relativament criticable, tot i que aquí ja entraríem en la fibra sentimental de cadascú, perquè a mi, per exemple, no m'importaria assistir a un concert de Simon & Garfunkel encara que només cantessin el mateix repertori que van fer al Central Park el 1982.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada