Són quarts de dotze del migdia i davant de la l’església del Mercadal de Girona hi ha unes dues-centes persones que van a la casa del Senyor a beneïr les seves palmes i palmons. Són els típics gironins vestits del Zara i del Cortefiel. No els hi he preguntat, però segur que molts d’ells han aprofitat un dia tan senyalat per estrenar alguna peça de roba. Cotxets, olleres de sol de la última pel·lícula de moda, sabates perfectament llustrades i alguna faldilla de Custo Barcelona per donar un toc esportiu a la diada.
Encara no han anat a buscar el tortell de rams a la pastisseria perquè primer han fer el vermut en alguna terrassa de la Rambla i mostrar que són una família idíl·lica. Xerren els uns amb els altres i comenten la bona sort que tenen de poder anar a París, a esquiar o a la segona residència de l’Alt Empordà el proper cap de setmana.
Enmig d’ells hi ha un gironí que no passa desapercebut. Fa sis o set anys ell també estava a la mateixa plaça amb la dona i els fills. Està estirat en un dels bancs completament borratxo i adormit. El braç dret, que penja d’aquest improvisat llit senyala un brik d’una coneguda marca de vi amb pols. El seu fidel company (el gos), l’únic de tota la reunió que li fa cas, puja i baixa del banc sense separar-se del seu amo ni un moment.
Els gironins i les gironines passen pel seu costat sense mirar-se’l. Un marrec de poc més de sis anys pregunta al seu pare tot senyalant l’indigent: - perquè dorm pare? El pare mira amb indignació el pobre home i contesta al nen: ves amb la mare que et busca. Així s’acaben les preguntes del marrec. Corre cap a la mare i espera ansiós el dia de pasqua perquè a diferència del tortell, la mona porta una figureta d’Els increïbles.
A l’hora de dinar han convidat uns cosins que viuen al barri del Carmel de Barcelona. Entre plat i plat els amfitrions s’interessen per la situació que pateixen al barri més indignat de Catalunya. Tu pots creure que fa dos mesos que vivim en un hotel de tres estrelles i encara no hem pogut tornar a casa. Ara, resulta que ens volen donar un pis nou a l’altre punta de Barcelona. Quins collons. Que hi vagi el conseller al pis nou. A més m’ha dit l’advocat que si ens fem forts aconseguirem una pila de diners. Que es fotin. Al cap i la fi, a l’hotel tampoc s’hi està tan malament, no carinyo?. Comenta el cosí del pare. Tots assenteixen amb el cap l’exposició del parent i diuen a l’hora: És increïble.
Surto de treballar. Mentre decideixo què em faré per sopar veig el gos de l’indigent tranquil al costat d’un contenidor. El seu amo busca uns cartrons entre les deixalles. Les nits a Girona són humides i fredes. La boira de l’Onyar se’t fica al cos i et glaça els ossos. Passo pel seu costat i se’m posa la pell de gallina, però no faig res.
Els veïns del Carmel demanen la clau de l’habitació número 162 i jo obro la porta del meu pis d’estudiants. Engego la televisió i m’estiro al sofà. El gosset, que ni tan sols té nom, no ha pogut agafar cap cartró de la seva mida i es fica a dormir entre les cames del seu amic.
Encara no han anat a buscar el tortell de rams a la pastisseria perquè primer han fer el vermut en alguna terrassa de la Rambla i mostrar que són una família idíl·lica. Xerren els uns amb els altres i comenten la bona sort que tenen de poder anar a París, a esquiar o a la segona residència de l’Alt Empordà el proper cap de setmana.
Enmig d’ells hi ha un gironí que no passa desapercebut. Fa sis o set anys ell també estava a la mateixa plaça amb la dona i els fills. Està estirat en un dels bancs completament borratxo i adormit. El braç dret, que penja d’aquest improvisat llit senyala un brik d’una coneguda marca de vi amb pols. El seu fidel company (el gos), l’únic de tota la reunió que li fa cas, puja i baixa del banc sense separar-se del seu amo ni un moment.
Els gironins i les gironines passen pel seu costat sense mirar-se’l. Un marrec de poc més de sis anys pregunta al seu pare tot senyalant l’indigent: - perquè dorm pare? El pare mira amb indignació el pobre home i contesta al nen: ves amb la mare que et busca. Així s’acaben les preguntes del marrec. Corre cap a la mare i espera ansiós el dia de pasqua perquè a diferència del tortell, la mona porta una figureta d’Els increïbles.
A l’hora de dinar han convidat uns cosins que viuen al barri del Carmel de Barcelona. Entre plat i plat els amfitrions s’interessen per la situació que pateixen al barri més indignat de Catalunya. Tu pots creure que fa dos mesos que vivim en un hotel de tres estrelles i encara no hem pogut tornar a casa. Ara, resulta que ens volen donar un pis nou a l’altre punta de Barcelona. Quins collons. Que hi vagi el conseller al pis nou. A més m’ha dit l’advocat que si ens fem forts aconseguirem una pila de diners. Que es fotin. Al cap i la fi, a l’hotel tampoc s’hi està tan malament, no carinyo?. Comenta el cosí del pare. Tots assenteixen amb el cap l’exposició del parent i diuen a l’hora: És increïble.
Surto de treballar. Mentre decideixo què em faré per sopar veig el gos de l’indigent tranquil al costat d’un contenidor. El seu amo busca uns cartrons entre les deixalles. Les nits a Girona són humides i fredes. La boira de l’Onyar se’t fica al cos i et glaça els ossos. Passo pel seu costat i se’m posa la pell de gallina, però no faig res.
Els veïns del Carmel demanen la clau de l’habitació número 162 i jo obro la porta del meu pis d’estudiants. Engego la televisió i m’estiro al sofà. El gosset, que ni tan sols té nom, no ha pogut agafar cap cartró de la seva mida i es fica a dormir entre les cames del seu amic.
1 comentari:
Està molt bé però t'has oblidat de dir que abans d'abandonar la plaça Mercadal el pare ha rentat les mans al nen a la font, per si hagués tocat a l'indigent.
Publica un comentari a l'entrada