EL CAPÇAL DEL LLIT D'EN LLUÍS

La meva generació varem descobrir que el Barça podia guanyar i fer gaudir a l’afició blaugrana amb el futbol espectacle gràcies al Dream Team de Johan Cruyff. Ens varem tornar tots plegats un nens malcriats. Uns pares no poden dur el seu fill cada setmana a un restaurants de primer nivell perquè la criatura es tornarà un llepafils. Això és el que ens va passar. Els Laudrup, Romario, Koeman i companyia ens varen fer estimar encara més aquella filosofia de joc que executaven a la perfecció. Amb poc temps, però, aquell castell de cartes va voleiar i se’n va anar a terra. La final de la Champions contra el Milan a Atenes va ser un cop molt d’ur d’encaixar. No érem invencibles. La derrota és amarga i fins que Ronaldinho no va aterrar al camp nou, el Barça no em va tornar a motivar-nos com aquella època. I com una metàfora d’un etapa prometedora, el Barça s’ha anat enfonsant com ho ha fet el seu astre brasiler. El senyor de l’Elefant Blau que va agafar les regnes de l’equip també ens va fer trempar de valent. Una directiva jove i catalanista que havia de dedicar al Barça “els millors anys de la seva vida professional”. S’han desorientat i en Laporta comença a tenir tics del seu rival: el president Nuñez. Sap greu tot plegat. L’encarregat de liderar el nou projecte des de la banqueta és el nostre heroi del Dream Team. Un jugador format a la Masia en el que tots en emmirallàvem de xavals, tot i no jugar a futbol. En Pep Guardiola, el nostre Pep, era i és un referent. Començo A conscienciar-me cada dia que no tot seran flors i violes l’any vinent i que més aviat que tard rebrà de totes bandes. Ànims i endavant Pep! Estic segur que el meu amic Lluís, tornarà a posar la teva fotografia al capçal del llit com fa 16 anys quan volia ser jugador del Barça.

DOS LÍNIES DE INVESTIGACIÓ

No hi ha dret! Avui estic moix, cap baix, destrossat, trist, compungit, menyspreat, nostàlgic, desil·lusionat i emprenyat. Angel Acebes ha dit adéu i no m’ha trucat per informar-me. Marxa i no vol seguir ocupant el càrrec de Secretari General Partit Popular. Hi ha dues línies d’investigació en aquesta notícia que s’estan estudiant. La primera és que tot plegat és culpa d’ETA, els nacionalistes, els independentistes, els PSOE, en Carod, Catalunya, els bascos en general i la massoneria. La segona, que després de la derrota electoral del passat mes de març, la cara més agressiva de la dreta espanyola no vol seguir quatre anys repartint llenya contra en ZP des de l’oposició quan l’estratègia que ha seguit no ha estat efectiva. Quina petita llagosta del PP seguirà el mestre Acebes? Les noves generacions (ups!, és en genèric) venen molt ben preparades. Acostumats a la crispació diària, la tranquil·litat ens pot agafar a contrapeu.

EGM

L’Estudi General de Mitjans (EGM) són les notes trimestrals dels mitjans de comunicació. Què diuen? Doncs la quantitat de gent que consumeix cada diari, revista, ràdio, televisió, cinema, internet o suplements setmanals. Són força fiables perquè es fan 43.000 enquestes personals per tot el territori. La setmana passada varen sortir les dades dels primers tres mesos de 2008 i com si d’unes eleccions polítiques es tractés, la majoria d’empreses han marcat paquet i es postulen com a guanyadores. “Som els que més hem crescut, els més llegits, els més visitats, el mitjà en català de referència, etc”.
Que no us enganyin: hi ha guanyadors i perdedors. Un primer, un segon, un tercer i un últim. Si ets el que més creix, però estàs a l’últim lloc, fa molt poca gràcia. També si espires al liderat i has quedat segon. Expliqueu-li avui a un barcelonista que estigui content perquè el club d’en Jan Laporta pot quedar segon, com a mal menor, en aquesta lliga de futbol. S’entén que les empreses periodístiques es comportin d’aquesta manera. Hi ha molts milions d’euros en joc i vendre una bona imatge davant els clients (els que paguen per publicitat) és bàsic per sobreviure i tenir uns bons resultats a final d’any. Més enllà de dir qui ha guanyat i ha perdut, si ho heu seguit una mica, segur que ho teniu clar, prefereixo destacar la quantitat de consumidors d’informació. Són milions! Podrien ser més, sí, però és d’agrair que tot i el desprestigi a peu de carrer que el periodisme s’ha guanyat en els últims temps (els factors són molts), milions de persones confien en la televisió, els diaris o les revistes per informar-se cada dia. Els que feu confiança a la ràdio, us tinc una mica més de “carinyo”. No ho digueu a ningú.

SANT JORDI 2008

De casa a la feina tinc uns set minuts a peu. En aquest petit trajecte m’han assaltat cinc nois i noies en diferents trams oferint-me una rosa. Alguns amb més agressivitat que simpatia. És una manera que tenen moltes escoles per finançar el viatge de final de curs. Mai s’acaben guanyant gaires calerons, però passes un dia de nassos empaitant compradors pels carrers i buscant el moment per entregar la rosa (encara que mitja classe se’n foti de tu) a la noia que portes tot el curs mirant de reüll. Valentia, coratge, agafar aire i... “aquesta rosa és per tu”. Enamorament tonto de quan no s’espera gaire res de l’altre persona. Quan el sexe no és important.
Avui és un gran dia. Fins i tot la gent rància transmet bon rotllo. A diferència del Nadal o la Setmana Santa, gairebé no conec ningú que no li faci il·lusió la diada de Sant Jordi. Que els llibres, els escriptors i els llibreters siguin els protagonistes durant catorze hores és un orgull per aquest país. Que els dracs no us espatllin el dia!

Dos descobriments musicals que he fet les últimes setmanes:

1) MGMT i el seu tema “Kids”. Escolteu-lo tres vegades i la cançó ja no us abandonarà mai més. Aquest duet de Nova York varen aterrar l’any passat al panorama musical amb “Oracular Spectacular” (el seu disc debut) i s’ha de dir que tenen un futur prometedor. És una llàstima que els punxadiscos dels bars de nit només posin temes de les ràdio formules.

2) “The Back Room” va ser la seva carta de presentació i el 2007 ens regalen “An End Has a Star”. Editors. Una banda de Birmingham amb influències molt interessants de la música més alternativa del Regne Unit. La cançó “Smokers Outside The Hospital Doors” és una autèntica joia. Busqueu els dos discos i escolteu els temes amb més qualitat. Aquest juliol tocaran en un curiós festival de Sant Martí d’Empúries. Valen molt la pena.

MGMT


EDITORS

AMBIENTADOR

Hi ha senyores (cada dia més senyors també) que no coneixen la dosi justa de colònia o perfum que s’han de posar per sortir al carrer. Això no s’ensenya a les escoles. Almenys a les que jo he anat. No és estrany arrufar el nas i posar els ulls com un xinès quan una d’aquestes fragàncies no t’agraden y la persona en qüestió se n’ha posat en accés. Millor que en sobri no pas que en falti, deuen pensar equivocadament. Sempre he pensat que un dels secrets d’una bona colònia és que només es pugui olorar quan la distància entre dues persones és més aviat curta. Accepto que a primera hora del matí l’ona expansiva de combinacions florals sigui més grossa, però com més avança el matí, si això no minva, enlloc de millorar les relacions les bombardeja. Sí, els fumadors també desprenem una ferum considerable. D’aquest tema, com deia en Pujol, ja en parlarem un altre dia.
Això de les olors no és fàcil. Gens ni mica. Al lavabo de la meva feina no té ventilació natural. O sigui, que les finestres, sinó reconstruïm tot l’edifici no arribaran mai. Per tant, tota l’oxigenació de l’aire depèn d’un petit extractor que col·lecciona ventositats. Hi ha secrets perquè el que vingui al darrera no noti la feina de l’anterior, però cap sistema és efectiu al 100%. Per aquest motiu, el més habitual és tirar desodorant polvoritzat. Aquí està el problema! Si tres persones seguides van, per dir-ho de forma elegant, a llegir el diari a sobre d’un dels productes d’en Roca i quan acaben utilitzen el “flit, flit, flit”... el quart, preferiria que els seus budells tinguessin més paciència. Pot semblar un conflicte sense importància, un tonteria d’algú que no sap de què parlar. Aneu equivocats. Un dia rodó (com aquell spot de Donuts) pot capgirar-se per un empatx de perfum o una saturació d’ambientador en dos metres quadrats que has de visitar per obligació.

EL CONILL DEL PRESIDENT

En Jesús, un amic que està treballant i aprenen de la vida a molts quilòmetres de distància al nord d’Europa, m’ha fet arribar aquesta fotografia que pot mantenir el mateix títol que el post d’ahir. La imatge s’ha d’acompanyar d’una petita explicació. Supersarkozy es menja un conill una mica més cuit i menys tendra que aquest. La fotografia té 15 anys. A la propera roda de premsa multitudinària on el President francès airegi la seva vida personal algú li haurà de preguntar si aquest plat és digne de la millor cuina republicana. Bon appétit!

EL CONILL DEL PRESIDENT

He buscat un adjectiu i no l'he trobat...