JA ENS TRUCAREM

L’adolescent enamorat es passa tot el dia mirant el mòbil per saber si la donzella dels somnis dona senyals de vida. Altres, que ja se’ls hi han esborrat la majoria de grans de pus de la cara, com babaus també esperen un senyal al seu cel·lular. El mòbil va entrar a les nostres vides com un objecte per salvar-nos de les catàstrofes naturals i amb els dies s’ha transformat en una arma perversa que ha tirat per la borda milers d’anys d’organització de l’espècia humana. M’explico. Abans del maleït (beneït) invent, la gent s’organitzava. Quan dos persones que tenien ganes de veure’s més endavant es deien adéu quedaven per retrobar-se en un dia i un lloc concret que a falta d’una desgràcia important i justificable era inalterable el compromís adquirit. Acumulàvem cites, amb més o menys encert, que complíem escrupolosament. Com que no estàvem localitzables permanentment, no es canviaven els plans. Doncs aquesta sana costum d’organitzar-se i complir els compromisos s’ha perdut per culpa del telèfon mòbil.
Es parteix de la base que tothom està vint-i-quatre hores al dia a disposició dels altres. Per què fer plans, si podem parlar en qualsevol moment? Collons, docs perquè un té dret a organitzar la seva vida! Estic convençut, tal i com passava no fa gaire temps, que saber que algú t’està esperant a l’aire lliure obliga a no arribar tard i anul·lar la cita a última hora perquè corres el perill de perdre una amistat, la parella o la feina. Que fàcil s’ha convertit ser un pocavergonya ben vist socialment. Enviar un missatge de text amb dotze faltes d’ortografies i justificar que ets un cafre que t’importa ben poc la persona amb la que has quedat perquè arribes tard, hauria de tenir una tarifa més cara que enviar un missatge de bona nit abans d’anar a dormir.