RECORS DE SANT JOAN

Fins ben entrada l’adolescència la nit de Sant Joan era una de les més emocionants de l’any. Anava a comprar els petards i els coets amb dues setmanes d’antelació i guardava l’arsenal en una capsa de sabates sota el llit. Allà tot el material minuciosament ordenat esperava el gran dia. Algun amic més gran que jo sempre em regalava un grapat de trons dels grossos que per la meva edat, l’home del Centpeus (la botiga per excel·lència on es venen petards a Olot), mai em venia. La tarda del vint-i-tres de juny dels nervis que acumulava ja no em podia aguantar i sempre encenia alguna piula esperant que arribés en Lluís per començar la batalla. En Lluís és un amic amb el que compartíem, entre altres coses, l’afició a la pólvora. Cada any, però, altres amics com en Marc i en Miquel s’apuntaven encegats com nosaltres a la destrossa controlada de tot allò que ens trobàvem pel davant. La coca de Sant Joan, les fogueres i els balls no tenien cap mena d’importància. L’únic objectiu era que les monicions aguantessin el màxim temps possible per no acabar la festa abans d’hora. Voltàvem tots els carrers que podíem buscant on ficar un dels nostres projectils. Alguna mali feta d’importància varem protagonitzar fruït de la innocència...
Aquesta tarda m’he emprenyat de valent quan un nen de tretze anys ha tirat una petita piula al carrer de sota casa. Que burro que pot arribar a ser un quan no recorda què feia quan era petit.