A TAULA

He superat amb èxit els primer tram d’aquest Nadal. No és fàcil. Que l’hagi superat, però, no significa que pugui cridar victòria perquè quan et confies tot se’t torna en contra. He estat amb la família, he anat de festa, he menjat molt i de moment, llevat del mocador de roba que m’han regalat, he vist pocs obsequis. Un any més no sé què demanar als tres reis. Tinc tot el que necessito, és veritat. I el que m’agradaria és massa car. Renovar mitjons i calçotets és urgent! De moment, però, creuem els dits o toquem fusta, no he agafat la maleïda passa del ventre que ha fet estralls entre el clan dels Corominas Cordomí. El dia de Sant Esteve la taula era una tragèdia. “No, no vull vi... cava tampoc, gràcies” deia el meu pare amb cara de compungit. “És molt bo” comentava la meva mare a la meva cunyada, sense haver provat res del plat, amb les seves ganes exagerades de quedar bé. El foie una mica més i es declara en vaga davant de tan de passotisme gastronòmic. Llevat de les meves carícies amb el ganivet va ser el gran oblidat del tec. És la metàfora d’una manera de fer ja caduca que encara es respira a moltes llars. Treure el millor a taula els dies “especials”, amb el perill que aquell dia determinat l’estómac et doni pel sac, en comptes de menjar el que et ve de gust quan el cos t’ho demana o l'ocasió s'ho mareix.

* Una abraçada i que tingueu una bona entrada d’any al grapat de lectors que de mica en mica ja no entreu en aquest recó d’internet perquè sóc un impresentable que tinc l’hortet ple d’herbes i ben oblidat. Intentarem millorar el 2008. No prometo res, però.

EL CAMBRER

Avui hem entrat en un bar qualsevol i al cap de poca estona, sense haver d’estar pendents del cambrer, un noi molt diligent, entre simpàtic i seriós, ens ha demanat què volíem prendre, ens ha entès amb l’idioma que escrit aquestes paraules i ens ha portat el que havíem demanat sense cap equivocació. Fins i tot la sacarina per prendre el tallat. La cosa no acaba aquí. La taula on ens hem assegut era estable i no estava plena de gots, tovallons rebregats i tasses de cafè amb el sucre ressec. La il·luminació del local no era escassa i el fil musical correcte.
El cambrer, llest com una gasela, ha vist que hem deixat el paquet de tabac al costat del mòbil, i repeteixo, sense haver de dir-li res o anar fins la barra, ens ha dut un cendrer net i ben eixut.
Durant l’estona que hi hem estat ha coincidit que poca gent entrava al local. Per iniciativa pròpia, no crec que fos l’amo de l’establiment, s’ha dedicat a netejar la barra, ordenar les cadires i atendre la gent. Com que la conversa s’allargava i la primera consumició s’havia esgotat, ens ha preguntat: "volen prendre alguna cosa més?". I no només això, al cap d’una estona ha entrat un amic per asseure’s amb nosaltres i ha vingut a demanar-li què necessitava. Us imagineu que tot el que us he explicat fos veritat? Anar a fer un cafè amb un amic seria un esdeveniment tranquil i no un despropòsit com és actualment.

ALÈ D'AMOR

És un acte d’amor seguir algú pel carrer quan sens alguna cosa especial per ell/a? No us espanteu que de moment encara no m’ha agafat per fer aquestes coses. De pitjors, sí, però aquesta de moment no. Em ve aquesta pregunta al cap després d’haver anat a veure “En la ciudad de Sylvia” y haver escoltat un tema dels Pets que es diu “l’amant que no et toca” que plantegen la qüestió. El film de José Luis Guerin (molt recomanable) planteja altres reflexions més profundes, però ja en parlarem, si s’escau, un altre dia. La persona amb la que he comentat aquest tema em va contestar un tallant “amor aquest comportament?”.
Apropar-se a algú amb la cautela d’un depredador, però amb la bona fe d’una tortuga trobava que era un acte romàntic fins que el seu comentari em va fer dubtar l’opinió inicial. Es tracta de mirar-s’ho des del punt de vista de la víctima. Pensar com es pot sentir algú quan percep a uns metres de distància l’alè d’un estrany que segueix el ritme nerviós que marca el seu cor. Aquell inquietant: qui és aquest? Què em vol fer? Pot ser aterrador. Millor no sentir-ho mai a la pròpia pell. Arribats a una segurament errònia primera conclusió se’n planteja una segona: i dels romàntics clàssics que de la timidesa aguda en fan el seu modus vivendi què en fem en un moment on qualsevol “relació” entre dues persones pot ser llegida, amb bona o mala intenció, com a assetjament?

UNA QUEIXA I UNA RECOMANACIÓ

FAIG TARD

No és la primera vegada que em passa. Anar a un concert de festa major o a una discoteca que han contractat un grup que estic interessat en escoltar i arribar tard. El motiu: no posen els horaris de les actuacions. Et passes la setmana calculant a quina hora ho poden fer. Mires els diaris i els cartells promocionals amb atenció i descobreixes que no, ni rastre de l’hora. Rumies, preguntes al restaurant on sopes si en saben alguna cosa, ho planifiques tot i, com que Murphie és un cabró, t’equivoques. És frustrant arribar i escoltar “moltes gràcies, sou els millors, fins l’any vinent”. Recordeu-ho si mai organitzeu un acte!

TERÀPIA DE SHOCK

Una de els actuacions més interessants de les passades Festes del Tura d’Olot, des les que vaig poder assistir, va ser la dels joves garrotxins Teràpia de Shock. Un grup de nois molt joves (entre 14 i 18 anys), que es comporten d’alt de l’escenari com autèntics gats vells d’aquest ofici. Acostumat a veure grups locals que toquen com estaquirots espantats, aquest nois em varen emocionar. No són un grup més amb talent com molts d’altres que intenten fer-se un forat en el món de la música. Si una discogràfica responsable confia amb ells i la sensació de “banda” i “bon rotllo” que transmeten ara amb només un any de vida continua, tenen l’èxit assegurat. El personal femení que escoltava el concert m’ha confirmat que són “guapos”. Un punt a favor més en la seva prometedora carrera. Queda escrit.

http://www.terapiadeshock.com

SENSE COMENTARIS

EL GRAN MASTURBADOR

Salvador Dalí va plasmar en el quadre “el gran masturbador” moltes de les seves obsessions. Les roques afilades de Cadaqués li van servir per crear uns dels olis més coneguts del s.XX. Aquesta obra datada de 1929 és visitada cada any per milers de persones al Museo Reina Sofía de Madrid. El que donaria Figueres per poder-lo tenir penjat a les parets del Teatre Museu Dalí!
Ara a l’Alt Empordà un regidor de Palau-Saverdera també serà conegut popularment com El Gran Masturbador. Aquest personatge que respon al nom de Miguel Martínez i que ha estat elegit pel seu poble com edil de CiU en les passades eleccions municipals, sembla ser que té la costum delictiva de practicar l’onanisme en públic en presència de menors.
Hem sabut que presumptament aquest senyor es tocava els genitals perquè una família de Barcelona ha denunciat als mossos que el passat 4 d’agost al Centre Cívic de Palau el Sr. Martínez va cridar la seva filla de 9 anys perquè veiés l’escena.
Explica avui Diari de Girona que els pares tenen el suport de l’Associació de Veïns on resideixen i d’un parell de veïnes del municipi que també estan disposades a testificar perquè segons explica una d’elles “trena anys enrere aquest mateix home es va masturbar davant de la meva mare i també ho ha fet moltes altres vegades davant de les nenes del poble”. Esperem que els fets siguin veritat i que el regidor sigui castigat per la llei (i rebi l’atenció psicològica necessària) perquè sinó la seva imatge estarà esquitxada per la resta de la seva vida.
El que convida a la reflexió és preguntar-se com és que si això ha passat tota la vida ningú s’ha atrevit a denunciar-ho. Han hagut de ser persones alienes a la vida diària del poble les que han pres la decisió? Hi ha moltes respostes possibles, però una en sobresurt. En aquestes comunitats on tothom es coneix els falta una bona tramuntanada que s’endugui les pors de la gent. No només a l’Empordà, a tot arreu. Molts racons de les parets de pedra d’aquests indrets idíl·lics pels “pixapins” durant el cap de setmana, amaguen les vergonyes que s’han tapat anys i panys amb el silenci còmplice de tothom. La roba bruta es renta a casa, és veritat, però és necessari tard o d’hora, fer la bugada amb els que podreixen el clima. Un dia parlarem què passa el dia de les eleccions municipals al voltant de les meses electorals on la pressió per votar un determinat partit és asfixiant perquè famílies senceres passen tota la jornada “fent guàrdia” per seguir tenint el control de tot plegat.

RAJOY PRESIDENT

Venen Pizarro (president d’Endesa) i Atienza (president de REE) al Parlament de Catalunya a donar explicacions de l’apagada del passat juliol i tots els nostres polítics, gallets com mai els últims dies, gairebé els hi posen una catifa vermella i els hi serveixen canapès perquè l’estada a Catalunya fos més grata. Li faig un massatge mentre s’espera senyor Pizarro? Quin ridícul més espantós. Semblaven xaiets davant aquests llops dels negocis. I és que aquests dos directius varen preparar la compareixença a consciència i sabien perfectament de què venien a parlar. Què es pensaven els membres del govern i l’oposió? Que una persona, per ser de Madrid, arriba a dirigir un imperi energètic per casualitat? En comptes de discutir amb tècnics especialistes en energia, tota la bancada de metges, historiadors i llicenciats en filologia catalana, amb dificultats per enviar un missatge de mòbil, fent-nos passar vergonya. El més trist de tota la història que es viure ahir al Parlament és que aquestes dos personatges varen marxar per la porta amb el cap ben alt i havent culpat el company de viatge. Estic convençut que de tornada a casa seva, junts amb el jet privat, reien satisfets tot recordant aquella dita que diu que “perro ladrador poco mordedor”. Avui sí, vinga a demanar la dimissió de la ministra de Foment. I ella, tota cofoia, dient que si algú l’ha de fer plegar serà el president del govern espanyol. L’altra dia un periodista radiofònic es preguntava en veu alta que si Zapatero perdia les properes eleccions no seria pel “pacte” amb els abertzales navarresos sinó per les constants crisis d’infraestructures de Catalunya. No sé si algú n’ha pres nota de tot el que està passant i la imatge que transmeten.

PLUJA A GIRONA

O Girona és impermeable o hem de fer repetir la carrera a tots els arquitectes de la ciutat. Sobretot els municipals. Amb poca pluja n'hi prou perquè tot quedi completament empantanegat. Voreres, places, carrers i entrades de pàrquing. Algú pot pensar que això passa només al Barri Vell perquè fa honor al seu nom. No! A les places noves, en principi ben fetes, la situació encara és pitjor. Rajoles posades en esbiaix, desenes de metres quadrats sense cap reixa per drenar i oscil·lacions estranyes que sobre el plànol ningú va planificar. És un escàndol sortir de casa i arribar a la feina (en un trajecte de set minuts) moll com un ànec tot i dur paraigües. Dels meus peus, ahir, se'n podien fer carn d'olla. Davant les meves queixes un companya de feina em va respondre “ja se sap que a Girona passa això”. Ah, molt bé. Doncs deixem-ho tot igual i no cal que hi busquem cap solució. Tampoc cal que les noves obres de la ciutat es facin amb més cura. Però no només és una qüestió de quedar moll. La pintura dels passos de zebra amb combinació amb l'aigua de la pluja converteix l'esquena d'aquest animal en una pista de gel superable per un noi de 25 anys, però un parany extremadament perillós per un vell amb bastó. Per no parlar de les rampes per a minusvàlids. Les gotes d'aigua les converteixen en impracticables. Per culpa de portar els peus en remull durant un bon tros de ciutat estic “cubant” un refredat important. Passo la factura de les despeses de la farmàcia a l'ajuntament o segueixo escrivint i em vaig repetint una i altre vegada fins a creure-m'ho que “ja se sap que a Girona passa això”?

ELS TEUS ULLS

Els nens molt petits són nens i les coses no han canviat al llarg dels anys encara que professors, pares i la societat en general s’entossudeixin en dir que si. Parlo dels nens i les nenes de menys de tres o quatre anys. Avui he vist una nena acompanyada de la seva mare que anava corrent amb la sana intenció de caçar un colom. S’ha aturat a dos pams aspectant, l’ha mirat encuriosida i quan ha fet el gest d’agafar-lo l’ocell ha marxat volant. La nena s’ha girat sorpresa, ha mirat la mare i s’ha fet un fart de riure. Una de les primeres fotografies que tinc a l’anorèxic àlbum de fotos de la meva infantesa (penseu que sóc el segon fill dels meus pares) és la mateixa imatge, vint-i-tres anys enrere en una altra ciutat. En la mirada d’aquella nena hi havia la meva, i en la seva, la meva i la vostra. Tots hem intentat caçar un colom quan encara teníem dificultats per enllaçar un grup de paraules. Quan es fan més grans el nens són més insolents, almenys la majoria, que abans, amb el consentiment dels seus pares. Aquests dictadors de quatre pams aconsegueixen el que volen a còpia de muntar el numeret en públic i en privat. La disciplina ha quedat com una rèmora del passat i aquest és un error modern dels fills dels progres que lluitaven per les llibertats col·lectives. El problema és de l’entorn, perquè els nens, continuen sent nens.

ETS UN IMBÈCIL!

Ets un imbècil! Sí, tu i tots el que aneu pel carrer amb una samarreta de color taronja nuclear que és un rèplica de la que porten els presos a la presó de Guantánamo. També és un imbècil l’empresari que comercialitza aquesta porqueria pensant que gent amb la sensibilitat d’un cuc la comprarà i la lluirà sense complexes. Aquesta presó creada pel govern Bush és una vergonya mundial de primera magnitud com perquè a sobre haguem d’aguantar aquesta gentussa mentre fem un cafè o anem a sopar amb la parella. Posats a fabricar roba que provoca urticària (encara no he entès com algú pot comprar un pantalons militars al seu fill) perquè no comercialitzen la jaqueta de Hitler o les botes d’en Franco? O perquè no es posa de moda anar amb burka al supermercat per quedar més xic o cool. Tots podem passar vergonya si ens pregunten on estan fabricats els pantalons o la camisa que portem, però d’aquí a ser idiota escullin la muda per sortir de casa hi ha un bon tros.

BYE BYE SUMMER!

El temps es consumeix a destralades. Hi ha qui diu que quan t'avorreixes les hores passen més lentes, però jo penso que la gent no sap avorrir-se. No fer res, si es té la consciència tranquil·la, és un dels petits luxes que ens podem permetre tots sense rascar-nos la cartera. He tornat a la feina. Ho he notat perquè aquest matí al bar on em paro per fer el primer cafè del dia he començat el diari per la portada. De la primera a l'última pàgina. Les últimes setmanes, ho feia al revés. És un acte inconscient. Quan les notícies no són per uns dies el que et dona de menjar, el que no et deixa dormir i el que t'emociona, sinó que són un altre petit plaer, és millor començar pel darrera. Anar digerint la crítica de televisió, sucar la segona banya del croissant en els esports, encendre la cigarreta a la part de cultura, llegir l'articulista predilecte fent que si amb cap, passar per l'editorial sense llegir-hi fantasmes entre línies i entrar en la teca pura i dura al final de tot. En ocasions, sense adonar-me'n, m'he aixecat i he marxat local intentant recordar quina era notícia “principal”. Amnèsia total. Somrius amb el nas i continues. Continues, no és una paraula sobrera, vull dir que la vida continua encara que no recordis el titular estrella. No tiro pedres al meu teulat. Dilluns tot tornarà al seu lloc. Portada i cap endins. Carregant-me de mala llet a cada racó del diari, sense tenir temps molts de dies, de llegir per plaer alguna de les plomes que escriuen veritats a cabassos.

APAGADA BCN

Els partits de l’oposició quan passa un desastre o un escàndol es freguen les mans pensant que en poden treure un bon pessic de vots. Jo penso que si la crítica no és elegant i ben argumentada el bomerang torna i et fot un clatellot a la nuca. Semblen ocells carronyaires sobrevolant un presa moribunda. Imagino el portaveu de torn sense anar de vacances esperant un incendi, una apagada monumental o milers de turistes tirats a l’aeroport del Prat. És el que toca fer a l’oposició pensen molts. Sí, ser crítics al govern. Però també estaria bé escoltar alguna proposta alternativa o alguna solució per reparar els danys d’un desastre. Que les crisis serveixin per erosionar sense contemplacions és molt arriscat. Perquè tornem al mateix tema de sempre. “Els polítics s’ho maneguen a la seva manera sense pensar en nosaltres, el ciutadans”, escolto cada dia més. Amb la conclusió següent: “no aniré a votar” I segurament no els falta raó. Ara que Barcelona viu a les fosques, o almenys una part, seria un bon moment perquè els nostres representants expliquessin la necessitat de tenir un país potent i ambiciós dotat de les competències necessàries. Argumentar perquè la política (la bona política) pot trobar solucions als problemes. Que l’anorèxic Estatut que encara ens volen retallar més no serveix per fer sang del rival polític sinó per tenir un nivell de vida superior per tots el que vivim aquí més enllà de la butlleta que posem a l’urna. Pedagogia política sense trampes. Un millor finançament per Catalunya segurament no és la panacea a tots els problemes, però ajudaria i molt que les coses es fessin millor. Per cert, observo amb atenció els tertulians cosmopolites de la metròpoli barcelonina com mostren la seva indignació per l’apagada. Quan descobreixen que són vulnerables enmig de milions de quilos de ciment són realment esperpèntics. “Sembla un país del tercer món” deia un ahir a la nit. Que més voldrien molts països que viuen en la misèria més absoluta que tot els seus problemes fossin estar a les enfosques unes hores. Sense anar més lluny pobles del Pirineu català tenen problemes seriosos amb la llum, l’aigua, el gas, el clavegueram, les carreteres, la connexió a internet, la cobertura de mòbil... però ells fan cassolades sordes cada dia i ningú els hi fa cas. Amb un somriure borleta, i amb preocupació també, em miro com els ciutadans d’una ciutat que no para de mirar-se el melic s’han quedat com una tortuga potes enlaire. Quieta, poruga i desorientada. I és que quan Barcelona té un problema, tots tenim un problema. O potser no?

ALT EMPORDÀ vs BAIX EMPORDÀ

Els amics o curiosos que visiteu aquest blog haureu notat que estic de vacances. Superat l’estrès que em genera no haver de fer res de responsabilitat he intentat agafar-me uns dies de tranquil·litat sense rumb ni direcció. He estat aquí, allà, més avall, exprimint algunes nits, absorbint el sol de dia i com deia el pallasso girant-la perquè no es cremi. Sabeu on m’he sentit més estrany: a casa. Haig de millorar ràpidament aquest aspecte! Un no es pot passejar pels carrers del seu poble entre setmana i veure com les cares de la gent li són desconegudes. El cap de setmana no ho noto. Suposo que és perquè tots els “estrangers” hem tornat a la terra que ens va parir i busquem cares amigues per no sentir-nos forans. En aquests viatges de quatre rals per aquí i per allà he comprovat una cosa bastant curiosa que no teniu perquè estar-hi d’acord. La majoria de municipis turístics de l’Alt Empordà no treballen bé. Tracten els turistes amb un somriure sorneguer. “Ja veuran aquests. Els hi esgarraparem fins l’últim euro i sense gastar-ne nosaltres”, deuen pensar erròniament. Per contra els seus veïns del Baix Empordà fan les coses ben fetes. Quan entres en un establiment (del tipus que sigui) et sents a gust. No parlo del comerciant artificial, no. Parlo dels professionals del turisme que no treballen mastegant xiclet i que et conviden amb el tracte a tornar-hi. Feu la prova el dia que vulgueu. Aneu a fer una paella o a prendre un cervesa un dissabte a l’atzar a prop del Cap de Creus i l’endemà feu el mateix a la Costa Brava Centre. A veure quina impressió us endueu. En aquesta prova, obvieu les vies de comunicacions, perquè és un vergonya nacional a d’alt i a baix.

LLADRES I QUADRES!

Algú va entrar a robar a casa d’uns familiars (bé, són amics, però com si fossin família) la setmana passada i es varen endur tot el que pogués estar relacionat amb l’art. Quadres, uns bustos dels fills de la família, rellotges, etc. Algunes peces tenen un valor econòmic important, i d’altres sentimental, perquè són quadres pintats per l’avi de la família. També el quadre d’una jove promesa olotina que ara guanya calerons en un institut de Blanes mentre espera la seva oportunitat. Ell presumia dissabte, bàsicament per treure ferro a l’assumpte, que era la seva primera obra al mercat negre.
L’avi artista en qüestió (ja direm el nom si la família ho autoritza), és un molt bon pintor que va deixar diorames i teles de la Garrotxa més idíl·lica, d’una qualitat molt alta. Si ens hem de fiar de l’eficàcia policíaca, massa capficada en els temes mediàtics per treure resultats, aquests quadres no apareixeran si el propi clan no mou cel i terra per recuperar-los. Imaginem, però, que enganxen aquests intrusos. Quina pena es mereixerien per fer justícia? Quants de mesos o anys de presó? Han pogut dormir tranquils després de fer un petó al seus fills la nit dels fets? On és la màgia del lladre del cinema amb esperit de Robin Hood? Aquest blog avui pretén ser un receptor de notícies. M’agradaria rebre qualsevol informació, per poc important que us sembli, per jugar a lladres i policies. On aniríeu a comprar un quadre robat? Qui mou el mercat negre de l’art a casa nostra? Gràcies a tots!

EL MEU LAMPISTA

La caldera del pis de lloguer on visc em feia patir i he trucat al metge d'aquests aparells perquè passés a visitar-la. Després de varies trucades amb una senyora amb veu de pocs amics, aquest matí després de cantar el gall, 30 minuts més tard de l'hora acordada, ha vingut a mirar-la el tal doctor. Un home baix amb els braços forçuts i vestit de color blau que sense presentar-se i demanar disculpes pel retard ha entrat per la porta i s'ha plantat a la cuina. Tota una lliçó de modals. No li passava gran cosa. L'ha desmuntat, m'ha explicat quatre aspectes tècnics per justificar la seva feina i després de gastar molta aigua per fer les comprovacions pertinents, ha confirmat que tot aniria com la seda. El remenament ha durat 35 minuts clavats. La recepta final, la factura, que ha escrit amb mala lletra i desgana, sumava la quantitat de 58 euros. Vint pel desplaçament, trenta per la feina i els impostos pertinents. Porto tot el dia pensant en fer-me lampista o càrrec de confiança d'alguna institució pública. De fet, en totes dues feines i trobo similituds. Vosaltres, no?

COM ANAR AL CEL I TORNAR

Un productor que no recordo el nom explicava en un entrevista fa un temps que quan acabava de gravar un disc, se’l posava dins el cotxe i començava a fer quilòmetres sense una direcció definida. Era la prova final de tot el procés. Si dins aquell habitacle mòbil sonava bé i li continuava agradant el resultat, l’èxit era gairebé assegurat, comentava. El nou disc dels Pets, “Com anar al cel i tornar”, al reproductor de cd’s de l’automòbil sona de meravella. Les conclusions son senzilles, no? Però determinar la qualitat d’una petita obra d’art com aquesta amb un test tan simple, seria agosarat. M’estendré.
El disc és bo de la primera a la última nota. Del primer a l’últim vers. Un treball rodó i ben elaborat. El tema “Faig saber”, per exemple, la primera vegada que l’escoltes, et deixa tou i sensible com una bleda. Un assumpte complicat que sembla impossible tocar-lo amb tanta delicadesa. O “Valset”, que com diu un amic meu, et fa venir ganes de fornicar sense condó per tenir un nen rondant per casa. La cançó que dona nom al disc et fa passar per tots els estats anímics. Puja, baixa, i entremig et sacseja. I com en els discos dels Beatles, que els fans buscaven els temes d’en Ringo, en els dels Pets, busquem els “made in Reig”. Els dos que hi han són brutals. Estic d’acord amb tu Joan, ningú escolta els vells.
A les entrevistes que he escoltat o llegit tothom els hi comenta que han madurat. Això no és nou. Més que madurar han adaptat els temes a les preocupacions de la seva edat, però no s’han oblidat dels fans que busquen saltar i suar a l’envelat durant les festes d’estiu. Per ells també hi ha teca . “Com anar al cel i tornar” és un menú degustació amb estrelles Michelin ben merescudes. Creativitat, productes de primera qualitat, un bon maridatge, risc, combinacions difícils, tots els detalls ben cuidats i servit amb experiència i professionalitat.
A les llistes de vendes aquest treball està en les primeres posicions des de fa dies. Per davant d’artistes amb recorregut continental. Només tenen un “defecte” els nois de Constantí. Canten en català. Si ho fessin en castellà o anglès, aquest disc, donaria la volta al món sense parar.

BORSA POLÍTICA

Si tanqueu els ulls i busqueu us espai sense gaire contaminació acústica escoltareu el brogit de les màquines dels partits polítics que ja treballen sense descans. El mercadeig dels vots ha començat, i em diuen, que hi ha candidats que caminen decapitats pels carrers del seu municipi sense saber-ho. I si hi poseu encara més atenció, també sentireu com riuen satisfets per sota el nas les 800 persones que a Olot han votat el cadell de l’Alglada en terra aspra. El que no ser és quin so fa l’abstenció. Segurament és un clam silenciós de milions de persones que veuen com a la vida (es pot llegir feina també) els errors es paguen cars i en canvi en política, moltes vegades, la borsa dels interessos regula el mercat.

PETONS, CARGOLS I CALÇOTS

Els redactors que s’encarreguen d’escollir les fotografies que acompanyen la propaganda (perdó, notícies) dels diaris durant les campanyes electorals, diguem-ho clar: tenen molta mala llet. Treure un candidat menjant un calçot mentre mira la lluna, escurant un cargol o fent petons a tort i a dret fa humans als polítics, però no els dignifica gaire perquè la seva imatge, en una època on la gent escolta amb les orelles tapades, és bastant lamentable. Els petons són especialment problemàtics. Sinó que li diguin a un amic meu que en veure els llavis de la Maria de la Pau Gener a escassos mil·límetres dels de Mariano Rajoy una mica més i s’ennuega amb el croissant i el cafè amb llet de l’esmorzar. Per sort va girar pàgina ràpidament i els mals no van anar a majors. Qui li havia de dir, o no, a la musa de la campanya per les autonòmiques de Convergència, que ara es feria petons amb una de les persones que més a difamat els catalans durant els últims temps. Això són banyes sense cap mena de discreció. Que la dona et foti el sal pot passar a tothom, però estareu d’acord que si llavors ella decideix penjar les imatges al youtube, és imperdonable. La culpa, però, potser no és dels periodistes, sinó dels propis candidats i els seus assessors. Deixar-los fer el ximple durant quinze dies no ser quants vots els aporta. Pocs imagino. Tornem als petons. Que en Mariano i la Maria es petonegin, es riguin les gracietes i es toquin en públic a més d’un segur que el posa calent. El que no sabria dir és si aquest “més d’un” és del PP o de CiU.

BRACONS

La Vall d’en Bas ja té la seva pista d’aterratge. Què més voldrien els gestors de l’aeroport de Barcelona o el de Girona que disposar d’aquests milers de metres quadrats alliberats al bon saber fer dels pagesos durant dècades, lluny dels edificis. Les silencioses excavadores que foraden un dels paisatges més idíl·lics de les Comarques de Girona ja fa dies que destrossen el territori. Mesos i anys de debats sobre la conveniència o no de Bracons i ara sembla que ningú diu ni piu. De fet, és una estratègia que es repeteix arreu. L’esgotament. Parlar eternament fins adormir les feres combatives. Amb l’afegitó que queden pocs militants que es creguin que David pot guanyar a Goliat. El monstre del túnel, però, ja treu el nas des de dins les muntanyes. Serà interessant d’aquí a deu anys comprovar quins beneficis o perjudicis aportarà a la Garrotxa aquesta nova via de comunicació. Una cosa està clara: qualsevol persona que estimi aquella terra independentment del color polític que tingui, per tots els arguments del món que li posin al davant, només pot plorar davant de tota aquella barbàrie ecològica.
Però just al costat del túnel hi ha gat amagat. Un gat d’aquells que fa pudor de podrit. Resulta que el propietari d’un setmanari garrotxí (i algú més) està construint un hotel i una petita urbanització a tocar de la carretera. Ei, que tothom pot fer negoci amb el que més de gust li vingui, però aquest mitjà, va ser un gran defensor de la necessitat del Túnel de Bracons. Lleig, molt lleig. Per no parlar del mal gust de la construcció. Colors estridents, arquitectura barata i la mateixa estètica que la Roca Village. M’expliquen a més que mitja vall hi està en contra, però els poders fàctics de la zona han aconseguit tirar endavant el projecte. En un país petit com aquest, podem gratar a molts recons, però sempre hi ha zones fosques difícils de vigilar. L’arquitectura dels pobles i les ciutats no pot dependre exclusivament dels ajuntaments perquè després passa el que passa. Algú pensa fer alguna cosa?

A les portes del Dragon Khan

Sempre he pensat, una de les moltes obvietats que rumio cada dia, que ser pare o mare no ha ser gens fàcil. Una persona molt propera, té intenció de ser-ho en breu, i els dubtes el saturen. Natural. Però no són només els grans temes i les grans disjuntives les que el porten de bòlit. Les petites coses, aquelles decisions del dia a dia, també. Fa un parell de caps de setmana, assegut en un banc a les portes del Dragon Khan de Port Aventura, poruc i desxifrant els secrets d’aquella estructura, contemplava com l’Albert, un nen de 8 anys, tenia una les grans desil·lusions de la seva curta vida. Li faltaven tres centímetres per enfilar-se a l’atracció. Una línia situada a 140 centímetres selecciona qui pot pujar-hi i qui no. La germana gran de l’Albert, s’assemblava molt a ell, el va acompanyar a la línia de la prohibició i va confirmar el moviment que feien els pares des d’una prudent distància amb el cap: no. L’Albert va començar a plorar desconsolat. Singlots de ràbia li dificultaven la respiració. La família l’encoratjava a seguir mantenint una bona alimentació perquè l’any següent hagués crescut els 300 mil·límetres necessaris per obtenir el sí. L’Albert no ho entenia. No podria tornar a classe i explicar que era més valent que un jove de 25 anys, que de petit hi va pujar, i que després de vomitar una hora sencera va decidir que aquelles atraccions, no eren per ell. Picava de peus, seguia plorant i tenia totes les faccions concentrades al nas. Les explicacions, en aquell moment, eren paraules dolces que no servien absolutament per res. Utilitzar l’alimentació per estimular la criatura em va semblar una solució brillant. Però, ja ho veieu, a cap manual del “pare modern” figura com explicar a un nen que tres centímetres són tan importants en determinades ocasions. M’agradaria veure la cara que farà l’abril vinent quan orgullós passi pel costat de la maleïda línia.