REMORDIMENTS?

Quan fa pudor de merda, és que algú o alguna cosa s’ha cagat. Que la policia no és tonta. Fa unes setmanes escrivia en aquest blog que no em creia el tema de l’home del piano (Piano Man) i ho atribuïa a una campanya de màrqueting. Anava errat, però no molt. L’estafador resulta que ho feia veure. Es volia suïcidar, aquesta és una de les teories, perquè havia perdut la feina, no ho va aconseguir i va enredar a mig món. Cal reconèixer que té el seu mèrit que gent dels cinc continents estigui pendent de la seva història. Estic encuriosit per varies coses d’aquesta història que encara li pengen alguns interrogants. Un és la infermera que va entrar a la seva habitació com cada dia i va dir:”Què, estàs disposat a parlar avui?”. Ho devia dir protocol·làriament, sense donar-hi molta importància. La sorpresa va saltar quan aquell jove que no havia obert boca en quatre mesos i mig, va contestar que “Sí, crec que avui ho faré”. A la infermera com a mínim li van caure les llibretes a terra i va anar corrent a trobar els metges per explicar-los-hi tal fenomen. “Què l’home del piano ja parla. Ja parla, ja parla...” imagino que cridava pels passadissos de la clínica tota emocionada. A la sala de descans dos o tres metges, fumant una cigarreta, perquè els metges també fumen, segur que la van mirar amb cara d’indiferència. “Sí, portem quatre mesos intentant-ho, i avui t’ha parlat a tu... ja. Vols dir que no et convenen unes vacances?” podia haver comentat un dels metges. La segona part de la història és ficció, però fins que el jove “pianista” contesta és tot cert. Bé, així ho han publicat els diaris anglesos. Que tampoc és cap garantia. Tan se val i tornem a la pregunta que es fa tothom: per què va decidir parlar aquell dia? El jove havia aconseguit enganyar a tothom durant quatre mesos, no podia aguantar la resta dels seus dies i viure a cos de rei? És només una qüestió de remordiments? Em sembla que Hollywood s’ha quedat sense pel·lícula.

PINÇA ALS COLLONS

Estic fart de veure uns personatges, normalment joves encara que també n’hi ha algun de granadet, que van per la vida amb cara de tenir una pinça als collons i mirant malament a tota persona amb qui tenen contacte visual. És una mirada desafiant amb ganes de buscar brega. Els veus dins dels cotxes, caminant pel carrer, des d’un balcó, dins els pubs i discoteques, esperant l’autobús, en el supermercat... És igual, són com una plaga. Un dia d’aquests anirem a pixar i en trobarem un dins la tassa del lavabo dient “i tu què mires?”. M’irriten perquè sóc bon jan de mena i sempre abaixo la mirada amb cara de “no em peguis, que jo no he fet res” i em fot molt. Es pensen que són els xerif de la ciutat que han de vigilar que els conciutadans fem bondat. Puc “entendre” que quan van sols tenen aquesta actitud perquè es duen sentir com els reis de la selva, però que facin el mateix quan van acompanyats de les seves xicotes és de jutjat de guàrdia. Normalment porten la ma al cul de la seva parella i fins i tot quan els hi fan un petó (amb llengua, per suposat, que ells són molt homes) obren els ulls per seguir desafiant als vianants. Aquestes noies com els aguanten aquests paios? No els hi veus mai cap somriure. Perdoneu, és veritat, només riuen quan estan amb altres de la mateixa espècia i parlen de cotxes, de futbol o de noies (que no siguin les seves, per suposat). No tinc cap solució racional per solucionar aquesta xacra social perquè si se’m desborda la imaginació em surt una vena que no m’agrada gens.

MILLER, RODRÍGUEZ I TARANTION

L’amic més friki que tinc, sense cap mena de dubte, em va fer arribar fa un parell d’anys a les mans un còmic “que ja veuràs que t’agradarà molt. És un obra mestra. Mira quin domini té del blanc i el negre aquest tiu. No saps si dibuixa amb un color o amb l’altre. És al·lucinant. Per cert, vull que me’l tornis tal i com te l’he deixat que sinó te la tallo”, em va dir en Jaume amb l’estil que el caracteritza. No mentia. El còmic en qüestió era Sin City de l’il·lustrador Frank Miller. El ritme narratiu em va deixar impressionat. L’explosió imaginativa de l’autor, sort que la materialitza en unes pàgines de paper, perquè en aquest cas, utilitzant el tòpic, el paio seria una psicòpata en potència, és increïble. Fins i tot vaig utilitzar alguna de les vinyetes per un treball de la universitat.
Aquest dissabte em sona el telèfon després de dinar i una veu em diu: “A les quatre vaig a veure Sin City, si vols venir sigues un quart abans de començar davant el cinema. No t’esperaré”. No fa falta que us expliqui qui trucava. És l’adaptació més ben feta d’un còmic que he vist mai al cinema. Robert Rodríguez, va haver de fer moltes proves per convèncer un Frank Miller que veient els antecedents de passar les vinyetes a la gran pantalla no volia convertir la seva obra d’art en carnassa per les productores de Hollywood. Per tancar el trio de “directors” van demanar la col·laboració d’un friki més friki que el meu amic: Quentin Tarantino. Han mantingut fidelment l’estètica i la intensitat dels personatges i per una vegada no ens fan empassar el sucre amb el que envolten les pel·lícules yankis.

EL MEU CÀSTIG

La meva besàvia diria que Déu em va castigar de petit sense dormir perquè era un marrec molt nerviós i entremaliat. El càstig consisteix en no agafar la son fins dos o tres hores després de ficar-me dins el llit. No és que la companyia m’entretingui molt, perquè últimament és més aviat escassa, sinó que els somnis es resisteixen a arribar. Són moments estranys. Les converses del llarg del dia, els maldecaps i els periodistes radiofònics es barregen en una nebulosa mental difícil d’explicar. No em poso excessivament nerviós i tampoc m’arrenco la pell a tires. Els minuts passen i sense saber com el cap decideix descansar i esperar el soroll del despertador que fa acte de presència pocs minuts després. La majoria dels mortals us faríeu l’harakiri si us passés una cosa semblant. Aquest text no és res més que una invitació per descobrir què col**** foteu vosaltres. No tinguin vergonya i parlin sense asteriscos.

FISCALITZEM-NOS TOTS PLEGATS

Ara que conduir i parlar pel telèfon mòbil, no cordar-se el cinturó i altres infraccions es sancionen des de dimecres amb multes de fins a 300 euros, mesura que aplaudeixo, potser és el moment de fiscalitzar la Dirección General de Tráfico i el Servei Català del Transit. Els conductors hem de circular complint les normes i sinó les respectem ens han de multar perquè sinó fos així la xarxa viària seria can pi**. Podem entrar a debatre si anar a cent vint per l’autopista és una velocitat inferior a la tecnologia que tenen els automòbils, però aquest no és el tema. Fiscalitzar els organismes esmentats és necessari i de justícia social perquè la senyalització a les carreteres catalanes és pèssima. Algú que no disposi d’un mapa de carreteres i volgués anar de Camprodon a Premià de Mar ho tindria francament difícil. Moltes ciutats no estan senyalitzades fins a l’entrada del municipi. No et pot tolerar l’estat mediocre de moltes de les carreteres. Mal enquitranades, amb bonys, forats i les línies despintades. No cal recordar que algun dels accidents mortals que cada dilluns quan ens despertem ens posa la pell de gallina és per culpa del mal estat de les carreteres. Que els responsables de regular el transit ens facin de papes i mames amb campanyes als mitjans està molt bé, però no es poden oblidar de coses tan elementals. La gent només es recorda d’aquests organismes en les operacions sortida quan porten tres hores atrapats a l’autopista com autèntics borregos. Llavors, com els cargols, treuen el cap els llestos de torn (també els polítics que estan a l’oposició) i reclamen més previsió. Més previsió què significa? Vint-i-cinc carrils perquè tothom vol sortir a la mateixa hora i al mateix moment tres dies l’any? Doncs, rotundament no!

CENT GRAMS D'ENVEJA

Estic frustrat perquè no atropo el ritme que ens imposa la societat del consum per varis motius. Les noves tecnologies quan surten al mercat tenen un preu tan desorbitat que la meva butxaca no hi arriba. Els últims models de reproductors mp3, agendes tàctils, càmeres digitals i altres objectes per l’estil tenen un cost molt alt i quan finalment baixen de preu ja hi han models nous. Així que sempre vaig tres esglaons endarrere que la tecnologia puntera. És curiós, però, que tots coneguem algun amic o company que és capaç de comprar-s’ho tot fins i tot abans que es trobi a les botigues del nostre país. Ho compren per internet o no ser com carai s’ho fan, però sempre tenen l’últim enginy. No amagaré que a aquests afortunats personatges els hi tinc cent grams d’enveja i cinquanta de ràbia sana. Que no atrapi les noves tecnologies només és qüestió de diners i espero que amb els anys ho aconsegueixi.
Una altra prova que la societat del consum va a tres-cents per hora i la majoria no passem de cent vint és la moda. Estem al primer tram del mes d’agost i als aparadors de gairebé totes les botigues ja s’hi veuen abrics de pell, jerseis de llana i bufandes multicolor. Que no se us acudeixi voler-vos comprar uns pantalons curts a mig agost (per lògica l’època més normal per fer-ho) perquè no en tenen. Qui es compra uns pantalons de pana marró fosc quan el mercuri dels termòmetres bull? Com deia el gran Obélix “estan bojos aquests romans”.

NAPS AMB COLS

Com ja he comentat en altres escrits aquest juliol he fet vacances. Fins aquí res de nou i partir d’aquí tampoc us descobriré gran cosa, però tampoc importa. Aquests gairebé trenta dies sense compromisos imposats m’han servit entre altres coses per mirar el cel. Sobretot de nit. Vull dir MIRAR el cel pensant en el que representa. Si continuo per aquest camí em sortirà un escrit d’en Paulo Coelho, però tampoc importa. Observar el creixement de la lluna cada nit i veure que quan és plena tot agafa un color diferent no deixa (permeteu-me el tòpic) de ser màgic.
Aquesta introducció em serveix d’excusa per fer una petita reflexió. La gent va fins a l’altre punta de món (enxubats com sardines en un avió) per veure com són les altres cultures i contemplar el paisatge, però l’únic que pretén la majoria és arribar a la feina i ensenyar les fotos després de “l’aventura”. Una situació que si us la podeu evitar, millor que millor. No es valora el que hi ha al costat de casa i ni tan sols coneixem els veïns amb els que compartim els grinyols dels llits. Mirem els immigrants com un perill en potència i, en canvi, quan estan als seus països els fem fotografies perquè són molt macus i una gent servicial. Les vacances, al meu entendre, han de servir per això: oxigenar les idees i pensar. Encara que sigui per escriure obvietats com aquest text que barreja naps amb cols.

EL ROSARI DE L'AURORA

Ha sortit publicat a tots els diaris a la portada, s’han vist imatges per la televisió i les ràdios porten tot el dia parlant-ne. Aquest diumenge al Camp Nou érem més de vuitanta mil persones al·lucinant (no se m’acut cap altre adjectiu més gran) del directe dels irlandesos U2 . Algun mitjà s’ha fet ressò dels problemes que va tenir el públic per entrar a un estadi que està acostumat rebre més de seixanta mil persones (de mitjana) dos dies per setmana amb poc més de 40 minuts, però no han explicat amb àcida ironia que a fora es van viure situacions molt crispades. La imatge que va donar l’organització del concert és patètica i lamentable. Ho comenta el meu company Raül Muxach a la seva bitàcola: Tractar gent que ha pagat, de mitjana 7 o 8 mil peles per anar a un concert, com si fossin bestiar no té perdó. Com pot ser que per entrar 80 MIL persones al camp Nou s'hagin de fer de 2 a 3 hores de cua. En Raül fins i tot s’ha quedat curt. Hi havia autèntics fans que portaven més de dotze hores esperant per entrar a primera fila i la gent es colava sense contemplacions perquè els ineptes de la productora organitzadora no van ni posar balles per, com a mínim, mimar els que a banda de les hores de cua que estaven fent pel concert ja havien dormit al ras per aconseguir les entrades. Què hagués passat si hagués començat el concert amb milers de persones a fora encegats per la ràbia i la impotència? Sort que l’espectacle que van oferir els U2 va eclipsar la indignació inicial. Tot plegat podia haver acabat amb tragèdia i això senyors organitzadors els ha de fer reflexionar.

ON SÓN ELS HIPPIES?

Sense exagerar portava més de set anys escoltant amics i coneguts recomanant-me que fes un viatge a Eivissa. Així que no em quedava cap altre solució que al primer estiu que he tingut vacances acostar-me amb tres amics més al paradís de la festa i la gent guapa. Els detalls de tan grata experiència no són publicables, en altres coses, perquè si explico experiències personals, també desvetllo les aventures i desventures dels meus companys de viatge i això seria una traïció inexcusable.
Eivissa és una illa que es sustenta sobre set pilars que són les macrodiscoteques. Tota l’activitat de l’illa gira al voltant d’aquest fenomen que porta turistes de mig món a ballar al ritme del house les vint-i-quatre hores del dia. Qui vol festa i la sap trobar, pot viure al planeta de les llums de colors, les gogo’s d’infart, l’èxtasi en tots els formats possibles i l’encant de les seves postes de sol durant el període que desitgi. Això sí, que porti la cartera ben galdosa perquè l’illa pot tenir molts atractius, però no és barata.
Entremig de tan de fashion i tan de cartell amb cara de dj, no vaig saber veure ni un sol hippy. Potser és que l’atractiu del personal femení que omple l’illa em distreia, però aquella imatge idíl·lica de gent que anava en aquests pocs quilòmetres quadrats flotants al Mediterrani en busca de tranquil·litat i comunió espiritual amb la natura verge, s’ha perdut. Això sí, la sorra continua sent blanca.

RECTIFICAR ÉS DE SAVIS

Innocent de mi, a finals del més de juny vaig prometre mantenir la bitàcola activa. Innocent de mi, pensava que durant aquest juliol l’ordinador que tinc a casa i que durant l’any té llargues tertúlies amb les teranyines funcionaria a la perfecció quan jo tornés a utilitzar-lo. Innocent de mi, vaig escriure un article parlant de l’Estatut català (ara sembla que tothom s’apunta al carro) imaginant que quan fos agost no hauria caducat. Innocent de mi, pensava que trenta dies de vacances donaven per fer mil i una activitats... Que innocent que sóc, no?