EL CAPÇAL DEL LLIT D'EN LLUÍS

La meva generació varem descobrir que el Barça podia guanyar i fer gaudir a l’afició blaugrana amb el futbol espectacle gràcies al Dream Team de Johan Cruyff. Ens varem tornar tots plegats un nens malcriats. Uns pares no poden dur el seu fill cada setmana a un restaurants de primer nivell perquè la criatura es tornarà un llepafils. Això és el que ens va passar. Els Laudrup, Romario, Koeman i companyia ens varen fer estimar encara més aquella filosofia de joc que executaven a la perfecció. Amb poc temps, però, aquell castell de cartes va voleiar i se’n va anar a terra. La final de la Champions contra el Milan a Atenes va ser un cop molt d’ur d’encaixar. No érem invencibles. La derrota és amarga i fins que Ronaldinho no va aterrar al camp nou, el Barça no em va tornar a motivar-nos com aquella època. I com una metàfora d’un etapa prometedora, el Barça s’ha anat enfonsant com ho ha fet el seu astre brasiler. El senyor de l’Elefant Blau que va agafar les regnes de l’equip també ens va fer trempar de valent. Una directiva jove i catalanista que havia de dedicar al Barça “els millors anys de la seva vida professional”. S’han desorientat i en Laporta comença a tenir tics del seu rival: el president Nuñez. Sap greu tot plegat. L’encarregat de liderar el nou projecte des de la banqueta és el nostre heroi del Dream Team. Un jugador format a la Masia en el que tots en emmirallàvem de xavals, tot i no jugar a futbol. En Pep Guardiola, el nostre Pep, era i és un referent. Començo A conscienciar-me cada dia que no tot seran flors i violes l’any vinent i que més aviat que tard rebrà de totes bandes. Ànims i endavant Pep! Estic segur que el meu amic Lluís, tornarà a posar la teva fotografia al capçal del llit com fa 16 anys quan volia ser jugador del Barça.

DOS LÍNIES DE INVESTIGACIÓ

No hi ha dret! Avui estic moix, cap baix, destrossat, trist, compungit, menyspreat, nostàlgic, desil·lusionat i emprenyat. Angel Acebes ha dit adéu i no m’ha trucat per informar-me. Marxa i no vol seguir ocupant el càrrec de Secretari General Partit Popular. Hi ha dues línies d’investigació en aquesta notícia que s’estan estudiant. La primera és que tot plegat és culpa d’ETA, els nacionalistes, els independentistes, els PSOE, en Carod, Catalunya, els bascos en general i la massoneria. La segona, que després de la derrota electoral del passat mes de març, la cara més agressiva de la dreta espanyola no vol seguir quatre anys repartint llenya contra en ZP des de l’oposició quan l’estratègia que ha seguit no ha estat efectiva. Quina petita llagosta del PP seguirà el mestre Acebes? Les noves generacions (ups!, és en genèric) venen molt ben preparades. Acostumats a la crispació diària, la tranquil·litat ens pot agafar a contrapeu.

EGM

L’Estudi General de Mitjans (EGM) són les notes trimestrals dels mitjans de comunicació. Què diuen? Doncs la quantitat de gent que consumeix cada diari, revista, ràdio, televisió, cinema, internet o suplements setmanals. Són força fiables perquè es fan 43.000 enquestes personals per tot el territori. La setmana passada varen sortir les dades dels primers tres mesos de 2008 i com si d’unes eleccions polítiques es tractés, la majoria d’empreses han marcat paquet i es postulen com a guanyadores. “Som els que més hem crescut, els més llegits, els més visitats, el mitjà en català de referència, etc”.
Que no us enganyin: hi ha guanyadors i perdedors. Un primer, un segon, un tercer i un últim. Si ets el que més creix, però estàs a l’últim lloc, fa molt poca gràcia. També si espires al liderat i has quedat segon. Expliqueu-li avui a un barcelonista que estigui content perquè el club d’en Jan Laporta pot quedar segon, com a mal menor, en aquesta lliga de futbol. S’entén que les empreses periodístiques es comportin d’aquesta manera. Hi ha molts milions d’euros en joc i vendre una bona imatge davant els clients (els que paguen per publicitat) és bàsic per sobreviure i tenir uns bons resultats a final d’any. Més enllà de dir qui ha guanyat i ha perdut, si ho heu seguit una mica, segur que ho teniu clar, prefereixo destacar la quantitat de consumidors d’informació. Són milions! Podrien ser més, sí, però és d’agrair que tot i el desprestigi a peu de carrer que el periodisme s’ha guanyat en els últims temps (els factors són molts), milions de persones confien en la televisió, els diaris o les revistes per informar-se cada dia. Els que feu confiança a la ràdio, us tinc una mica més de “carinyo”. No ho digueu a ningú.

SANT JORDI 2008

De casa a la feina tinc uns set minuts a peu. En aquest petit trajecte m’han assaltat cinc nois i noies en diferents trams oferint-me una rosa. Alguns amb més agressivitat que simpatia. És una manera que tenen moltes escoles per finançar el viatge de final de curs. Mai s’acaben guanyant gaires calerons, però passes un dia de nassos empaitant compradors pels carrers i buscant el moment per entregar la rosa (encara que mitja classe se’n foti de tu) a la noia que portes tot el curs mirant de reüll. Valentia, coratge, agafar aire i... “aquesta rosa és per tu”. Enamorament tonto de quan no s’espera gaire res de l’altre persona. Quan el sexe no és important.
Avui és un gran dia. Fins i tot la gent rància transmet bon rotllo. A diferència del Nadal o la Setmana Santa, gairebé no conec ningú que no li faci il·lusió la diada de Sant Jordi. Que els llibres, els escriptors i els llibreters siguin els protagonistes durant catorze hores és un orgull per aquest país. Que els dracs no us espatllin el dia!

Dos descobriments musicals que he fet les últimes setmanes:

1) MGMT i el seu tema “Kids”. Escolteu-lo tres vegades i la cançó ja no us abandonarà mai més. Aquest duet de Nova York varen aterrar l’any passat al panorama musical amb “Oracular Spectacular” (el seu disc debut) i s’ha de dir que tenen un futur prometedor. És una llàstima que els punxadiscos dels bars de nit només posin temes de les ràdio formules.

2) “The Back Room” va ser la seva carta de presentació i el 2007 ens regalen “An End Has a Star”. Editors. Una banda de Birmingham amb influències molt interessants de la música més alternativa del Regne Unit. La cançó “Smokers Outside The Hospital Doors” és una autèntica joia. Busqueu els dos discos i escolteu els temes amb més qualitat. Aquest juliol tocaran en un curiós festival de Sant Martí d’Empúries. Valen molt la pena.

MGMT


EDITORS

AMBIENTADOR

Hi ha senyores (cada dia més senyors també) que no coneixen la dosi justa de colònia o perfum que s’han de posar per sortir al carrer. Això no s’ensenya a les escoles. Almenys a les que jo he anat. No és estrany arrufar el nas i posar els ulls com un xinès quan una d’aquestes fragàncies no t’agraden y la persona en qüestió se n’ha posat en accés. Millor que en sobri no pas que en falti, deuen pensar equivocadament. Sempre he pensat que un dels secrets d’una bona colònia és que només es pugui olorar quan la distància entre dues persones és més aviat curta. Accepto que a primera hora del matí l’ona expansiva de combinacions florals sigui més grossa, però com més avança el matí, si això no minva, enlloc de millorar les relacions les bombardeja. Sí, els fumadors també desprenem una ferum considerable. D’aquest tema, com deia en Pujol, ja en parlarem un altre dia.
Això de les olors no és fàcil. Gens ni mica. Al lavabo de la meva feina no té ventilació natural. O sigui, que les finestres, sinó reconstruïm tot l’edifici no arribaran mai. Per tant, tota l’oxigenació de l’aire depèn d’un petit extractor que col·lecciona ventositats. Hi ha secrets perquè el que vingui al darrera no noti la feina de l’anterior, però cap sistema és efectiu al 100%. Per aquest motiu, el més habitual és tirar desodorant polvoritzat. Aquí està el problema! Si tres persones seguides van, per dir-ho de forma elegant, a llegir el diari a sobre d’un dels productes d’en Roca i quan acaben utilitzen el “flit, flit, flit”... el quart, preferiria que els seus budells tinguessin més paciència. Pot semblar un conflicte sense importància, un tonteria d’algú que no sap de què parlar. Aneu equivocats. Un dia rodó (com aquell spot de Donuts) pot capgirar-se per un empatx de perfum o una saturació d’ambientador en dos metres quadrats que has de visitar per obligació.

EL CONILL DEL PRESIDENT

En Jesús, un amic que està treballant i aprenen de la vida a molts quilòmetres de distància al nord d’Europa, m’ha fet arribar aquesta fotografia que pot mantenir el mateix títol que el post d’ahir. La imatge s’ha d’acompanyar d’una petita explicació. Supersarkozy es menja un conill una mica més cuit i menys tendra que aquest. La fotografia té 15 anys. A la propera roda de premsa multitudinària on el President francès airegi la seva vida personal algú li haurà de preguntar si aquest plat és digne de la millor cuina republicana. Bon appétit!

EL CONILL DEL PRESIDENT

He buscat un adjectiu i no l'he trobat...

REGAL

Facto Delafé y Las Flores Azules és un d’aquells grups que molta gent ha descobert a través de l’últim spot del Corte Inglés. Me’n alegro per ells que tinguin més difusió. Desprenen elegància i bon rotllo. Els tres cervells del projecte, a més, són de la metròpoli barcelonina.
El vídeo que he trobat per la xarxa a través de Youtube, és un muntatge que ha fet un internauta. Una delícia de cançó per uns dies on la religió catòlica marca paquet per tot el territori amb aire de mala llet. Tristesa i penediment és el desprenen la majoria d’actes dels propers quatre dies. Alguns diuen que és tradició, sí, però també una exhibició de poder. Em perdré pel Ripollés i també vull veure el mar. Un luxe viure a les Comarques de Girona.

AKASVAYU A TURÍ

L’Akasvayu s’ha classificat per la final a vuit de Turí de la ULEB Cup. Aquesta és la segona lliga més important d’Europa en el món del bàsquet i un èxit per aquest club gironí. Ho escric en aquest racó de la xarxa perquè si heu vist els informatius de la majoria de televisions que teniu sintonitzades a casa vostra, sabreu que els Lakers han guanyat per dos punts la passada matinada, sense que en Gasol jugués perquè té una lesió al turmell, però imatges de la victòria dels homes de Pedro Martínez ahir a la nit a Fontajau ben poques.
Que l’esport a Catalunya és sinònim de Barça, ja fa temps que ho sabem. Per molt que els clubs més humils de totes les disciplines esportives vulguin canviar aquesta tendència és complicat. El castell és molt gran i amb els fonaments molt estables per destruir-lo d’un dia per l’altre. Cal dir també que la majoria de gent som del Barça i volem teca blau i grana fins a quedar empatxats. Això no treu que tot l’esport quedi reduït al que passa al Camp Nou. Sí, es parla d’altres coses, però de forma molt residual. I això és un peix que e mossega la cua. O parlen de tu o és difícil que la gent estigui interessada pel que fas. No és fàcil girar la dinàmica. Que parlin molt del Barça, de l’Alonso, d’en Nadal o del Madrid, s’entén. Però,... cada dia hem de saber els punts que ha fet en Gasol i els altres jugadors catalans o espanyols que juguen als EUA? No!
La NBA, fins fa quatre dies només interessava als malalts (en el sentit positiu de la paraula) del bàsquet. I crec que continua essent així. Només uns estranys (ara en diuen frikis) tenien les parets de casa seva plenes de pòsters del 23 dels Bulls i col·leccionaven cromos dels jugadors. Com un servidor. En aquell moment, els “futbuleros”, ens miraven com uns “rarus” a tots els que seguíem la NBA.
Si algú vol que els pavellons de bàsquet de la lliga ACB tinguin ànima i esperit, sobretot per ciutats o demarcacions com Girona que no tenim cap equip de futbol a primera divisió, les coses han de canviar molt. No hi ha dubte, que els 7 punts i els 3 rebots d’en Navarro, interessen ben poc a la majoria de mortals com per tapar els èxits esportius dels equips d’aquí. El clubs de l’ACB han de d’aparcar els complexes i moure els fils que facin falta per canviar aquesta perillosa tendència informativa.

DALAI DALAI

Com milions de ciutadans a tot el món vaig anar a les manifestacions en contra de la guerra de l’IRAK. Segons una xifra de la Wikipedia, varen sortir al carrer més de 10 milions de persones el 15 de febrer de l’any 2003 a tot el món. Alguns vespres, amb els companys de pis, varem picar fins a quedar sords les olles i paelles des del balcó de la Plaça Josep Pla de Girona perquè la primera bomba no caigués en un país llunyà que tres obcecats (Bush, Blair i Aznar) tenien ganes “d’alliberar”. Quin eufemisme! Quina ràbia que produeix la prostitució de les paraules! La frustració en veure que tot allò no havia servit per res quan per la televisió, com si fos un videojoc, ens retransmetien la guerra en directe, va ser brutal. En aquell moment tots ens miràvem Irak amb els ulls plorosos. Era el conflicte que ens menjàvem cada dia a través dels mitjans de comunicació. Cinc anys després, de l’Irak no en parla ningú i la manifestació de Barcelona (en contra de la guerra) del passat cap de setmana va congregar quatre gats. Aquesta setmana, per la proximitat dels Jocs Olímpics de Pequin, tothom parla del Tibet. Passarà el mateix. Després que el soufflé s’enfili fins estar apunt d’esquerdar-se es desinflarà. El budistes han d’aprofitar la conjuntura política actual per resoldre un conflicte enquistat. Les cinc anelles olímpiques tenen un poder difícil d’igualar. Li he escoltat diverses vegades al reconegut publicista i director de la cerimònia d’inauguració de Barcelona 92, Lluís Bassat. És una de les marques amb més valors positius al seu ADN.
Ara, imagineu-vos per un moment que sou els escollits per ajudar que la Xina i el Tibet arribin a un acord i firmin la pau. Tinc clar, amb quina de les dues cares, em posaria d’acord amb menys temps.

TATUATGE

Les converses amb amics i coneguts van d’un lloc a l’altre i mai pots preveure el destí. En la majoria de casos és impossible reconstruir el fil que va del tema inicial a l’adéu final. Parlo d’aquelles xerrades llargues i sense pressa, apassionants i avorrides en parts iguals, depèn del dia i la companyia. Ahir vaig viure durant molta estona des d’un discret segon pla una conversa entre dues persones. Quan finalment vaig intentar entrar en el debat per ficar una mica de salt i pebre a la tertúlia, va aterrar sobre la taula la següent qüestió: si fossis el propietari d’una botiga de tatuatges i entrés una persona demanant que li dibuixis amb agulles una esvàstica al pit, què li diries? La pregunta genera debat si aquest símbol et fa venir arcades i et produeix al·lèrgia. En cas contrari, no hi ha debat ètic i de cap altre tipus. Jo tinc clar que diria que no! Bé, almenys això és el que em va sortir en aquell moment sense pensar-ho. Les altres dues persones (que no comparteixen de cap de les maneres el nazisme) em varen argumentar que si tens un negoci d’aquestes característiques has de fer coses que no t’agraden i que aquesta en pot ser una. Què feries tu?

LA PATATA CALENTA DEL PSC

Si jo fos Carme Chacón hauria arribat a les 8 del matí a casa acompanyat d’un gat molt gros avui al matí. El seu estat no li permet i la responsabilitat, imagino que tampoc. La imatge als diaris de la diputada dirigint-se a Can PSC del carrer Nicaragua de Barcelona amb un got amb gel als dits, és lletja. No sé com s’ho ha fet aquest noia, només té 37 anys, però ha aconseguit més d’un milió i mig de vots pels socialistes a Catalunya. Perdó, o els ha aconseguit el ZP? O el seu cap de campanya? O la l’estratègia de “que ve el llop”? O la crispació i l’odi que han generat els populars els darrers 4 anys envers Catalunya pensant que amb la resta d’Espanya en feien prou per guanyar les eleccions? O que tot i els errors han fet les coses ben fetes? O és per culpa de les equivocacions dels altres partits? O el bipartidisme exagerat que hem viscut i que estic convençut que en el futur anirà a més? I el factor tripartit com ha influït en aquestes eleccions? Segurament una mica de tot plegat ha fet que Catalunya sigui percebuda per la resta de l’Estat com a territori desorbitadament socialista. Només cal mirar el mapa de colors que ha quedat com a conseqüència de les eleccions d’ahir . Espero que en Zapatero ho tingui clar, tot i que aquí sabem que això no és ben bé així. Tot plegat té molts matisos i cada cicle electoral té les seves normes. Faltarà veure aquesta legislatura quin paper juga el PSC com a principal interlocutor dels catalans a Madrid, perquè la resta de partits, encara que estiguin una mica collats per estar dins o fora del govern català, no els hi deixaran passar ni una sola errada. Tot i que abans de passar-los la patata calenta, el que primer han de fer, és arreglar els problemes interns i analitzar els resultats seriosament. Chacón i companyia ja no podran utilitzar aquell argument que el PP quan manava no va fer res per Catalunya. Ells, són ara els protagonistes més que mai.
I en Mario i la seva nena? Aquests em preocupen poc ara mateix. De totes maneres s’albira una nova estratègia dins els populars? Mireu què deia el director del MUNDO aquest matí en una conversa amb internautes a la seva pàgina web.

“Los problemas del PP en Cataluña son de dos tipos: el mensaje general del partido y su liderazgo allí. Me parece más importante resolver lo primero. Es decir encontrar una manera de defender la unidad de España que sea compatible con el respeto y la potenciación de la identidad de Cataluña. El voto útil ha funcionado en la izquierda, pero no en el centroderecha. Al final el Estatuto le ha sido muy rentable a Zapatero pero de ahí se van a derivar algunos de los grandes problemas que le esperan.”

JO ANIRÉ A VOTAR

El PP de Girona durant aquesta legislatura ha estat un cúmul de despropòsits. En gran mesura perquè quan els resultats electorals no acompanyen a dins els partits les famílies polítiques es disputen el lideratge. La expresidenta, Concepció Veray, va ser defenestrada per l’ala més dura del partit coincidint amb l’aterratge de la candidata per les eleccions Generals del 9 de març Alicia Sanchez Camacho. Els ganivets en els despatxos del carrer Migdia de Girona han anat amunt i avall els últims mesos. Però la dreta ja ho té això. Quan és l’hora de la veritat tothom callat i a obeir ordres. Qui es passa de la línia oficial se li talla el cap i llestos. Totes les tensions internes han quedat aparcades portes enfora. Existeixen, no en tingueu cap dubte. Ho reconeixen en veu baixa quan els micròfons no són al davant. Algú ha vist Veray o Enric Millo en algun acte del PP? Jo no.

S’ha de dir, que a diferència dels altres representants gironins al Congrés dels Diputats, a la noia de Blanes a les Comarques de Girona no se li ha vist el pel aquests 4 anys. En els comicis de l’any 2004 es va presentar per Barcelona. Cal reconèixer que el risc que corre és important. A Lleida i Girona els populars no varen aconseguir representació. Són les úniques circumscripcions de l’Estat on el color blau no tenyeix el mapa.

Durant la precampanya i la campanya la candidata ha dut tots els peixos grossos del partit. Acebes, Zaplana, Rajoy, Gallardón, Pizarro i un llarg etcètera de càrrecs amb els que ha compartit despatxos a Madrid. L’Aznar, de moment, encara no ha trepitjat les comarques de Girona. Desconec el perquè. Alguns analistes locals, i dins el propi PP, no tenen clar que aquests suports aportin més vots i aconsegueixin l’objectiu de la metralleta dialèctica Camacho . De moment, si les urnes no diuen el contrari, les enquestes li atorguen l’escó i contradiuen els que pensen així. Hi ha qui diu també, que un pal d’escombra trauria els mateixos resultats a Girona que un candidat amb pedigrí. Històricament els populars aconsegueixen uns 40.000 vots en aquesta demarcació. Sóc incapaç d’explicar la llei d’Hondt amb dos línies i detallar-vos les càbales que fan tots els partits per dir que ells són el vot útil perquè la ultradreta no surti. Una cosa està clara, com més gent vagi a votar, menys possibilitats tenen perquè el seu vot fluctua molt poc.

VIGILA, UN CAMIÓ!

A diferència de molta gent que critica les mesures de seguretat que aplica tan la DGT com el Servei Català del Trànsit, llevat d’aquelles que no són absurdes, que també en trobaríem, estic a favor de controlar els comportaments al volant per evitar assassins potencials. Paguen justos per pecadors en la majoria de casos, però quan la vida de la gent està en joc, s’ha d’actuar amb contundència.
Només cal moure’s una mica per les carreteres de casa nostra o entrar al Youtube i comprovar la quantitat de delinqüents que crescuts sobre les seves màquines cometen tot tipus d’imprudències i posen en perill la integritat dels que intenten conduir amb normalitat. Dubto de l’efectivitat de les campanyes que ens ataquen directament als ciutadans amb eslògans sortits de les empreses de publicitat. Sí que crec, i el comportament de la gent que m’envolta ho demostra, que retirar punts i posar multes importants econòmicament ajuden a reduir les imprudències. Qui no busca un conductor que no begui o decideix anar a sopar al costat de casa per no trobar els Mossos? Hem avançat molt en aquest aspecte en els últims anys.
El que trobo a faltar a les campanyes als mitjans de comunicació de les administracions, més que ofendre els conductors de turismes, és una crítica més feroç al comportament dels camioners. Molts d’ells, no els posarem tots al mateix sac, condueixen de forma lamentable. A l’autopista AP 7 en el seu tram de les comarques de Girona on només hi ha dos carrils hi ha “professionals” de la conducció que intenten avançar un company durant més de cinc quilòmetres en paral·lel. A menys de 100 km hora! Això és només la punta de l’iceberg del problema que generen els camions a les carreteres. A veure si acabem d’una vegada per totes amb aquella frase, si amb dediqués al món de transport em feria molta vergonya, de “vigila que és camió!”.

QUEDA'T A CASA!

Em repugna que algú surti de festa amb els seus amics i acabi dins una caixa de morts perquè un grup de desgraciats es diverteixen amb la violència. La mort del jove Josep Maria Isanta a la Patum de Berga de l’any 2005 va generar una indignació brutal a tot Catalunya i especialment al Berguedà. És exemplar la decisió de l’Audiència de Barcelona, fa unes setmanes, castigant per assassinat els autors amb penes de 25 a 43 anys de presó. Els Gossos, en el seu últim disc, descriuen el batec dels innocents en aquell episodi amb molt d’encert en una de les cançons del disc. Servirà d’alguna cosa en el futur que la justícia castigui durament els assassins? Sortiran de casa sense armes per anar a la discoteca? Eren preguntes que em feia el dia del veredicte.
Sembla que la resposta, o almenys en part, ens la podem imaginar després que aquest cap de setmana en un aparcament de Girona un altre jove, de nacionalitat dominicana, fos assassinat després de rebre un tret al pit en el pàrquing d’un discoteca de Mas Xirgu. Els mossos investiguen les causes dels fets i els periodistes de successos ens serveixen per entregues totes les dades que recopilen per intentar explicar el perquè. Sembla ser que no existeixen les bandes llatines a la ciutat dels quatre rius i que tot plegat és fruït d’una disputa entre joves sudamericans.

Mes preguntes. Hem de pensar que aquests casos formen part del percentatge de violents incontrolats que genera l’espècia humana o es pot fer alguna cosa per evitar-ho? Tant perillosa és la vida d’aquests energúmens que vagin pel món amb armes de fabricació casolana? S’ha d’exigir tolerància zero –expressió de mode entre els càrrecs polítics - amb els individus que surten de casa amb punys americans, navalles, gasos i altre tipus d’armament. Les nits de festa a la capital gironina ja són prou classistes com perquè tragèdies d’aquestes característiques encara ens facin més selectius escollin els locals d’oci nocturn on anem a prendre una copa o ballar una mica. No només depèn de l’esforç (demostrat amb escreix) dels autòctons que els nouvinguts tinguin una bona imatge. I dir això, encara que irriti a gent amb la pell molt fina, no és sinònim de racisme.