GRIS, MOLT GRIS!

Mai he estat un gran defensor públic de Pasqual Maragall, però sempre li he tingut un cert “carinyo”. El mateix em passa amb Pujol, Felipe, Anguita, Colom, Ribó… i un llarg etcètera de polítics d’una generació que tot i no compartir moltes de les seves idees, si que m’agradava la seva manera de fer. Si d’un partit un no ha hagut de marxar per la porta del darrera per corrupta, s’ha de tenir respecte pels que han cimentat els fonaments de la petita democràcia que gaudim. És vergonyós (per no buscar un altra adjectiu més ofensiu) com tracta l’aparell del PSC el seu president aquests darrers dies. Els “Margallistes”, alguns d’ells varen ser consellers molt limitats en el seu govern, tampoc han sortit a defensar-lo o com a mínim fer-li una abraçada pública. Trist. Parlen de progressisme, de la pluralitat d’idees, de debatre els models de societat, de democràcia, de ser cosmopolites... Qui s’ho creu? Quan un soldat es desvia, passa el cavaller amb l’espasa i el decapita sense miraments. No és un comportament exclusiu del PSC. Esquerra té seriosos problemes per gestionar les discrepàncies de Carretero, el PP amb la Nebrera, a CiU els casos són múltiples i a casa dels ICV no tardaran gaire en aparèixer esquerdes per culpa de l’enverinada conselleria d’Interior. Els partits han de ser equips cohesionats i no tothom pot fer la guerra pel seu compte. En això hi estem tots d’acord. Però d’aquí a tenir només una única veu, hi ha un abisme. Per aquest camí, la política catalana, en detriment dels ciutadans, semblarà el Canal Plus. Haurem de mirar com xinesos entre les escletxes per veure alguna nota de color entre tanta grisó.