La setmana passada em preguntava quanta gent era capaç de convocar el PP gironí a la manifestació de divendres a la Plaça del Vi de Girona. Com que hi vaig ser, com espectador (que quedi clar!), us exposo els números i el que va passar.
Faltaven 10 minuts per la 7 de la tarda i sota les voltes de davant de l’ajuntament els populars obrien un paquet amb el material de la convocatòria. Llaços blaus i banderes de plàstic del partit, blaves també, que van repartir cuidadosament entre els simpatitzants. Reien tímidament i el cap de premsa del partit intentava fer bromes entre els periodistes que observaven el que passava. Les entrades a la plaça estaven controlades pels mossos i per la policia local. Per tots els costats. No és estrany que hi hagi molta policia perquè hi ha tendència de concentrar-ne més del compte fins i tot als partits de petanca de la Devesa. A les 7 en punt amb el so de les campanes de Catedral de fons es van situar tots junts davant la façana del consistori. Algunes senyores, no sabien si posar-s’hi, però a l’últim moment si van enganxar. Eren 62! Sí, 62! Varem tenir estona per contar-los, hi ho varem fer. A vint metres, un cordó policial separava un grup de vint antifexistes i independentistes que també es manifestaven i a uns vint metres més una altra cordó, no van deixar-los estar junts, amb una altra cinquantena de contraris. Mentre onejaven les banderes peperes, amb el gavià al revés, Concepció Veray, presidenta del Partit Popular a Girona va llegir un manifest, amb un micròfon estil Madonna, que no s’escoltava pels crits dels altres manifestants. “Vosaltres feixistes sou els terroristes”, “Fora nazis de Girona”, “Fora el PP” i altres delicadeses per l’estil. Les al·lusions personals també hi van ser presents. Un dels joves que estava darrera de la pancarta “L’espanyolisme és feixisme” va fer referència al pes de la dirigent popular. Acte seguit, 5 minuts de silenci. Que no varen complir la definició de la paraula perquè els crits no es van aturar. 19 periodistes miraren a un costat i a l’altra de Plaça intentant entendre el que passava i prenent nota dels fets. El periodista que feina 20, el de l’emissora de la Conferència Episcopal, lluïa satisfet el llaç que el president de la Nuevas Generaciones li havia penjat abans de començar l’acte. Un tercer grup, els que estaven sota les voltes, o fins i tot més lluny, eren curiosos que contemplaven l’espectacle. Un editor de la ciutat i una regidora de l’ajuntament també s’ho miraven encuriosits, però amb la distància suficient per no ser sumats a la xifra de manifestants. Acaben els cinc minuts, i... per on marxen tota la parròquia popular? Per on estan els manifestants o per l’altra costat de la plaça perquè no hi hagi tensions? Després de 5 segons de debat i envoltats per la policia van escollir la primera opció.
Faltaven 10 minuts per la 7 de la tarda i sota les voltes de davant de l’ajuntament els populars obrien un paquet amb el material de la convocatòria. Llaços blaus i banderes de plàstic del partit, blaves també, que van repartir cuidadosament entre els simpatitzants. Reien tímidament i el cap de premsa del partit intentava fer bromes entre els periodistes que observaven el que passava. Les entrades a la plaça estaven controlades pels mossos i per la policia local. Per tots els costats. No és estrany que hi hagi molta policia perquè hi ha tendència de concentrar-ne més del compte fins i tot als partits de petanca de la Devesa. A les 7 en punt amb el so de les campanes de Catedral de fons es van situar tots junts davant la façana del consistori. Algunes senyores, no sabien si posar-s’hi, però a l’últim moment si van enganxar. Eren 62! Sí, 62! Varem tenir estona per contar-los, hi ho varem fer. A vint metres, un cordó policial separava un grup de vint antifexistes i independentistes que també es manifestaven i a uns vint metres més una altra cordó, no van deixar-los estar junts, amb una altra cinquantena de contraris. Mentre onejaven les banderes peperes, amb el gavià al revés, Concepció Veray, presidenta del Partit Popular a Girona va llegir un manifest, amb un micròfon estil Madonna, que no s’escoltava pels crits dels altres manifestants. “Vosaltres feixistes sou els terroristes”, “Fora nazis de Girona”, “Fora el PP” i altres delicadeses per l’estil. Les al·lusions personals també hi van ser presents. Un dels joves que estava darrera de la pancarta “L’espanyolisme és feixisme” va fer referència al pes de la dirigent popular. Acte seguit, 5 minuts de silenci. Que no varen complir la definició de la paraula perquè els crits no es van aturar. 19 periodistes miraren a un costat i a l’altra de Plaça intentant entendre el que passava i prenent nota dels fets. El periodista que feina 20, el de l’emissora de la Conferència Episcopal, lluïa satisfet el llaç que el president de la Nuevas Generaciones li havia penjat abans de començar l’acte. Un tercer grup, els que estaven sota les voltes, o fins i tot més lluny, eren curiosos que contemplaven l’espectacle. Un editor de la ciutat i una regidora de l’ajuntament també s’ho miraven encuriosits, però amb la distància suficient per no ser sumats a la xifra de manifestants. Acaben els cinc minuts, i... per on marxen tota la parròquia popular? Per on estan els manifestants o per l’altra costat de la plaça perquè no hi hagi tensions? Després de 5 segons de debat i envoltats per la policia van escollir la primera opció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada